Bon Nadal!

Nadal m'agrada: fer el pessebre, abraçar-se amb tothom, estar amb els que estimes, menjar coses bones: trinxat de col i patata, canelons, rostit, pica-pica elaborats; cuinar amb ganes, riure, xerrar en les llargues sobretaules, cantar nadales amb la coral, a la dutxa, al cotxe, al carrer... No tinc remei, el Nadal m'agrada.

Hi ha gent que li fa gràcia que m'agradi tant, hi ha gent que no ho entén, però el que jo voldria és que tots passem un Nadal alegre i divertit, intentant valorar tot allò que té de bo la vida (que no és poc!)

MOLT BON NADAL!

De la Vall d'Aro a la Vall de Boí

La fred, l'art romànic i el parc natural d'Aigües Tortes.

Relax, silenci, descans, però no hi ha res com tornar a casa.

Pa negre, acabat

Pa negre, de l'Emili Teixidor. A primer cop d'ull em feia una maaandra!! Però després va resultar ser molt interessant, sobretot pel que fa al vocabulari. Vaig tornar a reviure frases fetes, expressions que es deien quan era petita, fins i tot allò del "rei que tenia el cul vermei..." I és que el personatge millor de la novel·la és l'àvia Mercè, la tradició popular amb cames. Jo també vaig tenir una àvia Mercè, bé, més aviat una besàvia. La iaia Mercè.

Sempre feia puntes de coixí: boixet cap aquí i boixet cap allà i mentre movia les mans feia "sssss" amb la boca. M'agradava, era una estona de silenci i relax. Poques coses més en recordo d'ella: un mocador al cap, "cubos" amunt i avall i referències d'ella en els comentaris d'avis, pares i oncles. Diuen que cuinava molt bé i que si entraves a la cuina per picar, sense que t'adonessis de res ja tenies un grapat de sal a la boca.

Em reservo un espai en aquest post per posar una foto que tinc amb ella.

Mandarina

Un pessic d'escalfor

Unes miques de comfort

Alguns records innocents

Una llarga sobretaula

Quantes coses que em vénen al cap quan pelo una mandarina!

Un matí a casa

Avui no tinc fotos. Coses de la tècnica. Per tant us faré quatre pinzellades d'algunes imatges xules que he memoritzat aquest matí per guardar al calaix dels records:

Un cistell, marialluïsa i un aire de mar que belluga les fulles.
Un gat al sol, assegut, amb els ulls mig clucs i envoltat de mandra.
Un tros de sol que escalfa unes pedres de la paret de casa: il·lumina els records de moltes generacions.
L'espiell de l'escala: observa un matí qualsevol, a Can Garnota.
Un cotxe que marxa, camí avall, amb la recansa de deixar la casa, però també amb la certesa de tornar al vespre, quan la foscor estigui acompanyada de les estrelles.

Adolescència

A la biblioteca cada dia tenim adolescents. Vénen a estudiar, a l'ordinador, però també a passar-se paperets per lligar, a enganxar xiclets a sota la taula, a gravar les taules amb noms d'uns i altres, a xerrar, a riure... És una edat difícil, també ho va ser per mi. És el moment clau per triar què has de fer amb la teva vida, però al mateix temps només tens ganes de passar-ho bé i deixar-te d'obligacions. Per això és important que nosaltres, els que ja som més grans, els mirem d'entendre i escoltar. Sóc la primera a dir que em costa fer-ho, però també veig que si ho fem els resultats són més bons. Un exemple clar són Acció festiva: un grup jove amb ganes de fer música i fer-la ben feta. Sé que aquest estiu han triumfat per Gualta, Verges i algun poble més que se m'escapa. Aquests són els adolescents als que ens hem de fixar. Aquest són els que faran el futur del nostre país i en ells cal posar-hi la confiança.

Encara recordo les paraules d'una persona que em va explicar una vegada que en Gerard Quintana cantava molt bé des que no formava part de Sopa de Cabra. Jo, incondicional de Sopa de Cabra perquè era de l'època de la meva adolescència, em vaig quedar sense saber què dir-li, però em va saber greu. Després tot pensant vaig dir-me: sí, potser per un crític en Gerard Quintana ara és millor com a cantant, però no hauria arribat aquí sense Sopa de Cabra. I és així. No menyspreem els inicis, no tots són bons, és més, la majoria són difícils i durs i fàcilment criticables, però no per això deixen d'ensenyar-nos coses.

