L'última pluja

A finals d'agost va ploure. Va ser l'última pluja que va veure l'Angelita.  Amb gairebé cent anys de vida, jo només la vaig poder conèixer al final de tot. Encara recordo, al principi de sortir amb l'Eduard, d'anar a casa seu, sempre ens rebia amb aquell somriure permanent, que es convertia en rialla quan fèiem alguna broma amb l'Eduard, la Marta i la Mariàngels. Tan aviat et somreia com et dèia, sense pèls a la llengua, la seva opinió de com anaves vestida o de la barba inoportuna que s'havia deixat el seu net. Les revistes del cor  van ser una de les seves lectures preferides, però jo tot sovint li portava novel·les romàntiques de la biblioteca, i tot i que vaig provar de portar-n'hi algunes altres, sempre m'acabava demanant les de la Danielle Steel.  

Els diumenges a la tarda llavors encara anava a ballar i ho va fer durant força anys, encara. Hi anava amb les amigues, les nenes, que dèiem. I sempre allò de si aquella noia o aquella altra, com si no sabés que els anys passaven i potser aquelles noies ja eren unes senyores fetes i dretes. A nosaltres ens feia gràcia, però amb els anys t'adones que tu també ho fas i per dins somrius i penses, al final totes som igual, per més grans que ens fem no ens ho acabem de creure. 

L'experiència que vaig tenir més propera amb ella va ser una vegada que la Mariàngels va marxar de vacances i l'Angelita va venir a casa a passar-hi uns dies. Em va agradar molt perquè vaig poder conversar amb ella i em vaig adonar que era una dona realment valenta. De petita va passar la tuberculosi, una malaltia que llavors era complicada de superar, però ella sempre tenia gana i això no només va fer que se'n sortís, sinó que li va donar forces per viure tota una vida. Aquells dies jo li anava preguntant també coses de la guerra i el que més recordo és quan em va explicar que el que havia de ser el seu home, però que encara no coneixia, en Lluís, va anar a lluitar a la batalla de l'Ebre, tot i que, com molts joves en aquell moment, no hi volia anar. Allà gairebé s'hi queda, però un soldat mort li va caure a sobre i gràcies a això es va salvar. Després, aprofitant que ningú l'havia vist viu, va marxar cap a casa escapant-se de la guerra. Devia ser duríssim viure aquella època i m'hauria agradat que m'expliqués més coses, però no va ser possible. Al cap de poc d'haver vingut a casa va començar a perdre la memòria i ja va ser més difícil tenir aquestes converses. 

La seva mirada anava cap en Salvi, que llavors tenia dos anys i estava a punt de fer cagar el tió.

De l'Angelita em quedarà molt bon record, i la imatge d'ella amb els meus fills a la falda o donant-li el dinar és una de les que més guardaré a la memòria. Per ells ha estat una sort poder conèixer i viure la seva besàvia i amb aquest escrit només espero que sigui una manera de deixar-ne constància i recordar-ho sempre. 

Les vacances en família

S'acosten les vacances, per això m'han vingut a la memòria les de l'any passat, tant especials. Les vam fer amb la Mariàngels i vam anar a Anglaterra a veure la Marta. 

Sempre dic que tinc molta sort de la família que m'ha tocat. Però és que a més a més, he tingut sort amb la  família de l'Eduard. Tant la Mariàngels com la Marta i l'Angelita són ara també la meva família. La Mariàngels sempre atenta i volent ajudar en tot, és una àvia carinyosa i generosa i és com el seu nom indica, un àngel. A l'Angelinta els gairebé cent anys que té  li han près la memòria, però sempre ha estat presumida i coqueta i encara es fixa en com vas vestida i si fas gaire goig. L'anem a veure cada dissabte i junts fem una volta i prenem una orxata. 

La Marta la tenim lluny, a Anglaterra, però sempre que pot ens ve a veure i fa de tia per tots els dies que no ha estat amb els nebots. Nosaltres de tant en tant hi anem, també. Viu al paradís d'Anglaterra, al Lake Disctrict, a Keswick. Un entorn on et trobes un xai a cada cantonada que hi hagi una mica d'herba, una pluja fina i continuada i una fresqueta agradable que engalanen l'estiu de flors i acoloreixen els jardins i els parcs. L'any passat hi vam anar tota la família. Van ser unes autèntiques vacances familiars. 

