Viure amb la natura

 

De ben petita em fascinava obrir la finestra i sentir la flaire de mimosa cada primavera. Llavors vivia a ciutat i malgrat tot la natura sempre em va atraure: els ametllers florits, els horts dels veïns, els saüquers quan començaven a puntejar el color blanc de les flors... Anar a casa de l’ «uncle», la tia i les cosines, que vivien a la Vall d’Aro, em feia il·lusió, sobretot a l’estiu, que bastàvem les prunes directament de l’arbre, o quan tastàvem aquells préssecs i «abrecocs» tan dolços que ara mai aconsegueixo trobar enlloc. També ens agradava anar d’excursió en dies festius: pel Pilar o Tots Sants anàvem al Puig d’Arques o a Rocacorba o fèiem una excursió pel coll del Matxo Mort, al cor de les Gavarres, i arreplegàvem quatre castanyes. Quan encara podíem, fèiem una mica de foc i amb una botifarra i una torrada cada un ja havíem dinat. El divendres sant, ja havent fet els brunyols el dia abans, ens plantàvem a algun paratge no gaire lluny per buscar un manat d'espàrrecs i fer una truita ben bona per dinar. En canvi, pel pont de maig, buscàvem un riu, a vegades el Daró o el Ridaura, i així ens remullàvem els peus entre els capgrossos. Era un goig compartir aquelles estones junts, amb la família enmig de la natura.

La casa de l'aranya, s'ha deixat la porta oberta

Amb els anys he tingut la sort de viure entre arbres, gaudint de l’aire lliure sempre que surto de casa i tenint com a veïns els els ocells o els senglars. Però no sempre és agradable viure a la natura. A vegades has de veure patir les plantes i els arbres per la sequera o per les plagues, o trobes un niu de vespes asiàtiques. I a l’estiu agafes aquella por pels incendis o fins i tot, amb les garbinades pateixes perquè el vent faci caure un arbre al mig del camí i et quedis atrapat. Tot plegat, però, s’esfuma quan tens el privilegi de despertar-te i veure una mallerenga al costat de la finestra o, un altre dia, passejant el gos et trobes un toixó o una aranya ple d’aranyetes petites carregades a l’esquena o també una salamandra que ha aprofitat que queien quatre gotes per sortir a fer una volta. I després penso quina sort que tenim de viure en un entorn tan bonic i ple de vida i que estaria bé que totes plegades ho veiéssim, ho valoréssim i sobretot ho cuidéssim perquè això no se’ns escapi de les mans.

Com una magrana

Malgrat tot, l'estiu s'acaba. El magraner ja comença a estar carregat de fruits. Des de sempre que he sentit dir que el magraner de Can Garnota no fa magranes bones. Això sí, li he fet fotos del dret i del revés, perquè és preciós: sigui quan està florit, sigui quan surten les fulles d'aquell verd tan brillant o sigui quan hi ha les magranes rodones i plenes o fins i tot esberlades. Però l'altre dia vaig saber que la iaia li agradaven aquelles magranes, que no eren gaire dolces. No ho sabia, i  m'agrada saber-ho. Un detall únic d'aquest magraner que ens alegra la vista tot l'any i que a més ara sé que també satisfeia el paladar de la iaia i potser d'algú més que les tasti després de llegir aquestes ratlles. 

Quan penso en ella és inevitable pensar en l'època d'abans, quan sortíem al carrer a prendre la fresca amb els veïns. Ara els estius són impacables, inclements i cruels, però abans eren indulgents. Ens deixaven sortir al migdia, anar a la plaja a les tres o a les quatre de la tarda, podies sortir a prendre la fresca a partir de les set del vespre i fins i tot si passava massa aire decidíem que aquell vespre no soparíem a fora perquè el vent et feia venir pell de gallina. A finals d'agost ja començaven les tempestes de mitja tarda i a principis de setembre, quan feien la fira del dibuix a la rambla de Sant Feliu, ja havies d'endreçar els vestits i sandàlies a l'armari i començar a desplegar els mitjons i pantalons.