Per això avui faig homenatge a l'adolescència, a la meva també. Malgrat ser una època molt difícil em va ensenyar moltes coses, entre elles l'amistat. La millor amiga de l'adolescència i que encara dura és el millor record que en conservo, la Mireia. Nits senceres parlant de cinema, nois, música, balls, amigues, amics... Ella era l'estiu de la festa major, les bogeries, els vestits alegres...Només esperava Setmana Santa perquè arribés la Mireia de Barcelona i poder fer-ho tot juntes.

Ara tot ha canviat, però la Mireia i jo tenim un fil que ens uneix i que mai es trencarà. Som amigues d'adolescència i això marca per sempre.

Desordre i confusió

Sí, és així. Tot ho tinc desordenat. No només la casa, sinó també les idees. Últimament els posts que he fet no són massa engrescadors... Em fa falta un resset: descansar una mica i tornar-hi amb força i energia.

Us podria explicar que la Neula i en Benet (els gossos de casa) s'escapen cada dia, que a la feina tenim més activitats que dies té una setmana, que amb l'Eduard ens hem passat el cap de setmana remenant "trastos" del trasllat (que vam fer a principis d'any), que estic llegint a marxes forçades els llibres del club de lectura... però no ho faré. Esperaré a tenir alguna cosa interessant a dir, tenir una foto d'aquelles de caure de cul per posar i, sobretot, esperaré el Nadal, la millor època de l'any a casa meu. Però d'això ja us en parlaré un altre dia.

Mentrestant posaré ordre: mirarem de tenir internet a casa (per fi!), si la tecnologia ho permet, mirarem de fer un viatge a la tintoreria, a Ikea i sobretot mirarem d'agafar-nos-ho bé i anar algun dia a perdre'ns: sense mòbil i sense feina, a un lloc on el silenci sigui el vent que bufa i els ocellets que canten, a un lloc que no serà la Vall d'Aro.

Us preguntareu, què hi pinta aquesta foto d'un gat aquí? Doncs bé, res. És en Missi, que com sempre es posa al mig de tot arreu, i ja se sap, el desordre i la confusió són els que manen en aquest post.

Castanyes i bolets

Anar a buscar castanyes i bolets hi hem anat sempre, a casa. Sense buscar gaire, tot passejant, una excusa com una altra per trobar una clariana fer una mica de foc i coure alguna botifarra o algun tall de cansalada... Després ho acompanyem amb torrades, all i oli i escalivada i quedem tips i retips. Ja hem fet la castanyada!

Aquest any, però, ni castanyes ni bolets. Aquests d'aquí són dels únics que he vist, gràcies a la mica d'humitat i la mica de pluja que ha caigut. De castanyes amb prou feines n'hem trobat quatre de petites. Res, una misèria.

Potser és la falta de pluja, l'explotació exagerada del bosc, potser el poc respecte que li tenen alguns o potser tot alhora el que ha fet que cada any surti desanimada de la nostra "castanyada". Si no ens hi esforcem tots una mica aviat no sabrem ni què és una castanya ni quina cara fa ou de reig.

Viure i cantar a la Vall d'Aro

Encara no fa ni un any que visc a la Vall d'Aro, però ja en fa quatre que hi canto. Sí, la Vall d'Aro té una coral. Vam començar molt modestos, cantàvem el que podíem i com podíem, amb una directora que ens va mimar molt i que amb el seu esperit musical va aconseguir perfilar les veus.

A la coral no només hi trobo una teràpia de relaxament, sinó també amics i amigues. Hi he conegut gent fantàstica, totalment diferent, però que tenim en comú una cosa: estimem la música. Des de gent d'Hondures a gent d'Alemanya o Sicília, fins a una infermera, un arquitecte, un parell de farmacèutiques i un parell o tres de mestres, una artista d'escultura i pintura, un psicòleg, una professora de castenyoles... bé, no acabaria. A tots me'ls aprecio molt.

Fa uns dies em van enviar des de la coral aquest vídeo del You Tube: és el concert que vam fer a Cassà de la Selva l'any passat, pels volts de Nadal, juntament amb la coral Bell Ressò d'aquest mateix poble. Recordo els assajos intensos i també l'emoció. Els nervis també em van trair i un bon encostipat em va acompanyar el dia del concert. Us poso aquí només el primer moviment de la peça, a tall de tastet.

http://www.youtube.com/watch?v=JlAebhz8DCY

L'opositora

L'opositora ha deixat de ser-ho. Ara podrà ser lectora, amant de la música, cuinera, amiga, dona, companya de feina i fins i tot mestressa de gats i gossos.