Vull agrair molt a la Marta i l'Amos per aquest regal, perquè ho tenien tot organitzat, vam fer de tot: anar d'excursió, fer una barbacoa a prop del llac, conèixer o retrobar les seves amistats i família, esmorzars "tipical", menjar pastissos anglesos tant deliciosos, anar amb tren, anar amb bicicleta, fer una visita a Escòcia, buscar bolets i el que més ens va agradar és estar amb ella i gaudir tots junts. 

Ara que tornen a venir les vacances he recordat aquells dies, tant agradables al costat de la gent que estimo. Va ser preciós. Aquest any farem una altra cosa ben diferent i segurament trigarem una mica a tornar a Anglaterra, però esperarem que vingui la Marta per poder-hi tenir llargues converses i gaudir amb ella tant com ens ho permeti el seu temps.

Tot passa, l'estiu, també

L'estiu té que adorm la natura, a casa nostra més que l'hivern, gairebé.  Per això la lectura m'ocupa les hores més caloroses dels dies d'estiu. Em capbusso en històries fresques, a plena natura, si pot ser amb neu, llar de foc i boscos frondosos.  Aquestes hores em compensen les masses de gent, l'enrenou i la música a tot arreu, les cues de cotxes i la calor. Últimament estiro molt de clàssics anglesos que us recomano molt, com El jadí secret, qualsevol llibre de la Jane Austen o Bèsties grosses i petites. Encara que l'hivern no hi sigui el protagonista, em recorden un clima on l'estiu és un paradís ple d'una natura exhuberant i colorida amb flors i fruites de totes menes.

         El refugi de les cries de mallerengues que van néixer a principis de juliol o finals de juny. 

Es veia la mare que estava molt enfeinada portant-los menjar i senties els pollets com cridaven des de dins del niu que en volien més.

Algunes i alguns ja ho sabeu, l'estiu m'entristeix , però el meu propòsit és intentar superar-ho buscant refugis i petits racons: escriure, llegir, gaudir de la família i els amics i pensar que, per sort, amb els anys, el temps ja no passa tan lent i que aquesta setmana ja és festa major a Santa Cristina, l'altra a Sant Feliu i d'aquí ben poc ja serem a la Mare de Déu d'Agost, que a les set ja és fosc, i això només vol dir que el dia es va escurçant i que la tardor ben aviat trucarà a la porta. I no cal que us digui que la faré passar pel portal més gran que hi hagi. 

La lluna

De vegades l'entreveiem a la claror del vespre, que treu el nas entre les muntanyes, a vegades és rodona i plena, mirant-nos de fit a fit entre els arbres de sobre el pou, a vegades ens deixa i llavors podem veure les estrelles en tot el seu esplendor i si ens hi fixem de tant en tant la veiem, matinera, davant de casa, esperant que no ens adormim per anar a treballar i al cole. Així la lluna va passant durant tot l'any. La meva lluna preferida és la que creix, petita i prima, allà a l'horitzó, a l'hivern, en un racó de la finestra del menjador i al costat d'una estrella, que per mi és en Benet. En canvi, a l'estiu és just a sobre el cap, esperant que arribi la foscor i la frescor de la nit, igual que jo.

                                                            Les estrelles a la terra...

Avui que parlo de la lluna penso en una professora que vaig tenir, la Bea (Beatriu Cruset). Ha estat una de les mestres que han marcat més la meva vida. Em va ensenyar a observar la natura, a estudiar, a aprendre apunts, a escriure recte a un full en blanc i a saber que m'agradava la biblioteca. Gràcies a ella vaig conèixer l'autor Gerald Durrell i el seu llibre "La meva família i altres animals", que em va encantar, i sobretot vaig acostumar-me a observar la lluna. Ella, la Bea, ens feia fer l'exercici de dibuixar-la cada dia i apuntar a on estava situada. Quan em tocava fer-ho no m'agradava gaire, tot s'ha de dir; ja se sap, totes les obligacions a dotze i tretze anys són una nosa. Però amb el temps tot ho veiem diferent i aquest exercici l'he anat fent de manera inconscient, aprenent a poc a poc a saber on està situada a cada moment de creixament. Ara ja la busco a on toca i quan no hi és la trobo a faltar, tot i que segur, segur que tornarà, al cap d'un parell de dies, i la nit serà una mica més clara i mirant-la, potser, l'estiu es farà una mica més curt. 

