Hi havia una vegada un gos

Hi havia una vegada un gos que es deia Tobi. Vivia a una casa amb una família d'aquelles que en diuen desestructurada, amb nens i tot,  on els crits i potser algun cop anaven i venien.  Mai sortia a passejar . En Tobi es va acostumar a la situació. Al cap d'un temps va arribat un cadell d'un gos que li van posar Peluchín. Va decidir que ell, en Tobi, seria el seu pare i que el protegiria tota la vida. Però aquella família es va acabar desestructurant definitivament i els gossos es van haver de separar d'ells. Per sort tots dos, com pare i fill, van seguir junts i van anar a parar a casa d'un noi que els va acollir. Aquell noi els estimava molt a tots dos, però, quina llàstima que ens havia sortit viatger i dins la seva vida no hi cabien dos gossos. 

Per aquells voltants hi vivia una família que feia poc que havien patit la pèrdua d'un cadell per un accident de cotxe. Estaven tots quatre tristos, però amb ganes de cuidar un altre gos que els fes companyia i fos feliç amb ells. A través de xarxes la família va veure els dos gossos que buscaven casa. Els pares de família van pensar que dos gossos ho tenen difícil per trobar una casa tots dos junts, i que ells tenien lloc i ganes d'acollir-los i quedar-se'ls. I així va ser. 

La família els va canviar el nom, ara serien en Panxo i en Pinxo, com dos germanas. En Pinxo era un gos especial, de seguida ho van veure. El primer dia van anar a passejar a la font Josepa i va aparèixer una vespa asiàtica: en Pinxo va detectar que els nens tenien por d'aquell animal i no va dubtar a empassar-se-la d'una sola queixalada. Ja ho veieu, en Pinxo era valent i protector, empàtic i dócil amb els nens i nenes.

De seguida en Pinxo va aprendre a gaudir amb la nova família i tots els amics i amigues. Li encantava l'aigua i només feia que saltar a la piscina i jugar amb els nens. Era tan bo amb els altres que els gats de la casa li van agafar molt d'efecte, també, fins al punt que un d'ells sempre dormia amb ell i el considerava la seva mare.

Però en Pinxo tenia mala peça al teler. Una malaltia a la pell li provocava moltíssima picor i res li calmava aquella coïssor. Només van trobar-li un remei, un medicament que va acabar provocant-li altres mals i, malgrat que era molt valent i fort, els últims dies ja no podia més i la vida se li va apagar.

Un conte d'en Pinxo. El trobarem molt a faltar. Malgrat tot a casa estem contents que hagi viscut amb nosaltres i tenim molt present el que va escriure en Marc fa un temps: cliqueu aquí .

 

Com a casa

Els brunyols, l'estafanòria, la fred, tenir fred de peus*, masmàrria, graiella, llimotja, ubergínia/esbargínia... Aquestes són algunes de les paraules que sempre s'han sentit a casa, formen part del nostre dia a dia.

Fa poc vaig sentir dir a l'Albert Om que les paraules, les expressions que s'han dit a casa, quan els pares o els avis ja no hi són, tornar-les a dir és com fer-los un homenatge, una mica com tornar-los a tenir a prop. Em va fer pensar que potser sí que té raó. De vagades alguna situació em porta a dir expressions que dèia la iaia Montserrat i llavors la recordo com si fos ara. 

Des de ben petita que m'han agradat les paraules, expressions i frases genïnes del català. Ara gaudeixo molt quan les trobo als llibres. Recordo no fa gaire que vaig llegir Guanyaràs una mar llisa, d'en Miquel Martín i vaig llegir-hi la paraula "escarpir". Em va fer molta il·lusió, feia anys que no la feia servir i no la sentia a dir. Escarpir, per qui no ho sàpiga, vol dir raspallar els cabells per treure bé els nusos. Quan érem petites la meva germana i jo, la mare sempre ens dèia: "ja t'has escarpit bé els cabells?". Potser perquè no he tingut nens amb els cabells llargs ni tampoc nenes que hagi de pentinar gaire i encara menys escarpir, aquesta paraula va passar a formar part de les relíquies de la memòria i no l'havia fet servir mai més. En Miquel amb la seva novel·la me la va recordar i em vaig dir que miraria de tornar-la a fer servir. 