Avui l'exopositora se sent molt bé. Té ganes de celebrar-ho amb tothom que li ha donat suport. Per ella és difícil expressar-ho amb paraules, i més al blog. Creu que les companyes ja saben que les estima molt; la família també sap que ella els hi agraeix moltíssim tot el que han fet aquests mesos; els usuaris saben que seguirem treballant més que mai per satisfer-los; els amics també saben que l'exopositora els convidarà un dia no gaire llunyà per celebrar-ho; i la coral de la Vall d'Aro sap que l'exopositora està molt contenta de formar-ne part. Però l'exopositora encara no està prou satisfeta.

L'exopositora ha de donar les gràcies a tots vosaltres que de tant en tant heu llegit el seu blog. Alguns són coneguts de l'exopositora, altres no. Però tots tenen coses en comú amb l'exopositora que els agrada llegir, escriure i donar una mica més d'encant al dia a dia.

L'exopositora agraeix a l'atzar haver-vos conegut. A pesar de los pesares la vida no és tan dolenta i a vegades unes paraules de tardor l'ajuden a animar-se, uns còmics d'en Tatay l'ajuden a riure o uns dibuixos d'en Quim Bou li recorden vells temps medievals. Fins i tot un escriptor li va fer escriure un poema en un racó dalt del món, l'exopositora n'està ben orgullosa. Els clàssics tampoc l'han abandonat i entre Roma i New York, la Mariàngela l'ha transportat de la capital més antiga a la més moderna. L'exopositora, tot caminejant, també ha volgut passar per la maleta sarda i compartir-hi l'amor per les tomates i les esbargínies. Tant un diari absurt com uns frikitecaris han fet riure moltíssim a l'exopositora i uns dilluns musicals també li han amenitzat algunes estones. Fins i tot algú que és funestament desmemoriat ha ajudat avui a l'exopositora a trobar la manera d'expressar el que sent.

Finalment l'exopositora vol agraïr a Torroella de Montgrí que cada dia, quan arriba al poble, pugui dir-se a ella mateixa: "em sento com a casa".

L'exopositora us convida a celebrar-ho amb uns panellets casolans. Bon profit i moltes gràcies!

Cosir i paciència

Ara un punt cap aquí i ara un punt cap allà. Ara toca canviar de color i...òstres! S'ha de desfer que m'he equivocat, sant tornem-hi!

Així és com em dedico a fer punt de creu. Des dels tretze-catorze anys que he anat fent coses i cosetes, però ja en fa uns quants (sis, set?) que vaig començar la meva pròpia Sagrada Família. Reprodueixo en punt de creu el Guernika. No per res, simplement m'agrada el quadre i el que significa i abans de comparar-ne una reproducció em vaig dir: perquè no? El faré en punt de creu! I aquí em teniu atacant la tela amb l'agulla i reptant a una de les qualitats que em caracteritzen, la paciència.

Mireu, ja sé que no és una activitat molt divertida, ni massa productiva, però em permet fer dues coses que m'encanten, escoltar la ràdio i pensar. Malgrat la paciència que gasto, cada punt que faig té un pensament meu i una història al darrere. Tot cosint he superat desamors adolescents, he reflexionat sobre el meu futur, he planejat vacances o caps de setmana, he estructurat treballs... bé, tot el que a vegades pensem al llarg de la vida. I és que cosir té això, et deixa la ment lliure i les mans ocupades.

Doncs aquí ho teniu, un bocinet de la meva vida.

Les llimones

Ja han passat molts mesos des que vam plantar el llimoner davant de casa, just al costat de la finestra de la cuina. Des que van sortir els primers brots de flor no he parat de mirar-me-les. Penso molt en elles: vull que siguin ben maques i ufanoses i diuen que parlar-hi i animar-les hi ajuda.

Les llimones són massa àcides pel meu gust, potser van bé per l'encostipat amb una mica de mel, però jo no les faig servir per això. Per mi les llimones són motiu de celebració: un arròs amb llet, una coca o brunyols. Les postres més dolces que fem a casa. La primera llimona madura i preparada per ratllar servirà per celebrar alguna cosa. Encara no sé què celebrarem, però no crec que sigui un problema, de motius en podem trobar molts, perquè la mateixa vida és un regal.

La fred

Costa que arribin les pluges. La fred, en canvi, ja ha arribat, amb la tramuntana. Un vent tibant i crispador ens ha acompanyat aquesta setmana. Malgrat que a casa encara hi ha una mica d'escalfor de l'estiu, ahir ens va venir de gust encendre foc. Vam tornar a passar un vespre recollit i acompanyats del caliu de la llar. Ja ho sabeu, si un dia us ve de gust a casa teniu un lloc al nostre costat per escalfar-nos i tenir una conversa a la vora del foc.