...i la lluna al cel.

Enyorant la primavera

Aquests dies ja comença a fer més calor i l'estiu ja el tenim a tocar. De petita aquesta època no era ni tan llarga ni tan dura i segurament els ulls de nena endolceixen moments que de gran idealitzes. Però estareu amb mi que aquests últims anys els mesos d'estiu s'allarguen i es fan difícils de passar. A més a més, aquest any ens han pres la primavera, les flors i els espàrrecs han estat escadussers i ja no diguem la pluja. Els ulls s'han fet un fart de buscar verd i colors, a més de buscar núvols amb possibilitat de pluja. I n'he trobat, per sort, en algun racó, perquè la natura, com sempre, és capaç de sorprendre'ns i sempre pots trobar un petit racó amb una bonica flor o una papallona que investiga on és el millor pol·len, i fins i tot un ruixat et pot agafar desprevinguda una tarda de maig.

Blanca de la col. Vaig aprendre'n el nom durant els dies de la pandèmia amb els tastets de natura que preparàvem per les xarxes socials de la biblioteca.

I el meu cap barrina i pensa en aquell any 2020 que tots recordem tan bé, que el món es va parar i la natura va guanyar terreny. Va ser una primavera tan verda i plena d'aigua! Hi havia flors i espàrrecs per parar un carro. Recordo que des de la biblioteca penjàvem a les xarxes socials petits tastets de natura i anava cada dia a passejar pel camp de baix a "caçar" alguna flor o algun bitxo amb el mòbil. En Salvi m'hi ajudava, eren tardes precioses que tots dos ens passàvem buscant algun animaló que estigués parant el sol en una flor o herba. No puc dir que enyoro aquells dies, van ser durs i difícils, sense poder veure família ni amics, però una cosa sí que val la pena dir-ho: vam tenir l'oportunitat de veure que les coses poden ser diferents.

Hauríem de reflexionar tots plegats del que deixarem als nostres fills i mirar de frenar una mica el ritme de vida que portem, potser així podrem gaudir de la natura, perquè no ho dubteu, segur que ens ho sabrà agrair. I quin millor regal per tots els nostres fills i filles que aquest! 

Xerrem?

Cafè no en prenc. Xocolata la justa. Te, en vaig prendre una vegada i amb prou feines vaig poder dormir. I és que no em fa falta cap estimulant per poder xerrar pels descosits. És un fet que xerrar t'ajuda a posar en ordre les teves idees i ajuda a veure el món des de la prespectiva d'una altra persona. A alguns i algunes de vosaltres us conec i sé que n'hi ha que us agrada la conversa, en canvi en sé d'altres que no, que sou més de fets. Ja de petita, abans de tenir una germana amb qui jugar, m'entretenia xerrant amb la veïna imaginària que veia per la finestra de la cuineta que m'havien portat els reis. Després, com tothom que aprèn a llegir, vaig començar a fer-ho en veu alta i a jugar a clics inventant-me situacions i converses. Després, quan ja dormia a l'habitació amb la Roser, m'encantava poder-li llegir algun tros dels llibres dels Hollister. Ja més gran, quan vaig haver de començar a posar colzes, estudiar en veu alta era l'opció més efectiva per les llargues hores d'estudi, fos al terrat prenent el sol de primavera o a l'habitació. I sempre hi ha hagut llargues xerrades amb les amigues i amics, a més de la família i, és clar, explicar contes als meus fills.

              Just ara la til·la comença a florir. És bona per relaxar-se i xerrar sense passar-se.
                                 

Després va arribar la pandèmia i passàvem potser massa hores en silenci o convivint amb els mateixos,  i per això quan trucaves a algú o et trucaven costava penjar, era com un oasi al desert. Per sort tot s'ha anat normalitzant i ara sembla que tinc xerrera acumulada i m'agrada parar a parlar ara amb aquest, ara amb l'altre, trobant romagueres a cada cantonada, això sí, amb control, és clar, no fos cas que em faci massa pesada. 

