L'àvia Lola

Maria lluïsa, farigola, menta, magraner, suro, til·ler, palosanto, glicínia, lilà, mimosa... I tantes altres plantes que he anat aprenent d'aquí i d'allà, a vegades de casa: la mare, el pare, la sogra,  a vegades de professores o persones amigues o conegudes, però sempre espigolant per aprendre'n una mica més. Penseu que les plantes a mi se'm moren sempre, a casa no en tinc ni una. M'estimo més sortir a fora i veure les que creixen salvatges i lliures, que s'espavilen soles amb el que tenen i que, pobres, déu n'hi do l'esforç que fan. 

A l'àvia Lola es veu que li agradaven molt les plantes i els animals. No vaig conèixer-la, es va morir quan la meva mare només tenia catorze anys. Però últimament penso com hauria estat tenir una àvia. Les que vaig conèixer eren les dues iaies (la iaia Montserrat i la iaia Mercè), però diria que tenir una àvia hauria estat diferent. Avui us transcric un petit escrit de com m'imagino haver-la conegut. És una petita ficció i li he donat veu i opinió a l'àvia Lola, m'agradaria pensar que no hauria estat gaire diferent.

"Avui cuidaré la meva neta, la Cristina. Anirem a berenar a la font del Ferro. Hem carregat la motxilla amb una cantimplora, una mica de pa amb fuet i un parell de galetes amb xocolata. La Cristina és una nena sensible i tímida que li costa la gent, per això m’agrada emportar-me-la a la natura, allà s’hi sent a gust i li ensenyo tot el que puc de les plantes i els animals. Ara fa uns dies que ha florit la farigola i ja n’hem collit per assecar-la i tenir-ne per quan hi ha encostipats. També vam aprofitar per collir una mica de llort perquè va ser diumenge de Rams i no podia faltar. De passada ens servirà per posar a algun rostit de diumenge. Aquest temps és un goig mirar la natura, tot floreix i a mi, què voleu que us digui, això m’aixeca l’ànim i em fa somriure. Sempre treballant a casa i a l’hort, anar a vendre a plaça, les vaques... alguna il·lusió hem de trobar. Per sort ja fa un temps que no en tenim, de vaques, i ara ja només fem hort i anem a vendre a Sant Feliu. Ara tinc una mica de temps per estar amb les meves netes. Fa uns dies que va ploure, tot està preciós i ja es pot veure algun capgròs al torrent, fins i tot alguna salamandra als vespres. A la Cristina li encanta trobar-ne. A veure si avui a la tornada, que ja fosqueja, en trobem alguna. Ara que hi penso, agafaré una mica de romaní, també. M’agrada la seva flaire i en faré un ramet, potser també alguns caps d’ase... Ara fa un temps que m’estic rumiant de participar a Sant Isidre, potser la Cristina també s’hi apuntarà i totes dues podem fer alguna cosa bonica i original."

M'imagino l'àvia fent-se gran i com podria haver estat el meu pensament després de tot el que m'hagués ensenyat.

"L’àvia Lola  s’ha fet molt gran. Ja no pot caminar i ja no podem anar d’excursió. Ella m’ha ensenyat a mirar la natura amb ulls amables i a estimar-la, a més de fer-la útil pel dia a dia. És una dona admirable: treballadora i bona persona, sempre disposada a ajudar als altres. Ara ens toca cuidar-la a ella. Avui vaig d’excursió amb el meu fill. Li intento ensenyar el que he après amb l’àvia. Pujarem pel sot i després fins on hi havia el tancat de conills, ens desviarem i agafarem el camí de les fonts. Anirem a la font de la Palmera a berenar. Li portarem a l’àvia una mica de romaní i si veiem una puput pel camí, que sempre s’hi paren, li farem una foto. A l’àvia segur que li agradarà veure’n una."

Aquesta ficció és un petit, molt petit homenatge a una dona treballadora, valenta, que estimava la natura i que de ben segur que les netes l’haurien volgut conèixer i tenir-la de referent.

