Ahir vaig llegir un post de l'Esther. M'encanta com escriu, no sé com s'ho fa però troba un fragment d'un llibre la mar d'adient amb el que explica i no li fa falta cap foto de collita pròpia per il·lustrar-ho, no li cal. Ja no en parlem de la Marta, que va escriure un post que em va agradar moltíssim sobre un nen molt valent, em vaig emocionar.
I jo aquí, que només se m'acudeixen tòpics: que si un gruix de gel a la galleda dels gossos, que si una calçotada... I és que ara la meva vida s'ha convertit en una rutina, agradable, dolça i tranquil·la, però una rutina. M'agradaria ser com la Montserrat Abelló, que de les coses senzilles i quotidianes en fa una poesia genial. M'agradaria poder explicar-vos com em sento quan la pluja cau sobre el teulat de casa, com em trobo cinc minuts abans d'aixecar-me i traspassar-vos la meva il·lusió quan estic a punt de menjar. Però no en sé. Només miro de passar-vos avui un polsim d'això que visc, tan nou per mi, com és la paradoxa de viure una gran aventura amb tota la serenitat del món.