Si ho pensem bé, la llengua amb la que ens hem criat és també casa nostra, forma part de la nostra família i val la pena cuidar-la i tenir-la present perquè és un element més per identificar-nos i sentir-nos que formem part d'una família, comunitat o entorn. Per això els que ens estimem la nostra llengua, el català, l'hem de defensar sobretot fent-lo servir, enriquint-lo, coneixent-lo i ensenyant-lo als que no el saben. Alguns diran: els foresters no tenen l'obligació d'aprendre'l. Jo els contestaré: no, és veritat, ni tampoc, de moment i per desgràcia, cap necessitat, però sí que tenen el dret de formar part d' aquest entorn, de ser inclosos i de poder parlar el català sempre que vulguin. El català mai ha de ser una imposició ha de ser una eina per compartir cultura territorial, riquesa i fer comunitat. 

*tenir fred de peus: tenir "gelos" d'algú.

Viure amb la natura

 

De ben petita em fascinava obrir la finestra i sentir la flaire de mimosa cada primavera. Llavors vivia a ciutat i malgrat tot la natura sempre em va atraure: els ametllers florits, els horts dels veïns, els saüquers quan començaven a puntejar el color blanc de les flors... Anar a casa de l’ «uncle», la tia i les cosines, que vivien a la Vall d’Aro, em feia il·lusió, sobretot a l’estiu, que bastàvem les prunes directament de l’arbre, o quan tastàvem aquells préssecs i «abrecocs» tan dolços que ara mai aconsegueixo trobar enlloc. També ens agradava anar d’excursió en dies festius: pel Pilar o Tots Sants anàvem al Puig d’Arques o a Rocacorba o fèiem una excursió pel coll del Matxo Mort, al cor de les Gavarres, i arreplegàvem quatre castanyes. Quan encara podíem, fèiem una mica de foc i amb una botifarra i una torrada cada un ja havíem dinat. El divendres sant, ja havent fet els brunyols el dia abans, ens plantàvem a algun paratge no gaire lluny per buscar un manat d'espàrrecs i fer una truita ben bona per dinar. En canvi, pel pont de maig, buscàvem un riu, a vegades el Daró o el Ridaura, i així ens remullàvem els peus entre els capgrossos. Era un goig compartir aquelles estones junts, amb la família enmig de la natura.

La casa de l'aranya, s'ha deixat la porta oberta

Amb els anys he tingut la sort de viure entre arbres, gaudint de l’aire lliure sempre que surto de casa i tenint com a veïns els els ocells o els senglars. Però no sempre és agradable viure a la natura. A vegades has de veure patir les plantes i els arbres per la sequera o per les plagues, o trobes un niu de vespes asiàtiques. I a l’estiu agafes aquella por pels incendis o fins i tot, amb les garbinades pateixes perquè el vent faci caure un arbre al mig del camí i et quedis atrapat. Tot plegat, però, s’esfuma quan tens el privilegi de despertar-te i veure una mallerenga al costat de la finestra o, un altre dia, passejant el gos et trobes un toixó o una aranya ple d’aranyetes petites carregades a l’esquena o també una salamandra que ha aprofitat que queien quatre gotes per sortir a fer una volta. I després penso quina sort que tenim de viure en un entorn tan bonic i ple de vida i que estaria bé que totes plegades ho veiéssim, ho valoréssim i sobretot ho cuidéssim perquè això no se’ns escapi de les mans.

Com una magrana

Malgrat tot, l'estiu s'acaba. El magraner ja comença a estar carregat de fruits. Des de sempre que he sentit dir que el magraner de Can Garnota no fa magranes bones. Això sí, li he fet fotos del dret i del revés, perquè és preciós: sigui quan està florit, sigui quan surten les fulles d'aquell verd tan brillant o sigui quan hi ha les magranes rodones i plenes o fins i tot esberlades. Però l'altre dia vaig saber que la iaia li agradaven aquelles magranes, que no eren gaire dolces. No ho sabia, i  m'agrada saber-ho. Un detall únic d'aquest magraner que ens alegra la vista tot l'any i que a més ara sé que també satisfeia el paladar de la iaia i potser d'algú més que les tasti després de llegir aquestes ratlles. 