Detalls

Plou. Soc darrere la finestra, veient com plou al terrat de casa la iaia. Miro com una gota llisca vidre avall. La iaia Montserrat no hi és, deu ser a comprar o fent feina al safreig. Només tinc cinc o sis anys, però estic tranquil·la, avui em quedo amb la iaia Mercè, la meva besàvia. Ella està fent puntes de coixí i fa anar els buixets cap aquí i cap allà fent unes filigranes complicadíssimes. Té el coixí recolzat a la paret del costat de la finestra on ara mateix hi soc jo, mirant com plou. La iaia Mercè, no sé perquè, sempre fa un "xxxx" o "ssss" continuat mentre fa les puntes. No sé pas perquè, sempre m'ha encuriosit, però no he gosat mai preguntar-li.

Plou. La finestra del "cuarto" de jugar hi llisca una gota vidre avall. Mentre em miro la gota penso que avui pot ser un bon dia per jugar a clics amb la Roser: és cap de setmana i amb aquest temps la mare ens deixarà fer tota la parada. La Roser accepta i totes dues ens disposem a buscar totes les peces per muntar-nos una casa per jugar. Haurem de negociar qui es queda què, però al final, si no hi ha prou peces per totes dues ja farem anar la imaginació. Ens passem el dia remenant el baúl i buscant els detalls, encara que sigui d'un altre joc o d'objectes que tenim a l'abast: el ram de flors, el telèfon, els vestits de tota la família de la casa, aquell esquellerinc que farà de telèfon o una esperdenya que farà de cotxe. Finalment ens en cansarem i haurem de recollir, ja s'haurà acabat el cap de setmana.

Avui, divendres 6 de març del 2026, plou. Miro per la finestra de casa meu i observo com una gota baixa vidre avall. El detall. Que bonics que són els petits detalls. La meva vida sense ells no seria res. Els detalls em fan recordar el meu passat, però també han construït el meu present. 

L'Eduard. Per això és el meu home i la persona que estimo i comparteixo la vida, per tots els detalls que sempre em regala: unes poques paraules ben dites i ben posades, o un gest que t'ajuda més que res al món. No puc fer res més que almenys agrair-li que sempre hi sigui. 

Els fills. L'abraçada de rigor d'en Marc, que quan no hi és la trobo a faltar (Marc, avui quan arribi al vespre m'en fas una, d'acord?). Les bromes d'en Salvi, com aquella del ratolí a dins al llit, o les sorpreses que em fa quan surt de dibuix, que cada vegada fa il·lustracions més boniques.

El dia a dia ple de detalls: anar a passejar el gos i veure aquell petit racó on s'acumula l'aigua i que no pots evitar mirar sempre que hi passes, a veure si els ocells hi podran anar a veure aigua. Recordar que ara que es fan espàrrecs també floreixen aquelles altres flors que he de pensar a agafar-ne un parell per fer un ramet a casa, dinar amb el foc escalfant-te la ronyonada i un tallet de xocolata negra amb avellanes per postres, abans d'anar a treballar. 

A la feina. M'agrada recordar detalls de tota la gents que ve a la biblioteca, com es diuen i què els agrada, m'és impossible, és clar, però ho intento, i m'emplena com res al món: la Pepita, amb 99 anys, encara ve a buscar llibres amb lletra grossa, l'Olga, uns pocs anys més jove, en canvi, vol novel·les d'autores catalanes; en Martí, un pare de família, sempre ve a buscar còmics; la Queralt és una noieta molt joveneta que és súperlectora i llegeix ja novel·les i llibres d'adults, la Yasmin i la Fatou llegeixen com llimes, i encara van a primària, l'Arlet i la Coral·lí, unes jovenetes d'ESO són súper lectores i es passen les recomanacions. La Dolors, una mestra jubilada, ve a tots els clubs de lectura i no es perd cap presentació de llibre ni activitat... La Purita, la Margarita i la Dolors, companyes de feina d'una botiga que es van passant els llibres; en Jaume, que sempre ve a llegir el diari i el llibre del club de lectura, súperusuari de la biblioteca, però que sempre es compra els llibres perquè li agrada subratllar-los; en Josep, un senyor que li agrada novel·la d'intriga i que per saber si l'ha llegit escriu una petita marca en llapis a la primera pàgina del llibre... I així podria emplenar el blog de tota la gent amb qui xerro cada dia i que aprecio.

A la coral i les amistats. Un somriure quan has tingut un dia dolent, regalar-te uns guants sense dits per poder cantar a l'esglèsia gèlida de la Bisbal, donar-te unes flors per posar al pessebre del proper Nadal, acompanyar-te a passejar el gos, fer alguna caminda, fer panellets juntes... la broma que ja sabem i que sempre fa riure, que ja és nostra, les cançons que sempre cantem tots junts al voltant de la taula després de dinar o sopar. 