Desmitificant camioners, admirant un amic

Sí, sí, a casa tenim un amic camioner. En Jordi (aquest és el seu nom) sempre li han agradat els cotxes, les motos i tot el que tingui rodes. Penso que si la vida li hagués anat una mica diferent l'hauríem vist córrer un D'Akar o un ral·li Costa Daurada.

Amb en Jordi hem tingut llargues converses sobre política i hem arreglat el món moltíssimes vegades. Li encanta llegir el diari i anar a fer el tallat (curt de cafè, això sí) al bar. La cervesa ni la toca i estima els animals i la natura.

Després de passar una època sense feina ara és camioner. Ens agrada veure'l entusiasmat amb els viatges que fa a França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia... Quan ve, cap de setmana sí i cap de setmana no, ens explica històries i ens ensenya alguna foto. M'agrada escoltar-lo, són experiències que jo no he viscut ni viuré, però que ell vol compartir amb nosaltres.

Com podeu veure a les fotos en Jordi porta una bici al camió i així aprofita per fer exercici. També té un fogonet i pot menjar com a casa. En Jordi sap espavilar-se molt bé!

La biblioteca del poble Buvilly. No em vaig poder estar de demanar-li fotos de biblios!

I aquest és el camió, bé, el trailer! Déu n'hi dó!

Espero que li vagi molt bé per aquestes carreteres de món i que sempre torni amb una història o altra.

Confessions (un mes més...)

Després de pujar al cim més alt, ara contemplo la vista davant meu: des de d'aquí veig la baixada, ja no tant inclinada ni tant dura com l'ascenció i allà al fons veig la plana, plàcida i serena, però tampoc exempte d'entrebancs ni tampoc amb la seguretat de no tornar a trobar un marge, un turó o una muntanya ben alta.

Així és la vida i ho hem d'admetre: sempre hi haurà un cim per fer i en aquest cas l'esforç és la nostra millor eina per superar-lo. Aquest ja l'he superat... bé d'aquí a un mes ja hauré deixat la muntanya enrere, ara toca baixar-la amb el millor de mi: paciència i bona cara.

A la pujada he pogut descansar de tant en tant:

1. Ha nascut la filla de la meva cosina: l'Ada.

2. He llegit dos llibres fantàstics i totalment recomanables: Les edats perdudes, de la Judith Pujadó i un llibret que es diu l'Arpa sense encordar de l'Eduard Gorey. Dues joies que m'han servit d'avituallament en aquestes parades.

3. He vist un musical divertit i marxós: "Hoy no me puedo levantar"

4. He rebut visites inesperades i molt agradables d'amics del Delta: la Núria, l'Isamel i la Matilde.

5. He rebut mostres de suport, d'estimació i d'amistat de moltíssima gent que estimo.

Aquests petits oasis han contribuit al cim i mereixen que avui els recordi per oblidar quines competències té un ple de l'ajuntament o quines funcions té una col·lecció d'una biblioteca nacional o fins i tot quin contingut té el capítol I de l'Estatut perquè realment ara JA NO M'INTERESSA per res.

Confessions (i II)

Ja sóc a la recta final de tota aquesta història de les oposicions. Ja s'acaba, per sort! Puc dir que finalment he aconseguit treure el costat positiu de tot plegat, no sense ajuda:

-El got mig ple de la Marta.

-Els ànims de l'Angelina i el seu afany per les oques.

-La sensibilitat de companys de professió, com l'Esther, en David, la Montse, la Mercè, la Isabel...

-La incondicionalitat dels usuaris com en Tatay, l'Àngela, la Judit i tants altres que m'han donat suport.

-Les converses amb amics: la Marta, l'Òscar, l'Esther... Com ajuda una conversa a temps!

-La meva família, sempre al meu costat.

-I l'Eduard. Ell m'ha ensenyat, sense ni una paraula, que per estudiar cal descansar i tenir moments d'esbarjo, sinó tot es veu negre. Bé, també he de reconèixer que cuina com els àngels i això aixeca els ànims a qualsevol!