I així, rumiant i recordant aquells temps hem arribat a finals d'estiu. Com una fulla una vegada vaig descriure la iaia, i ara com una magrana els records dels estius on ella encara hi era. 

Anar a collir nispros

Baixar a l'hort i anar a fer-hi un vol sempre és més agraït aquest mes. Ja hi tenim la marialluïssa ben verda, els lilàs ben florits, el til·ler amb un verd tendre, a punt de florir, però encara no, i els nispros ben madurs. De passada pots trobar algun espàrrec d'aquells tan llargs al costat del pou que t'ajuden a fer la truita del dilluns per sopar.  Ja amb en Marc petit hi baixàvem per fer la berenada de nispros. No cal dir que ens acompanyaven tot el remat de casa, gossos i gats. Ara en Marc ja li costa més sortir a fer la passejada, coses de l'edat, però en Salvi li encanta anar-hi. Els nispros menjats de l'arbre, són molt més bons, sobretot els que són pessigats pels ocells, que són més dolços. Pelar-los, tastar-los i dir allò de ohquebons! així, tot seguit i amb la boca plena. Després per postres de sopar o dinar, també passen prou bé, malgrat que és força entretingut pelar-los.

El mitjà de transport preferit de Hevitz és el cistell, li encanta, sobretot des que s'ha fet més gran i li costa més seguir-nos quan anem a fer la passejada del ramat.

A casa, un dels  temes recorrents de cada any és la confusió de nispros i nespres o nesples. Són dues fruites ben diferents. Mentre una surt a la primavera, entre abril i maig, i que a més és forastora, ve del Japó, l'altra es menja a la tardor i costa molt de veure'n. Recordo que de joveneta el meu pare em va donar una nespra (que no nispro) que vaig deixar assecar. No la vaig ni provar, diria que em va dir que era àcida i no em va venir de gust. També em penso que la va treure de per aquí casa, però des que vivim a la Vall d'Aro, ja no n'hi ha, s'ha embordit, ara les fruites són petites i vermelles i les fem servir per fer l'hort del pessebre per Nadal.

Sigui com sigui aquests dies si veniu a casa hi ha un plat fondo ple de nispros per anar fent i els menjarem amb ganes, sabent que fins l'any que ve no en tornarem a tastar. 

Després de catorze anys i alguns mesos

Doncs sí, ja fa més de catorze anys que vam anar a la Vall de Boí amb l'Eduard (cliqueu aquí). Ho recordem tots dos perquè vam saber que seríem pares ben aviat, allà vam comprar la prova per sortir de dubtes, a més de fer passejades entre la neu i el gel i d'escalfar-nos prop de la llar de foc. Efectivament a l'agost següent en Marc ja havia nascut i des de llavors hem fet sortides i vacances tots junts. Ens ho hem passat sempre molt bé, però aquest any els Reis van considerar que ja ens tocava i ens van posar al plat un val per sortir de cap de setmana només l'Eduard i jo. 

Vam decidir anar al Cap de Creus, però tant ens feia on, volíem estar junts. Això sí, vam agafar la moto, tot i les prediccions del temps ens vam arriscar. Com als vells temps, tornàvem a agafar la moto. Havíem anat a Itàlia, Galícia, al País Basc, Anglaterra i molts llocs de Catalunya i va ser com tornar a ser joves i tendres. Vam passar per carreteres secundàries, veient cases de pagès aquí i allà, camps verds i estampats de roselles. Xino xano i al darrere del ruixat que no vam atrapar, vam arribar a Pau. Un poble ben bonic i agradable. L'endemà ja teníem la informació suficient per pujar muntanya amunt al parc natural del Cap de Creus i arribar a la Creu Blanca. Mentre pujàvem i ,de fet, durant tota l'excursió, ens va acompanyar la flaire de farigola i romaní, n'estava ple. La varietat de plantes ens va sorprendre, però sobretot ens va agradar trobar tantíssimes parets de pedra seca. Era preciós. Potser és una debilitat que tinc per la pedra seca, però sempre m'ha cridat l'atenció com podien arribar a encaixar totes aquelles pedres de manera tant enginyosa i al mateix temps que quedi tan ben acabat, escairat i recte. Malgrat que hi havia molta boira i no vam poder gaudir de les vistes va ser una bona excursió d'uns quants quilòmetres de pujada i alguns més de baixada per camins estrets i molt bonics. 