No em direu que no són bonics els detalls. Cal buscar-los i guardar-los, jo ho penso fer i el blog és el detall que em permet fer-ho. 

 

Quan la muntanya fa baixada

 M'hi he fixat i està comprovat: a la tardor no tinc entrades al blog. Aquest primer mes de gener he estat rumiant per quina raó em passa això cada any. I és que escriure és una teràpia, com llegir, escoltar música, cantar, i quan l'any ja fa baixada no necessito aquest bàlsam que és aquest blog. I és que l'any és com una muntanya. Just quan comença estem al pla, amb una pujadeta al principi, després de Nadal, que sempre costa una mica amb els turrons i una pila d'emocions a l'esquena. Llavors arribem a un collet, una esplenada que ens deixa respirar fins Setmana Santa o Sant Jordi. Però llavors comença la pujada de debò, maig, juny i fins al setembre, on amb les vacances, hem arribat a dalt de tot i contemplem les vistes de l'any que passem. És la millor part: el dia s'escurça i ja no apreta la calor, comencen les escoles, els clubs de lectura, el nou curs a les corals i el compte enrere per Nadal. 

Potser les baixades no són les meves preferides. Si alguna vegada he fet un cim, baixar-ne sempre em costa més que pujar-hi. Els turmells són el meu taló d'Aquil·les. Però bé, en el cas de l'any la baixada la considero lleugera, sense esforç i amb un terra ben arreglat, amb una mica d'herba i molt poques pedres que et puguis regirar els peus. I així és la tardor per mi. 

La taula de Nadal. La mare sempre s'hi llueix molt. Tot boníssim!

La tardor. Els panellets. Quan era petita la iaia feia panellets. Quan arribava a casa seu ja en sentia la flaire i no se n'anava fins que s'acabaven. Els guardaven a l'habitació de la iaia Mercè, la besàvia. No és que m'agradessin gaire, quan era petita el dolç no era precisament el que m'agradava més. I aquest és l'únic record de panellets que tinc. A casa, amb els pares, no en teníem costum de fer. Després, quan vaig tenir en Marc i vaig conèixer l'Emma, vam començar la tradició de fer panellets i ara cada any trobem un dia per fer-ne amb els nostres fills. I és que ja hi pot haver Halloween, però els panellets tenen una cosa que l'altra festa no té: et dona opció a compratir el temps amb algú que estimes, és una tradició que no són ells sols a fer-los, els fem junts, tots, grans i petits, i sempre amb bromes, passant-ho bé i xerrant d'altres coses. Això per mi és una bona tradició, la que ens reuneix amb la gent que estimes. 

I així baixant per octubre i novembre, arriba la fred i encenem el foc. Fem torrades, escalivada, coem el tall de carn en un moment al caliu: animar el foc, cremar la graiella, escampar una mica de caliu i el tall de carn a sobre, dos minuts i llestos! Això és vida. No em cal res més. 

L'estiu a sota l'aigua

Quan era petita em feia molta por l'aigua. Si no tocava a terra tenia pànic i em va costar molt aprendre a aguantar-me. Ja no dic nedar, que de fet, podríem dir que mai n'he après. Sé fer allò de fer veure que nedes, però res més. Quan vaig agafar confiança l'aigua m'encantava: a la plaja, amb barca, tant era, tot m'anava bé. Ja més gran, una joveneta de quinze anys més o menys, els meus pares em van apuntar a aprendre a anar a sota l'aigua amb ulleres, tub i aletes. Em va encantar. Després va ser quan em vaig aficionar a baixar avall i trobar petits tresors de mar.

De més gran vam deixar de tenir la barca i vam seguir anant a la cala, però ja vaig perdre l'afició de col·leccionar uriços sense punxes o sabatetes de la marededéu, era molt més complicat transportar aquells uriços de colors diferents i tan delicats sense fer una trencadissa. Amb els nens també vam abandonar anar a la cala i la plaja potser hem arribat anar-hi dues o tres vegades cada estiu, no els ha agradat mai anar-hi.