Avui també m'he decidit a escriure aquestes quatre ratlles per recordar les llargues xerrades que tinc amb la meva mare, la meva sogra, amb l'Emma, amb amics que ens veiem cada deu mil anys, com l'Anna i l'Adolfo, la Farners, que quan comencem no pararíem, la Roser, la Daniela i l'Emma, que passem tardes senceres xerrant, amb la meva germana, la Roser, que ens veiem poc, però quan ho fem també ens agrada posar-nos al dia, la Marta, la Pietat, l'Angelina, les companyes de feina, a moltes usuàries i usuaris de la biblioteca,  a tots els companys i companyes bibliotecàries, tots els i les cantaires de les dues corals, amb qui sempre hi he trobat gent molt maca amb qui parlar, mares i pares de companys i amics d'en Salvi i en Marc. Sempre és un plaer parlar amb vosaltres, sapigueu que m'ho passo pipa, aprenc moltíssim de totes les converses i que per això per mi xerrar forma part de la vida.

I és que conversar és de la mateixa família que escriure, per això a més de xerrar escric aquest blog, per ordenar les idees, posar-les per escrit i recordar alguns dels molts pensament que em venen al cap cada dia. 

Regalar temps

Regals. Quan arriba un aniversari pensem què podem regalar a aquella persona, perquè ens l'estimem i perquè li volem demostrar que pensem en ella. Però ara recordant els aniversaris propis, no sé vosaltres, però a mi em ve més a la memòria els dinars familiars, les festes, els sopars que no pas els regals materials. No dic que no facin il·lusió, ni que no siguin útils, ni que no m'hagin agradat, simplement molts no els recordo, ni de lluny s'assemblen al regal de tenir, aquell dia,  a la gent que estimes a prop.

Cada any que passa i això suposo que va amb l'edat, m'adono més de la importància del que has viscut i per mi són regals que guardo i reviso molt sovint. Dels meus aniversaris recordo les festes al terrat de casa, amb amics del col·legi i del carrer, i amb unes coques que feia la mare boníssimes (la de xocolata coberta amb mantega i sucre era la meva preferida), recordo els dinars a la font amb la família i la Regina, la meva millor amiga de l'infantesa, els sopars amb els amics ja de més gran, abans de casar-nos i tenir família. Després, sent mare ho celebràvem tot més per dinar, que ja se sap, amb mainada no és el mateix. També recordo un aniversari de pizza amb la Roser i l'Emma i l'endemà aixecar-nos ben aviat amb l'Emma i fer una caminada al bosc de bambús, però no us penseu, hi havia vi blanc i tot! Em ve al cap com si fos ara l'any que ho vam celebrar amb la família a la font Josepa, envoltats de guindes que penjaven dels arbres. 

També són maques de recordar les celebracions amb la coral de la Vall d'Aro: des que hi canto, cada any m'agrada compartir amb totes les companyes i companys alguna cosa per menjar i una mica d'alegria, a canvi de les bones estones que passem tots junts cantant.

Hi va haver un aniversari, però,  amb un regal bomba, va ser l'any que vaig començar la feina de bibliotecària a Torroella. Sí, ho heu encertat, la vaig començar tal dia com avui fa divuit anys. Ha estat un  dels millors regals d'aniversari que he tingut. He estat molt afortunada de poder trobar una feina que m'agrada i m'omple. Torroella és un poble molt acollidor, sempre m'hi he sentit ben rebuda. Ja la Sabina, la tècnica de cultura i la persona que em va ajudar els primers temps, em va dir una vegada: Torroella és de bon entrar i de mal sortir (no recordo si ho dic exactament bé), volent dir, que la gent s'hi sent a gust, a Torroella. Vaig tenir molta sort de trobar-hi bones companyes i amb elles he après moltíssim. La gent que ve a la biblioteca és molt agraïda i jo ara ja els considero a molts part del meu entorn més proper.  

Avui una mica de retrat dels aniversaris passats, plens d'estones boniques i compartides, estones que m'agradaria repetir aquest any i molts més anys. No ho hem d'oblidar mai, fer anys és bonic, sobretot si tenim moments per compartir-ho.