A la tarda vam voler anar a visitar el Monestir de Sant Pere de Rodes. Encara hi havia boira i això va donar un aire de pel·lícula a l'ambient, com si en qualsevol racó hagués d'aparèixer un monjo del no res. Va ser curiós i fins i tot divertit veure-ho amb aquestes condicions climàtiques, però ja ens ho apuntem per tornar-hi amb els nens un dia ben clar, perquè diuen que les vistes són precioses. 

Malgrat que no van ser gaire dies i que no vam anar gaire lluny, va ser un molt bon regal. Estar junts i poder xerrar de tot i de res, també poder estar estones amb silenci, poder està pendent un de l'altre i cuidar-nos ha estat un parèntesis dins la rutina del dia a dia que s'agraeix de tant en tant. Hem estret una mica més els llaços i hem fet memòria dels moments de parella tots dos sols. Ha valgut molt la pena i em penso que ja podem començar a fer la carta dels Reis per l'any que ve, perquè ho hem de tornar a repetir. 

Viatge a un altre record

Potser tinc cinc o sis anys. Avui la mare deu tenir coses a fer i el pare és al taller treballant o potser ha d'acompanyar a la mare a fer algun "recado". Aniré a passar la tarda a ca la tia Mercè. Segur que avui ha treballat de valent cosint jaquetes de pell, perquè ella es dedica a cosir. A ca la tia s'hi arriba per l'antiga via del tren, pujant unes escales i amb cirerers tot voltant. Al juny, quan anem a visitar la família Vicente sempre en bastem alguna, fa molta il·lusió poder collir aquell vermell entremig del verd. Quan arribem a dalt de tot em fixo que ja no hi ha el pessebre a l'eixida de davant, l'han tret, les festes s'han acabat. 

Quan entrem la tia ja em deixa anar la seva frase preferida per a les seves nebodes i nebot: "Hola petarranga!" i mentre deixa anar aquella rialla que sembla que canti ja m'anima a anar a buscar els cotxes d'en Joan. Estan guardats a l'habitació del telèfon, dins l'armari, en una bossa de roba. M'agrada jugar-hi, sobretot amb els cotxes que tenen portes que s'obren i es tanquen, o també m'entreté força si hi ha alguna ambulància que a més a més fa llum. La mare s'en va i jo ja em distrec amb els cotxes. La tia mentrestant feineja per casa. L'uncle és fora, això de la política el té molt ocupat i la Catalina és a la llibreria, que encara és oberta. L'Eugeni ja és gran i fa la seva i en Joan arriba més tard, quan jo ja m'he cansat dels cotxes i estic fent un dibuix a la taula del menjador. En Joan m'ensenya a dibuixar bé una porta de la casa que estic dibuixant, amb prescpectiva, sense jo saber què vol dir aquesta paraula, ni que quan sigui gran i vagi a l'Insitut maleïré els ossos a la prespectiva i sobretot els Rotring. 

Es va fent tard i abans que arribi la mare a buscar-me la tia em prepara una mica de sopar. A casa saben de sobres que em costa menjar, tot em fa bola i l'única cosa que menjo és la sopa de la iaia Mercè. Però la tia Mercè em mima una mica, aprofita avui que estic amb ella per fer-me pa amb tomata i xai. M'ho prepara amb molta dedicació, tot tallat ben petit, el xai i el pa. M'ho menjo tot. La mare no s'ho creurà, amb la feinada que té sempre perquè mengi carn! Arribo a casa cansada i contenta d'aquest dia. Tan contenta que encara el recordo, ara amb 46 anys a la butxaca. 