Però aquest any en Salvi s'ha encuriosit molt per saber què hi ha sota el mar: algues, peixos, cargols, pallarides, uriços. Això ens ha portat un altre cop a anar a la cala. Els caps de setmana calorosos que ja no saps on posar-te, aprofitàvem per sortir de casa a les set, amb una mica de pa amb alguna cosa, una fruita i cap a la cala falta gent a fer una banyada i sopar una mica. Després portàvem roba seca, ens canviàvem i ens paràvem a Sant Feliu a fer un gelat. Uns vespres agradables que ens han salvat l'estiu. 

Tornant de la cala sempre ens endúiem algun d'aquells tresors que trobava de joveneta, potser no tants, que ara el fons està més deteriorat, però algun en trobàvem. Els aprofitarem per guarnir el pessebre que fem cada any al Castell de la Vall d'Aro. 

La tardor ha arribat de seguida, aquest any, i amb ella la rutina, l'escola, l'institut, l'horari de sempre... Benvinguda tardor, sempre m'agrada retrobar-la. 

Hi havia una vegada un gos

Hi havia una vegada un gos que es deia Tobi. Vivia a una casa amb una família d'aquelles que en diuen desestructurada, amb nens i tot,  on els crits i potser algun cop anaven i venien.  Mai sortia a passejar . En Tobi es va acostumar a la situació. Al cap d'un temps va arribat un cadell d'un gos que li van posar Peluchín. Va decidir que ell, en Tobi, seria el seu pare i que el protegiria tota la vida. Però aquella família es va acabar desestructurant definitivament i els gossos es van haver de separar d'ells. Per sort tots dos, com pare i fill, van seguir junts i van anar a parar a casa d'un noi que els va acollir. Aquell noi els estimava molt a tots dos, però, quina llàstima que ens havia sortit viatger i dins la seva vida no hi cabien dos gossos. 

Per aquells voltants hi vivia una família que feia poc que havien patit la pèrdua d'un cadell per un accident de cotxe. Estaven tots quatre tristos, però amb ganes de cuidar un altre gos que els fes companyia i fos feliç amb ells. A través de xarxes la família va veure els dos gossos que buscaven casa. Els pares de família van pensar que dos gossos ho tenen difícil per trobar una casa tots dos junts, i que ells tenien lloc i ganes d'acollir-los i quedar-se'ls. I així va ser. 

La família els va canviar el nom, ara serien en Panxo i en Pinxo, com dos germanas. En Pinxo era un gos especial, de seguida ho van veure. El primer dia van anar a passejar a la font Josepa i va aparèixer una vespa asiàtica: en Pinxo va detectar que els nens tenien por d'aquell animal i no va dubtar a empassar-se-la d'una sola queixalada. Ja ho veieu, en Pinxo era valent i protector, empàtic i dócil amb els nens i nenes.

De seguida en Pinxo va aprendre a gaudir amb la nova família i tots els amics i amigues. Li encantava l'aigua i només feia que saltar a la piscina i jugar amb els nens. Era tan bo amb els altres que els gats de la casa li van agafar molt d'efecte, també, fins al punt que un d'ells sempre dormia amb ell i el considerava la seva mare.

Però en Pinxo tenia mala peça al teler. Una malaltia a la pell li provocava moltíssima picor i res li calmava aquella coïssor. Només van trobar-li un remei, un medicament que va acabar provocant-li altres mals i, malgrat que era molt valent i fort, els últims dies ja no podia més i la vida se li va apagar.

Un conte d'en Pinxo. El trobarem molt a faltar. Malgrat tot a casa estem contents que hagi viscut amb nosaltres i tenim molt present el que va escriure en Marc fa un temps: cliqueu aquí .

 

Com a casa

Els brunyols, l'estafanòria, la fred, tenir fred de peus*, masmàrria, graiella, llimotja, ubergínia/esbargínia... Aquestes són algunes de les paraules que sempre s'han sentit a casa, formen part del nostre dia a dia.

Fa poc vaig sentir dir a l'Albert Om que les paraules, les expressions que s'han dit a casa, quan els pares o els avis ja no hi són, tornar-les a dir és com fer-los un homenatge, una mica com tornar-los a tenir a prop. Em va fer pensar que potser sí que té raó. De vagades alguna situació em porta a dir expressions que dèia la iaia Montserrat i llavors la recordo com si fos ara. 