Quan penso en ella és inevitable pensar en l'època d'abans, quan sortíem al carrer a prendre la fresca amb els veïns. Ara els estius són impacables, inclements i cruels, però abans eren indulgents. Ens deixaven sortir al migdia, anar a la plaja a les tres o a les quatre de la tarda, podies sortir a prendre la fresca a partir de les set del vespre i fins i tot si passava massa aire decidíem que aquell vespre no soparíem a fora perquè el vent et feia venir pell de gallina. A finals d'agost ja començaven les tempestes de mitja tarda i a principis de setembre, quan feien la fira del dibuix a la rambla de Sant Feliu, ja havies d'endreçar els vestits i sandàlies a l'armari i començar a desplegar els mitjons i pantalons.

I així, rumiant i recordant aquells temps hem arribat a finals d'estiu. Com una fulla una vegada vaig descriure la iaia, i ara com una magrana els records dels estius on ella encara hi era. 

Anar a collir nispros

Baixar a l'hort i anar a fer-hi un vol sempre és més agraït aquest mes. Ja hi tenim la marialluïssa ben verda, els lilàs ben florits, el til·ler amb un verd tendre, a punt de florir, però encara no, i els nispros ben madurs. De passada pots trobar algun espàrrec d'aquells tan llargs al costat del pou que t'ajuden a fer la truita del dilluns per sopar.  Ja amb en Marc petit hi baixàvem per fer la berenada de nispros. No cal dir que ens acompanyaven tot el remat de casa, gossos i gats. Ara en Marc ja li costa més sortir a fer la passejada, coses de l'edat, però en Salvi li encanta anar-hi. Els nispros menjats de l'arbre, són molt més bons, sobretot els que són pessigats pels ocells, que són més dolços. Pelar-los, tastar-los i dir allò de ohquebons! així, tot seguit i amb la boca plena. Després per postres de sopar o dinar, també passen prou bé, malgrat que és força entretingut pelar-los.

El mitjà de transport preferit de Hevitz és el cistell, li encanta, sobretot des que s'ha fet més gran i li costa més seguir-nos quan anem a fer la passejada del ramat.

A casa, un dels  temes recorrents de cada any és la confusió de nispros i nespres o nesples. Són dues fruites ben diferents. Mentre una surt a la primavera, entre abril i maig, i que a més és forastora, ve del Japó, l'altra es menja a la tardor i costa molt de veure'n. Recordo que de joveneta el meu pare em va donar una nespra (que no nispro) que vaig deixar assecar. No la vaig ni provar, diria que em va dir que era àcida i no em va venir de gust. També em penso que la va treure de per aquí casa, però des que vivim a la Vall d'Aro, ja no n'hi ha, s'ha embordit, ara les fruites són petites i vermelles i les fem servir per fer l'hort del pessebre per Nadal.

Sigui com sigui aquests dies si veniu a casa hi ha un plat fondo ple de nispros per anar fent i els menjarem amb ganes, sabent que fins l'any que ve no en tornarem a tastar. 

Després de catorze anys i alguns mesos

Doncs sí, ja fa més de catorze anys que vam anar a la Vall de Boí amb l'Eduard (cliqueu aquí). Ho recordem tots dos perquè vam saber que seríem pares ben aviat, allà vam comprar la prova per sortir de dubtes, a més de fer passejades entre la neu i el gel i d'escalfar-nos prop de la llar de foc. Efectivament a l'agost següent en Marc ja havia nascut i des de llavors hem fet sortides i vacances tots junts. Ens ho hem passat sempre molt bé, però aquest any els Reis van considerar que ja ens tocava i ens van posar al plat un val per sortir de cap de setmana només l'Eduard i jo. 

Vam decidir anar al Cap de Creus, però tant ens feia on, volíem estar junts. Això sí, vam agafar la moto, tot i les prediccions del temps ens vam arriscar. Com als vells temps, tornàvem a agafar la moto. Havíem anat a Itàlia, Galícia, al País Basc, Anglaterra i molts llocs de Catalunya i va ser com tornar a ser joves i tendres. Vam passar per carreteres secundàries, veient cases de pagès aquí i allà, camps verds i estampats de roselles. Xino xano i al darrere del ruixat que no vam atrapar, vam arribar a Pau. Un poble ben bonic i agradable. L'endemà ja teníem la informació suficient per pujar muntanya amunt al parc natural del Cap de Creus i arribar a la Creu Blanca. Mentre pujàvem i ,de fet, durant tota l'excursió, ens va acompanyar la flaire de farigola i romaní, n'estava ple. La varietat de plantes ens va sorprendre, però sobretot ens va agradar trobar tantíssimes parets de pedra seca. Era preciós. Potser és una debilitat que tinc per la pedra seca, però sempre m'ha cridat l'atenció com podien arribar a encaixar totes aquelles pedres de manera tant enginyosa i al mateix temps que quedi tan ben acabat, escairat i recte. Malgrat que hi havia molta boira i no vam poder gaudir de les vistes va ser una bona excursió d'uns quants quilòmetres de pujada i alguns més de baixada per camins estrets i molt bonics. 