La tia sempre va formar part de la meva vida, també després de ser mare. Les visites a casa seu plenes de cançons de falda per en Marc i en Salvi, però també per a la Clara i la Marina o en Joel i la Mariona. Sempre optimista, intel·ligent, discreta i disposada a ajudar als altres. Encara sembla que sento la cantarella de quan reia i aquells ulls brillants i riallers que mirar-los era com ser a casa.

Començar l'any cantant

S'ha acabat l'any i en comença un altre. Amb aquest canvi també s'acaben les festes de Nadal i el cor sempre s'entristeix una mica. Trobar-se amb la família, passar-ho bé junts i fer activitats amb els nens... després ho trobes a faltar. Però encetem l'any, l'estrenem i hem de pensar que segur que ens esperen moments ben bonics.

Aquestes festes hem fet moltes activitats junts amb els nens, fer galetes, participar al concurs de pessebres... Han estat dies intensos i ben macos que hem compartit també amb la família i els amics.

A part de la gent que estimem, a la vida calen les aficions i la meva és cantar. Per tant, quan arriba aquesta època, abans de començar a entristir-me, penso en els assajos que m'esperen i ja tot comença a agafar un altre color. 

Quan era petita em van apuntar a mil i una activitats extraescolars. No n'hi havia cap que m'agradés: dibuix, ballet, ballar sardanes, anglès... La mare intentava que hi seguís anant, però ja veia que no anàvem bé, perquè jo m'estimava més anar al metge (que no ho soportava) abans que anar a ballet, per exemple. Quan ja era una mica més gran vaig voler anar a música, volia aprendre a cantar. Però és el que té viure en una ciutat petita, no hi havia professora de cant a l'escola de música i vaig haver de fer un instrument, flauta travessera. No m'agradava, tampoc. Només m'ho passava bé a solfeig, quan ens tocava cantar. Quan vaig anar a l'institut ho vaig deixar, és clar. 

En Salvi ha començat jujitsu, ho comparteix amb la Marina. Sembla que de moment li agrada... Esperem que sigui així, sinó seguirem buscant, igual que vaig fer jo quan era petita.

Un dia, però, quan devia tenir quinze o setze anys, una amiga de la meva cosina em va dir que cantava a una coral. Se'm va obrir tot un món. A mi, que em costava relacionar-me i m'agradava cantar, va ser la manera de poder aprendre totes dues coses. Em vaig iniciar a la Coral Cypsella, gràcies a la Mònica. Allà vaig conèixer moltes persones que encara avui en dia aprecio i que gràcies al cant coral encara compartim aquesta afició. Després vaig anar una temporada al cor del Conservatori de Girona, una gran experiència! I finalment vaig trobar la meva coral, la de la Vall d'Aro. Tot i anar canviant de gent, me la sento molt meva, perquè hi visc i perquè hi he trobat un ambient molt maco. Ara tenim una directora impressionant: una mestra de cant i una mezzo soprano professional, que ja m'agradaria a mi saber-ne la meitat que ella. 

Cantar bé costa molt. Per sort tinc oïda, això hi ajuda, però al darrere cal tota una tècnica. Amb el temps n'he après una mica. Sense saber-ne gaire de música i sense anar mai a classe de cant, però amb anys d'experiència a les espatlles, he pogut anar millorant. Això m'ha permès poder cantar a una altra coral, al Cor de l'Empordà, on he retrobat companys de cant de la Cypsella i també compratir aquesta afició amb gent que conec de la biblioteca. Estar a aquest cor és tibar les costures, és proposar-me reptes i aprendre moltíssim. Cal estudiar i esforçar-s'hi de valent i no val a badar. 