Una curiositat: per molts estudis i feines en joc que hi hagi no deixaré mai de tenir un llibre a la tauleta. Per coses de la vida vaig acabar el de l'Anna Gavaldà, Junts i prou i just en aquell moment em va venir a les mans Les edats perdudes, de la Judit Pujadó. Quina sort la meva! Podré acabar de preparar-me les oposicions acompanyada d'una de les usuàries més especials de la nostra biblioteca. Judit, si estàs llegint vull que sàpigues m'encanta la teva novel·la i que la penso recomanar a tothom, comprar-me'l i demanar-te'n una firma, una dedicatòria i una abraçada!

Com que no m'acomiado pas, ni penso desinflar-me com un globus al final d'una festa, us puc prometre que aviat us parlaré d'aquest llibre, de la tardor, us posaré fotografies de la Vall d'Aro i estaré més activa que mai: passi el que passi estaré un temps llaaarg sense tocar un llibre de dret administratiu (a no ser que l'hagi d'endreçar al prestatge de la biblioteca, és clar!).

Un petó a tots i fins el dia 2 d'octubre, és a dir JA!

Vespre

El vespre sempre ha estat la meva hora preferida. Després d'un dia d'activitat arriba la clama, l'hora de trobar-se amb la família per sopar, per comentar com ha anat el dia; al bon temps sents les orenetes que xisclen i respires una mica d'aire fresc, una treva després d'un dia de calor intensa i xafogosa. Amb la fred és l'hora d'encendre el foc i preparar una sopa ben calenta, és l'hora d'arreplegar-se davant del caliu i fer una torrada i una mica d'escalivada, és l'hora de... Ui! Em sembla que ja enyoro la fred i la pluja. Només espero que no es facin pregar gaire, mentrestant gaudiré dels vespres de setembre:

a un costat el dia es va fonent,

a l'altre costat la nit comença a prendre protagonisme.

Adobant xarxes

Xarxes i més xarxes, dia rere dia. No s'acaba mai. Sempre n'arriba alguna de marc a punt per adobar (o remendar). Però potser un dia s'acabaran, potser un dia ja no caldrà pescar més, potser un dia em despertaré i m'adonaré de com la vida no para de donar voltes.En aquests casos un barret de cop et pot ajudar a acceptar les batzegades que et dóna la vida.

Tal dia farà un any

Diumenge que ve farà un any que a Can Garnota hi va haver una allau d'emocions, llàgrimes, rialles, abraçades, petons... En aquests moments la nostàlgia d'aquell dia m'acompanya com si fós la meva pròpia ombra. Avui penjo un petit tast, un petit record per tots aquells que vau fer que aquell dia fos meravellós. Gràcies!!!

Ja fa nou anys que aquesta mà m'acompanya a l'aventura de viure.

Els records ens van envoltar durant tot el dia

Confessions (I)

Ja fa 5 anys que estic ocupant el mateix lloc de treball. Durant aquest temps he après a tractar amb els usuaris, a saber què esperen d'una biblioteca, hem intentat amb les companyes fer-la millor, hem fet un trasllat, hem automatitzat el fons... Finalment aquest any ha arribat el moment que l'administració ha decidit que he de demostrar que valc pel meu lloc de treball, no compta tot això, només comptaran unes preguntes sobre el paper. Així són les coses: no seré ni la primera ni l'última que li passi, no descobreixo pas la sopa d'all i tampoc vull buscar culpables ni fer-me la víctima, simplement deixar-ho anar.

Aquestes oposicions m'impedeixen moltíssimes coses, per començar avui no tinc cap foto al post perquè no tinc temps de fer-ne cap. Les hores d'estudi em roben temps per estar amb la meva família, per conversar, anar al cinema, fer la migdiada i també em treu temes de conversa amb l'Eduard, a qui no li puc explicar res més que no sigui la Constitució o la planificació estratègica d'una biblioteca.

Però encara hi ha una cosa que em fa més tristesa: que potser d'aquí a un mes ja no hauré d'anar cada dia a Torroella (mitja hora en cotxe escoltant la tertúlia de la ràdio), que potser ja no tornaré a veure en Salvador, la Sònia M., la Sònia C., en Jordi, la Sabina, la Montse... i el pitjor, ja no podré treballar amb les millors companyes que podia haver trobat, l'Angelina i la Marta.

Per elles vaig renunciar a treballar més a prop de casa: el bon ambient de treball és la prioritat sempre, per sobre de la proximitat. Aquest post és per elles i perquè sàpiguen que passi el que passi els pròxims mesos, per mi, són el millor equip que pot tenir la biblioteca de Torroella. De veritat espero que ben aviat ho puguem celebrar i tot aquest mal pas quedi enrere, com un record borrós i desagradable, però també insignificant.