Des de ben petita que m'han agradat les paraules, expressions i frases genïnes del català. Ara gaudeixo molt quan les trobo als llibres. Recordo no fa gaire que vaig llegir Guanyaràs una mar llisa, d'en Miquel Martín i vaig llegir-hi la paraula "escarpir". Em va fer molta il·lusió, feia anys que no la feia servir i no la sentia a dir. Escarpir, per qui no ho sàpiga, vol dir raspallar els cabells per treure bé els nusos. Quan érem petites la meva germana i jo, la mare sempre ens dèia: "ja t'has escarpit bé els cabells?". Potser perquè no he tingut nens amb els cabells llargs ni tampoc nenes que hagi de pentinar gaire i encara menys escarpir, aquesta paraula va passar a formar part de les relíquies de la memòria i no l'havia fet servir mai més. En Miquel amb la seva novel·la me la va recordar i em vaig dir que miraria de tornar-la a fer servir. 

Si ho pensem bé, la llengua amb la que ens hem criat és també casa nostra, forma part de la nostra família i val la pena cuidar-la i tenir-la present perquè és un element més per identificar-nos i sentir-nos que formem part d'una família, comunitat o entorn. Per això els que ens estimem la nostra llengua, el català, l'hem de defensar sobretot fent-lo servir, enriquint-lo, coneixent-lo i ensenyant-lo als que no el saben. Alguns diran: els foresters no tenen l'obligació d'aprendre'l. Jo els contestaré: no, és veritat, ni tampoc, de moment i per desgràcia, cap necessitat, però sí que tenen el dret de formar part d' aquest entorn, de ser inclosos i de poder parlar el català sempre que vulguin. El català mai ha de ser una imposició ha de ser una eina per compartir cultura territorial, riquesa i fer comunitat. 

*tenir fred de peus: tenir "gelos" d'algú.

Viure amb la natura

 

De ben petita em fascinava obrir la finestra i sentir la flaire de mimosa cada primavera. Llavors vivia a ciutat i malgrat tot la natura sempre em va atraure: els ametllers florits, els horts dels veïns, els saüquers quan començaven a puntejar el color blanc de les flors... Anar a casa de l’ «uncle», la tia i les cosines, que vivien a la Vall d’Aro, em feia il·lusió, sobretot a l’estiu, que bastàvem les prunes directament de l’arbre, o quan tastàvem aquells préssecs i «abrecocs» tan dolços que ara mai aconsegueixo trobar enlloc. També ens agradava anar d’excursió en dies festius: pel Pilar o Tots Sants anàvem al Puig d’Arques o a Rocacorba o fèiem una excursió pel coll del Matxo Mort, al cor de les Gavarres, i arreplegàvem quatre castanyes. Quan encara podíem, fèiem una mica de foc i amb una botifarra i una torrada cada un ja havíem dinat. El divendres sant, ja havent fet els brunyols el dia abans, ens plantàvem a algun paratge no gaire lluny per buscar un manat d'espàrrecs i fer una truita ben bona per dinar. En canvi, pel pont de maig, buscàvem un riu, a vegades el Daró o el Ridaura, i així ens remullàvem els peus entre els capgrossos. Era un goig compartir aquelles estones junts, amb la família enmig de la natura.

La casa de l'aranya, s'ha deixat la porta oberta

Amb els anys he tingut la sort de viure entre arbres, gaudint de l’aire lliure sempre que surto de casa i tenint com a veïns els els ocells o els senglars. Però no sempre és agradable viure a la natura. A vegades has de veure patir les plantes i els arbres per la sequera o per les plagues, o trobes un niu de vespes asiàtiques. I a l’estiu agafes aquella por pels incendis o fins i tot, amb les garbinades pateixes perquè el vent faci caure un arbre al mig del camí i et quedis atrapat. Tot plegat, però, s’esfuma quan tens el privilegi de despertar-te i veure una mallerenga al costat de la finestra o, un altre dia, passejant el gos et trobes un toixó o una aranya ple d’aranyetes petites carregades a l’esquena o també una salamandra que ha aprofitat que queien quatre gotes per sortir a fer una volta. I després penso quina sort que tenim de viure en un entorn tan bonic i ple de vida i que estaria bé que totes plegades ho veiéssim, ho valoréssim i sobretot ho cuidéssim perquè això no se’ns escapi de les mans.