Quan era petita em feia molta por l'aigua. Si no tocava a terra tenia pànic i em va costar molt aprendre a aguantar-me. Ja no dic nedar, que de fet, podríem dir que mai n'he après. Sé fer allò de fer veure que nedes, però res més. Quan vaig agafar confiança l'aigua m'encantava: a la plaja, amb barca, tant era, tot m'anava bé. Ja més gran, una joveneta de quinze anys més o menys, els meus pares em van apuntar a aprendre a anar a sota l'aigua amb ulleres, tub i aletes. Em va encantar. Després va ser quan em vaig aficionar a baixar avall i trobar petits tresors de mar.
De més gran vam deixar de tenir la barca i vam seguir anant a la cala, però ja vaig perdre l'afició de col·leccionar uriços sense punxes o sabatetes de la marededéu, era molt més complicat transportar aquells uriços de colors diferents i tan delicats sense fer una trencadissa. Amb els nens també vam abandonar anar a la cala i la plaja potser hem arribat anar-hi dues o tres vegades cada estiu, no els ha agradat mai anar-hi.
Però aquest any en Salvi s'ha encuriosit molt per saber què hi ha sota el mar: algues, peixos, cargols, pallarides, uriços. Això ens ha portat un altre cop a anar a la cala. Els caps de setmana calorosos que ja no saps on posar-te, aprofitàvem per sortir de casa a les set, amb una mica de pa amb alguna cosa, una fruita i cap a la cala falta gent a fer una banyada i sopar una mica. Després portàvem roba seca, ens canviàvem i ens paràvem a Sant Feliu a fer un gelat. Uns vespres agradables que ens han salvat l'estiu.
Tornant de la cala sempre ens endúiem algun d'aquells tresors que trobava de joveneta, potser no tants, que ara el fons està més deteriorat, però algun en trobàvem. Els aprofitarem per guarnir el pessebre que fem cada any al Castell de la Vall d'Aro.
La tardor ha arribat de seguida, aquest any, i amb ella la rutina, l'escola, l'institut, l'horari de sempre... Benvinguda tardor, sempre m'agrada retrobar-la.