Un pessic de cel al fons del mar

L'Arc de Sant Martí: quan la llum i l'aigua juguen a dalt del cel.
Quan trobes un pessic de cel al fons del mar

La Índia

La Marta va decidir viatjar. Primer va ser Anglaterra, a un lloc preciós de Lake District (el Districte dels Llacs), on Beatrix Potter va crear tots els seus animalets. Ara està a la Índia, molt més lluny, però també molt més diferent. Tot sovint ens envia uns escrits preciosos acompanyats d'unes fotos espectaculars. No he pogut evitar demanar-li permís per penjar-les al bloc i...ja les tinc penjades! Les podeu mirar a la columna de la dreta. Si cliqueu a sobre se us faran més grans i podreu comprovar que la Marta és una gran artista.

Les llàgrimes de Sant Llorenç

Em van caure dues estrelles a les mans: devien estar acalorades i jo les vaig trobar remullant-se al fons del mar.

Tres coses s'han de fer a la vida...

...escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill.

L'arbre ja el tinc plantat

Fills...suposo que tot arriba, al seu moment.

De llibre no n'he escrit cap, però tindré la satisfacció i el privilegi d'haver col·laborat a escriure'n un. Gràcies a l'escriptor i poeta J.M. Tibau i al seu bloc vaig poder participar a una proposta que ens va fer: escriure un poema que contingués "A la barana dels teus dits", títol d'un llibre de l'escriptor. Amb ganes de fer una cosa diferent i de donar joc a un bloc tan dinàmic m'hi vaig afegir fent aquest poema. Per això avui tinc la sort de poder-vos dir que també el que jo vaig escriure sortirà en un llibre on recullirà totes les poesies que vam fer els blocaires en aquella ocasió.

Us convido a la presentació digital del llibre perquè constateu que hi ha escrits presciosos (i no parlo pel meu, esclar). Crec que no m'equivoco si dic que tots els que hi hem participat considerem en Jesús un escriptor i poeta molt sensible i alhora un gran dinamitzador del món de la literatura. Gràcies, un altre cop, Jesús!

Un diumenge qualsevol?!

El dinar de la Festa Major va ser el dissabte, però just al darrere va arribar el diumenge, un dia que vam celebrar també amb la visita al museu del Rat Penat.

Vam fer una sola visita durant tota la tarda, però va durar de les cinc fins a les vuit del vespre. Vam viure moments divertits, tendres i interessants. Una alternativa als diumenges tediosos, tancats a casa, a un bar, al cinema... Aquí us poso una milèssima part de tot el que vam veure i sentir aquella tarda.

El Rat Penat sempre treballa de nit: el pescador de la foto ha pescat una lluna que marca les hores de l'artesà nocturn.

El pare de l'artesà, l'Eduard Almar, va ser pintor. Tot el museu del Rat Penat està ple de pintures d'ell. Aquesta és curiosa perquè s'en va de l'estil dels seus quadres més costumistes i paisatgístics. Més aviat és divertit autorretrat perquè l'any 1989 va fer la volta en bicicleta per Espanya i Portugal.

Això és una reproducció d'una màquina de fer taps de suro a mida microscòpica. Sant Feliu va ser molt important en aquesta indústria durant una època, no pas ara, que amb prou feines en queden un parell.

Un bot amb tot d'estris de pescador és el que ocupa l'última sala del museu.

Malgrat que no és l'últim que vaig veure, ni tampoc el més impressionant, l'he deixat pel final perquè reflecteix el detall i l'exactitud de fer les coses del Rat Penat. Aquest és un racó de la reproducció d'un taller d'un artesà. Fa uns dies al bloc Tens un racó dalt del món, en Jesús ens posava una frase molt encertada referida a les vacances i al repòs de les eines, avui aquí, vull destacar l'incansable Rat Penat que treballa 18 hores al dia per poder deixar per la posteritat tota una història de Sant Feliu i de la gent humil que hi vivia.

Som humans

Som humans, ens podem equivocar. Jo ho he fet i he demostrat la meva humanitat.
Ja he rectificat els dos posts: La meva Costa Brava i la paraula "fotisco", que és un adjectiu que qualifica l'oriç de no comestible; i Viure la guerra, en el qual explicava que a Can Garnota s'hi refugiaven gent que no volien anar a la guerra, però en realitat eren famílies que s'escapaven de les bombes de Sant Feliu. Els que no volien anar a la guerra s'amagaven al bosc.

Com diu una companya i amiga: "FEM-HO BÉ!!"