 Cantar amb una coral és diferent de cantar sola. S'ha de saber escoltar i amotllar la veu amb les del voltant, com diem nosaltres, les veus han d'empastar. El més bonic de tot és quan entre tots sona bé. Són uns moments molt emocionants, llavors totes les estones d'assaig valen la pena. I no us penseu que els concerts són el millor, ni de bon tros. La majoria de vegades quan gaudeixo més és als assajos finals, sense la pressió del públic i amb la tranquil·litat que si t'equivoques no passa res. Amb els anys, el pànic escènic ha anat baixant d'intensitat, però encara hi ha aquells nervis que no et deixen passar-ho tan bé com voldries.

Així aquest any m'esperen mesos d'assajos i concerts, segur, i també algun mes de descans, que costa més de passar, però tornaran a venir les estudiades i els àudios amunt i avall i els comentaris amb les companyes de corda i que si naps i que si cols... L'any tot just comença i espero poder-lo gaudir cantant, com sempre. 

 

L'última pluja

A finals d'agost va ploure. Va ser l'última pluja que va veure l'Angelita.  Amb gairebé cent anys de vida, jo només la vaig poder conèixer al final de tot. Encara recordo, al principi de sortir amb l'Eduard, d'anar a casa seu, sempre ens rebia amb aquell somriure permanent, que es convertia en rialla quan fèiem alguna broma amb l'Eduard, la Marta i la Mariàngels. Tan aviat et somreia com et dèia, sense pèls a la llengua, la seva opinió de com anaves vestida o de la barba inoportuna que s'havia deixat el seu net. Les revistes del cor  van ser una de les seves lectures preferides, però jo tot sovint li portava novel·les romàntiques de la biblioteca, i tot i que vaig provar de portar-n'hi algunes altres, sempre m'acabava demanant les de la Danielle Steel.  

Els diumenges a la tarda llavors encara anava a ballar i ho va fer durant força anys, encara. Hi anava amb les amigues, les nenes, que dèiem. I sempre allò de si aquella noia o aquella altra, com si no sabés que els anys passaven i potser aquelles noies ja eren unes senyores fetes i dretes. A nosaltres ens feia gràcia, però amb els anys t'adones que tu també ho fas i per dins somrius i penses, al final totes som igual, per més grans que ens fem no ens ho acabem de creure. 

L'experiència que vaig tenir més propera amb ella va ser una vegada que la Mariàngels va marxar de vacances i l'Angelita va venir a casa a passar-hi uns dies. Em va agradar molt perquè vaig poder conversar amb ella i em vaig adonar que era una dona realment valenta. De petita va passar la tuberculosi, una malaltia que llavors era complicada de superar, però ella sempre tenia gana i això no només va fer que se'n sortís, sinó que li va donar forces per viure tota una vida. Aquells dies jo li anava preguntant també coses de la guerra i el que més recordo és quan em va explicar que el que havia de ser el seu home, però que encara no coneixia, en Lluís, va anar a lluitar a la batalla de l'Ebre, tot i que, com molts joves en aquell moment, no hi volia anar. Allà gairebé s'hi queda, però un soldat mort li va caure a sobre i gràcies a això es va salvar. Després, aprofitant que ningú l'havia vist viu, va marxar cap a casa escapant-se de la guerra. Devia ser duríssim viure aquella època i m'hauria agradat que m'expliqués més coses, però no va ser possible. Al cap de poc d'haver vingut a casa va començar a perdre la memòria i ja va ser més difícil tenir aquestes converses. 

La seva mirada anava cap en Salvi, que llavors tenia dos anys i estava a punt de fer cagar el tió.

De l'Angelita em quedarà molt bon record, i la imatge d'ella amb els meus fills a la falda o donant-li el dinar és una de les que més guardaré a la memòria. Per ells ha estat una sort poder conèixer i viure la seva besàvia i amb aquest escrit només espero que sigui una manera de deixar-ne constància i recordar-ho sempre.