A la tarda vam voler anar a visitar el Monestir de Sant Pere de Rodes. Encara hi havia boira i això va donar un aire de pel·lícula a l'ambient, com si en qualsevol racó hagués d'aparèixer un monjo del no res. Va ser curiós i fins i tot divertit veure-ho amb aquestes condicions climàtiques, però ja ens ho apuntem per tornar-hi amb els nens un dia ben clar, perquè diuen que les vistes són precioses. 

Malgrat que no van ser gaire dies i que no vam anar gaire lluny, va ser un molt bon regal. Estar junts i poder xerrar de tot i de res, també poder estar estones amb silenci, poder està pendent un de l'altre i cuidar-nos ha estat un parèntesis dins la rutina del dia a dia que s'agraeix de tant en tant. Hem estret una mica més els llaços i hem fet memòria dels moments de parella tots dos sols. Ha valgut molt la pena i em penso que ja podem començar a fer la carta dels Reis per l'any que ve, perquè ho hem de tornar a repetir. 

Viatge a un altre record

Potser tinc cinc o sis anys. Avui la mare deu tenir coses a fer i el pare és al taller treballant o potser ha d'acompanyar a la mare a fer algun "recado". Aniré a passar la tarda a ca la tia Mercè. Segur que avui ha treballat de valent cosint jaquetes de pell, perquè ella es dedica a cosir. A ca la tia s'hi arriba per l'antiga via del tren, pujant unes escales i amb cirerers tot voltant. Al juny, quan anem a visitar la família Vicente sempre en bastem alguna, fa molta il·lusió poder collir aquell vermell entremig del verd. Quan arribem a dalt de tot em fixo que ja no hi ha el pessebre a l'eixida de davant, l'han tret, les festes s'han acabat. 

Quan entrem la tia ja em deixa anar la seva frase preferida per a les seves nebodes i nebot: "Hola petarranga!" i mentre deixa anar aquella rialla que sembla que canti ja m'anima a anar a buscar els cotxes d'en Joan. Estan guardats a l'habitació del telèfon, dins l'armari, en una bossa de roba. M'agrada jugar-hi, sobretot amb els cotxes que tenen portes que s'obren i es tanquen, o també m'entreté força si hi ha alguna ambulància que a més a més fa llum. La mare s'en va i jo ja em distrec amb els cotxes. La tia mentrestant feineja per casa. L'uncle és fora, això de la política el té molt ocupat i la Catalina és a la llibreria, que encara és oberta. L'Eugeni ja és gran i fa la seva i en Joan arriba més tard, quan jo ja m'he cansat dels cotxes i estic fent un dibuix a la taula del menjador. En Joan m'ensenya a dibuixar bé una porta de la casa que estic dibuixant, amb prescpectiva, sense jo saber què vol dir aquesta paraula, ni que quan sigui gran i vagi a l'Insitut maleïré els ossos a la prespectiva i sobretot els Rotring. 

Es va fent tard i abans que arribi la mare a buscar-me la tia em prepara una mica de sopar. A casa saben de sobres que em costa menjar, tot em fa bola i l'única cosa que menjo és la sopa de la iaia Mercè. Però la tia Mercè em mima una mica, aprofita avui que estic amb ella per fer-me pa amb tomata i xai. M'ho prepara amb molta dedicació, tot tallat ben petit, el xai i el pa. M'ho menjo tot. La mare no s'ho creurà, amb la feinada que té sempre perquè mengi carn! Arribo a casa cansada i contenta d'aquest dia. Tan contenta que encara el recordo, ara amb 46 anys a la butxaca. 

La tia sempre va formar part de la meva vida, també després de ser mare. Les visites a casa seu plenes de cançons de falda per en Marc i en Salvi, però també per a la Clara i la Marina o en Joel i la Mariona. Sempre optimista, intel·ligent, discreta i disposada a ajudar als altres. Encara sembla que sento la cantarella de quan reia i aquells ulls brillants i riallers que mirar-los era com ser a casa.