L'última pluja

A finals d'agost va ploure. Va ser l'última pluja que va veure l'Angelita.  Amb gairebé cent anys de vida, jo només la vaig poder conèixer al final de tot. Encara recordo, al principi de sortir amb l'Eduard, d'anar a casa seu, sempre ens rebia amb aquell somriure permanent, que es convertia en rialla quan fèiem alguna broma amb l'Eduard, la Marta i la Mariàngels. Tan aviat et somreia com et dèia, sense pèls a la llengua, la seva opinió de com anaves vestida o de la barba inoportuna que s'havia deixat el seu net. Les revistes del cor  van ser una de les seves lectures preferides, però jo tot sovint li portava novel·les romàntiques de la biblioteca, i tot i que vaig provar de portar-n'hi algunes altres, sempre m'acabava demanant les de la Danielle Steel.  

Els diumenges a la tarda llavors encara anava a ballar i ho va fer durant força anys, encara. Hi anava amb les amigues, les nenes, que dèiem. I sempre allò de si aquella noia o aquella altra, com si no sabés que els anys passaven i potser aquelles noies ja eren unes senyores fetes i dretes. A nosaltres ens feia gràcia, però amb els anys t'adones que tu també ho fas i per dins somrius i penses, al final totes som igual, per més grans que ens fem no ens ho acabem de creure. 

L'experiència que vaig tenir més propera amb ella va ser una vegada que la Mariàngels va marxar de vacances i l'Angelita va venir a casa a passar-hi uns dies. Em va agradar molt perquè vaig poder conversar amb ella i em vaig adonar que era una dona realment valenta. De petita va passar la tuberculosi, una malaltia que llavors era complicada de superar, però ella sempre tenia gana i això no només va fer que se'n sortís, sinó que li va donar forces per viure tota una vida. Aquells dies jo li anava preguntant també coses de la guerra i el que més recordo és quan em va explicar que el que havia de ser el seu home, però que encara no coneixia, en Lluís, va anar a lluitar a la batalla de l'Ebre, tot i que, com molts joves en aquell moment, no hi volia anar. Allà gairebé s'hi queda, però un soldat mort li va caure a sobre i gràcies a això es va salvar. Després, aprofitant que ningú l'havia vist viu, va marxar cap a casa escapant-se de la guerra. Devia ser duríssim viure aquella època i m'hauria agradat que m'expliqués més coses, però no va ser possible. Al cap de poc d'haver vingut a casa va començar a perdre la memòria i ja va ser més difícil tenir aquestes converses. 

La seva mirada anava cap en Salvi, que llavors tenia dos anys i estava a punt de fer cagar el tió.

De l'Angelita em quedarà molt bon record, i la imatge d'ella amb els meus fills a la falda o donant-li el dinar és una de les que més guardaré a la memòria. Per ells ha estat una sort poder conèixer i viure la seva besàvia i amb aquest escrit només espero que sigui una manera de deixar-ne constància i recordar-ho sempre. 

Les vacances en família

S'acosten les vacances, per això m'han vingut a la memòria les de l'any passat, tant especials. Les vam fer amb la Mariàngels i vam anar a Anglaterra a veure la Marta. 

Sempre dic que tinc molta sort de la família que m'ha tocat. Però és que a més a més, he tingut sort amb la  família de l'Eduard. Tant la Mariàngels com la Marta i l'Angelita són ara també la meva família. La Mariàngels sempre atenta i volent ajudar en tot, és una àvia carinyosa i generosa i és com el seu nom indica, un àngel. A l'Angelinta els gairebé cent anys que té  li han près la memòria, però sempre ha estat presumida i coqueta i encara es fixa en com vas vestida i si fas gaire goig. L'anem a veure cada dissabte i junts fem una volta i prenem una orxata. 

La Marta la tenim lluny, a Anglaterra, però sempre que pot ens ve a veure i fa de tia per tots els dies que no ha estat amb els nebots. Nosaltres de tant en tant hi anem, també. Viu al paradís d'Anglaterra, al Lake Disctrict, a Keswick. Un entorn on et trobes un xai a cada cantonada que hi hagi una mica d'herba, una pluja fina i continuada i una fresqueta agradable que engalanen l'estiu de flors i acoloreixen els jardins i els parcs. L'any passat hi vam anar tota la família. Van ser unes autèntiques vacances familiars. 

Vull agrair molt a la Marta i l'Amos per aquest regal, perquè ho tenien tot organitzat, vam fer de tot: anar d'excursió, fer una barbacoa a prop del llac, conèixer o retrobar les seves amistats i família, esmorzars "tipical", menjar pastissos anglesos tant deliciosos, anar amb tren, anar amb bicicleta, fer una visita a Escòcia, buscar bolets i el que més ens va agradar és estar amb ella i gaudir tots junts. 

Ara que tornen a venir les vacances he recordat aquells dies, tant agradables al costat de la gent que estimo. Va ser preciós. Aquest any farem una altra cosa ben diferent i segurament trigarem una mica a tornar a Anglaterra, però esperarem que vingui la Marta per poder-hi tenir llargues converses i gaudir amb ella tant com ens ho permeti el seu temps.