Mariàngeles, Angeletes, Àngeles, Angis...

El diumenge és el sant de totes les Mariàngeles, Angeletes, Àngeles, ... però d'Angelina només n'hi ha una per la Marta i per mi:

Felicitats Angelina!!!!!

Les oques són de la bassa de Can Riera. Si t'hi fixes totes et feliciten amb molta energia.

Petons Angelina!!

La M de...

• En tinc una molt a prop, quasi cada dia la veig i és un aire fresc que et fa sentir bé, com ara la fresca del vespre després d'un dia ben calurós. I qui diu que a la feina no s'hi pot estar bé?
• En tinc una de mooolt lluny, a la Índia i que tota la família la trobem a faltar moltíssim. Té l'esperit viatger i és tota una artista.
• En tinc una de no tant lluny, però que també enyoro molt i que espero veure-la ben aviat. Viu a les terres catalanes de la vinya i les oliveres i és xerraire, oberta i amb qui m'encanta riure.
• En tinc una altra que viu a prop de casa, però no ens veiem gaire. És una mare encantadora, treballadora i té una família molt maca.
• En tinc una a la coral, amb una veu angelical i una companya fantàstica.
• Finalment també en tinc dues a la família: una cosina i una tia.

Totes elles són diferents, però tenen dues coses en comú: me les estimo molt i es diuen Marta. Per elles aquesta pàgina d'un llibre preciós que es diu Imagina't un lloc.

Imagina't un lloc...
...on les paraules t'aixopluguen,
les idees et recolzen,
i els pensaments et guien
fins al secret amagat
al bell mig del laberint.

Il.lustracions de Rob Gonsalves.
Text de Sarah L. Thomson.

Ed. Joventut

Viure la guerra

Fa uns dies l'Angelina i jo parlàvem de com havien viscut la guerra i la postguerra les nostres famílies. Amb aquella conversa em vaig adonar que no en sabia gran cosa. Aquell mateix vespre vaig aprofitar per preguntar-ho als meus pares.

Em van explicar que durant la guerra, mentre l'avi Pere (el meu besavi) estava al front amb el bàndol dels republicans, l'avi Rafael (el meu rebesavi) tirava llenya a la llar de foc per escalfar famílies que es refugiaven a Can Garnota. La majoria eren de Sant Feliu que es refugiaven a pagès per por de les bombes; també a bosc es refugiaven homes que s'amagaven per no haver d'anar al front. Eren gent senzilla que només volien viure, no tenien esperit de lluita ni ideals i per això fugien de la guerra. L'avi Pere tampoc va demostrar ser massa idealista: quan va veure que el seu bàndol ja estava perdut es va passar als nacionals. Ell només volia viure i tornar a casa, amb la seva família, i així ho va fer. Va ser gràcies a ell que jo avui sóc aquí. No vaig tenir un avi que podem qualificar d'heroi, però sí que vaig tenir un avi que s'estimava la vida i que segurament va fer tot el bé que va poder essent jutge de pau, encara que fos en el règim franquista.

Avui i aquí vull fer un homenatge a tots els de la meva família que van patir durant la guerra i donar-los les gràcies per tirar endavant. Miraré de conservar la casa on visc, tots els records que tinc d'ells i totes les ganes de viure que em van deixar d'herència.

El tour

A casa mai hem mirat el tour. Tampoc des que visc amb l'Eduard. Aquest any, malgrat tenir-lo ben a prop de casa, tampoc hem anat a veure l'ambient que s'hi respirava. Però sí que enguany he descobert com es viu aquest esport i la seva duresa. Ha estat a mans d'Eugenio Fuentes i la seva última novel·la Contrarreloj. Jo no vull fer aquí un resum del llibre, no és la meva intensió. Només us el vull recomanar per la seva humanitat, pels personatges tan ben definits que formen part de la novel·la i sobretot per l'apologia al ciclisme. Ja us he dit que no m'agrada aquest esport, però després de llegir Contrarreloj puc dir que és un esport on es fomenta l'esforç, la voluntat i la força mental de cada individu. El millor episodi potser és el que parla de la pujada al Tourmalet: una descripció psicològica d'un ciclista quan puja a aquesta muntanya. El menys important d'aquest novel·la és que sigui policíaca, tot i que en tingui tots els elements.

És un llibre ben fet, distret i ideal per llegir a aquesta època, on l'ambient t'hi acompanya. No puc oblidar-me de dir, però, que és gràcies a la Teresa, de la llibreria del Cucut (Torroella de Montgrí) que me l'he llegit: mai hauria llegit un llibre d'intriga que passa a França i que a més va sobre el ciclisme. Però la vida és així: a qualsevol cantonada t'espera un llibre que pot ser deliciós, per això s'ha de parar bé l'orella i escoltar els que en saben.

