Els gats no m'agradaven. Sempre havia dit que els gossos eren més carinyosos, que depenien més de tu i que eren més agraïts. Però vaig canviar d'opinió. Tot va ser tenir-ne un que tots els tòpics es van trencar: el gat era carinyós, juganer, et saludava quan arribaves a casa i a més a més no l'havies de treure a passeig. El gat encara em fa companyia quan estic malalta, em relaxa quan he tingut un mal dia, però sobretot em distreu i em fa riure.
Per això penso que no pot ser dolent està envoltada d'en Missi i la Tuni, els gats de casa. No pot ser dolent tenir-los a la falda mentre m'escalfo a prop del foc. No pot ser dolent anar a passejar els gossos i que ells ens segueixin, incondicionalment, sense tenir-ne necessitat. No pot ser dolent que vinguin a rebre'm al camí cada dia quan arribo de treballar. No pot ser dolent que un dia el meu fill o filla jugui amb ells. No pot ser dolent que em treguin el millor de mi quan a dins meu creix una vida.
Avui trenco una llança a favor dels gats i les embarassades. Cal anar amb compte amb l'higiene, sí. No ho nego. I la cuido, la higiene. No obstant no cal renunciar a les coses tant bones que et dóna tenir un gat en una etapa tant sensible de la vida.
Com a aval del que dic us convido a llegir Dewey, el gatet de la biblioteca que va commoure el món. Aquesta història és la prova que els gats poden ser realment molt terapèutics.
