Com una magrana

Malgrat tot, l'estiu s'acaba. El magraner ja comença a estar carregat de fruits. Des de sempre que he sentit dir que el magraner de Can Garnota no fa magranes bones. Això sí, li he fet fotos del dret i del revés, perquè és preciós: sigui quan està florit, sigui quan surten les fulles d'aquell verd tan brillant o sigui quan hi ha les magranes rodones i plenes o fins i tot esberlades. Però l'altre dia vaig saber que la iaia li agradaven aquelles magranes, que no eren gaire dolces. No ho sabia, i  m'agrada saber-ho. Un detall únic d'aquest magraner que ens alegra la vista tot l'any i que a més ara sé que també satisfeia el paladar de la iaia i potser d'algú més que les tasti després de llegir aquestes ratlles. 

Quan penso en ella és inevitable pensar en l'època d'abans, quan sortíem al carrer a prendre la fresca amb els veïns. Ara els estius són impacables, inclements i cruels, però abans eren indulgents. Ens deixaven sortir al migdia, anar a la plaja a les tres o a les quatre de la tarda, podies sortir a prendre la fresca a partir de les set del vespre i fins i tot si passava massa aire decidíem que aquell vespre no soparíem a fora perquè el vent et feia venir pell de gallina. A finals d'agost ja començaven les tempestes de mitja tarda i a principis de setembre, quan feien la fira del dibuix a la rambla de Sant Feliu, ja havies d'endreçar els vestits i sandàlies a l'armari i començar a desplegar els mitjons i pantalons.

I així, rumiant i recordant aquells temps hem arribat a finals d'estiu. Com una fulla una vegada vaig descriure la iaia, i ara com una magrana els records dels estius on ella encara hi era. 

Camprodon, com a casa

Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Setcases, Ripoll... És una mica com ser a casa. Sempre hi hem anat, la meva àvia era d'allà. Quan creues els túnels de Capsacosta tot és diferent: l'aire és més fresc, els colors vius i la natura exuberant. M'agrada poder veure-hi xais, vaques i cavalls pasturant aquí i allà, netejant els camps. Avui el més bonic que tinc per ensenyar són unes quantes fotos, potser no massa ben fetes, potser millorables, però plenes de la il·lusió i el record de totes les vegades que hi he anat. 

 

Cada dia creuo les aigües del Ter, just abans d'arribar a la Gola, però el meu pensament sempre va més enllà, a les muntanyes que veig lluny a l'horitzó, però que me les sento ben properes.

Com una fulla

Era blanca i fina de pell, amb un caràcter fort i un parell de cuixes de can Taron. Va néixer i créixer a Sant Joan de les Abadesses, en una família que vivia gràcies a la indústria tèxtil: el pare era corronaire. Sempre li va agradar ballar: sardanes, valsos, passos dobles. Va anar a servir després de la guerra a Vic i a Mataró. Es va casar amb un noi que feia el servei a Camprodon i que va resultar ser l'hereu de can Rufí, de Sant Feliu de Guíxols. Sempre va ser molt moderna: es va treure el carnet de conduir cap als 50 anys i va ser la primera de la família de tenir a casa rentadora, rentaplats i microones. Malgrat tot no es perdia mai la missa de diumenge: en directe, a la ràdio o a la tele. Li agradava cosir, fer ganxet o mitja; començava moltes coses i n'acabava les que li feien realment gràcia d'acabar. Viure la guerra la va afectar per això ho acumulava tot i evitava mirar pel·lícules, llegir llibres o parlar del tema. Li encantava menjar xocolata desfeta, sobretot després de la missa del gall. Va tenir dos fills, tres nétes, un nét i un besnet. Es va apagar com una espelma el 28 de desembre del 2010. Va viure tota una vida i era la meva àvia.

El perquè d'aquest post: impedir que tot el seu món s'en vagi volant, COM UNA FULLA.