Torna la por

Avui, no només torno a remarcar la por que hem de tenir tots al foc, sinó que, a més, vull donar tot el tant per cent d'aigua del meu cos a donar frescor i calma als Ports i tot el que em quedi de sentiments i força ho lliuro a tots als bombers, forestals, ADFs perquè no defalleixin en aquesta lluita contra al foc.

La meva Costa Brava

Fa 100 anys Ferran Agulló va batejar la Costa Brava. Fa una setmana la nostra costa va ser el paisatge favorit de Catalunya. Fa uns dies vaig poder comprobar com tot això és maravellós i trist alhora. No puc negar el privilegi de tenir unes cales precioses on hi desenvoquen les Gavarres i l'Ardenya, on els pins s'aboquen al mar per la força del garbí, però també veiem apartaments monstruosos que l'entorpeixen, turistes poc respectuosos que l'embruten i un fons marí cada cop més saquejat i pobre. Allà on abans hi havia tomates de mar, estrelles, oriços ara hi trobes alguna llauna d'olives farcides, alguna bossa de plàstic enganxada a les algues i algun oriç fotisco escadusser.

Heu vist mai un oriç sense punxes: verds, vermells, liles? I els colors irisats d'una sabateta de la Mare de Déu? Heu jugat mai a comprovar a veure si arribes al fons agafant una estrella de mar? (sempre tornant-la al seu lloc, esclar!). Heu menjat mai algun oriç amb el gust de l'aigua de mar als llavis? Heu sentit el goig de la infantesa d'atrapar serrans i jurioles escorredisses dins de la barca?Jo sí. És fantàstic. Així és com vaig aprendre a viure i estimar la meva Costa Brava: divertint-me i respectant-la.

Tots els que hem crescut aquí vivim el territori d'una manera diferent, però alguns l'han volgut viure com una font de recursos inesgotable i això no és possible. Cal un ordre: tots n'hem de poder viure i gaudir, però també tots hem de respectar allò que ens ho ha fet possible.

Les fotos que avui poso en aquest post són de l'Esther, ella també té la seva Costa Brava.

Un dia

Un dia pot ser ple d'alegries, però també pot ser una rutina. Perquè això no passi hem de ser positius i buscar petites felicitats que podem agafar si allarguem la mà.

Un dia obro aquest bloc i... dolcíssim! Llaminer i engrescador, em van donar força i energia.

Un altre dia l'atzar em va portar a aquest altre bloc i... excepcional! Literatura i records de fa temps. Un retrobament que em va dibuixar un somriure als llavis tota la jornada.

I és que un dia pot ser una sorpresa: bona o dolenta. Per desgràcia la vida és així i també existeixen els mals moments. Però perquè no pensar que els mals moments existeixen per apreciar els bons?

La por de l'estiu

Fa un parell d'anys a la Vall d'Aro hi va haver un incendi. Va ser una sort que el que havia de ser casa nostra no li passés res. Sempre estarem agraïts als bombers, els ADFs, els forastals i tothom que va ajudar a apagar les flames. Tot i així vam patir.

Cada dia, quan vaig a passejar els gossos just als marges de sobre a casa veig els arbres que van ser víctimes del foc. La majoria són suros. Alguns, els més petits, es van salvar i ara rebroten, però altres es van morir. Precisament feia poc que els havien pelat i van quedar totalment despullats davant de la força de les flames. M'imagino els suros, com nosaltres, les persones: algunes ens en salvem; a altres el foc els roba allò que els ha costat l'esforç i la suor del dia a dia i, malgrat tot, tornen a començar; i uns tercers que desgraciadament perden tots els records i tota la feina de generacions senceres. Però tots, arbres i persones, tenim en comú una cosa: patim davant de la sequera, la calor, l'estiu, la negligència i la bogeria d'algun perturbat.

Avui em solidaritzo amb tots els de les terres de ponent que aquestes últimes setmanes han patit els incendis, amb la pobra gent de Galícia, una terra on cada dia el foc és protgonista i fins i tot amb Austràlia, un dels lloc on s'han cremat més hectàrees de bosc. Però també em solidaritzo amb els suros que veig cada dia i desitjo que ben aviat acabi l'estiu i tornem a tenir el torrent ple d'aigua, la terra humida i molsa amarada de pluja.