dijous, 1 de juny de 2023

Xerrem?

Cafè no en prenc. Xocolata la justa. Te, en vaig prendre una vegada i amb prou feines vaig poder dormir. I és que no em fa falta cap estimulant per poder xerrar pels descosits. És un fet que xerrar t'ajuda a posar en ordre les teves idees i ajuda a veure el món des de la prespectiva d'una altra persona. A alguns i algunes de vosaltres us conec i sé que n'hi ha que us agrada la conversa, en canvi en sé d'altres que no, que sou més de fets. Ja de petita, abans de tenir una germana amb qui jugar, m'entretenia xerrant amb la veïna imaginària que veia per la finestra de la cuineta que m'havien portat els reis. Després, com tothom que aprèn a llegir, vaig començar a fer-ho en veu alta i a jugar a clics inventant-me situacions i converses. Després, quan ja dormia a l'habitació amb la Roser, m'encantava poder-li llegir algun tros dels llibres dels Hollister. Ja més gran, quan vaig haver de començar a posar colzes, estudiar en veu alta era l'opció més efectiva per les llargues hores d'estudi, fos al terrat prenent el sol de primavera o a l'habitació. I sempre hi ha hagut llargues xerrades amb les amigues i amics, a més de la família i, és clar, explicar contes als meus fills.

              Just ara la til·la comença a florir. És bona per relaxar-se i xerrar sense passar-se.
                                 

Després va arribar la pandèmia i passàvem potser massa hores en silenci o convivint amb els mateixos,  i per això quan trucaves a algú o et trucaven costava penjar, era com un oasi al desert. Per sort tot s'ha anat normalitzant i ara sembla que tinc xerrera acumulada i m'agrada parar a parlar ara amb aquest, ara amb l'altre, trobant romagueres a cada cantonada, això sí, amb control, és clar, no fos cas que em faci massa pesada. 

Avui també m'he decidit a escriure aquestes quatre ratlles per recordar les llargues xerrades que tinc amb la meva mare, la meva sogra, amb l'Emma, amb amics que ens veiem cada deu mil anys, com l'Anna i l'Adolfo, la Farners, que quan comencem no pararíem, la Roser, la Daniela i l'Emma, que passem tardes senceres xerrant, amb la meva germana, la Roser, que ens veiem poc, però quan ho fem també ens agrada posar-nos al dia, la Marta, la Pietat, l'Angelina, les companyes de feina, a moltes usuàries i usuaris de la biblioteca,  a tots els companys i companyes bibliotecàries, tots els i les cantaires de les dues corals, amb qui sempre hi he trobat gent molt maca amb qui parlar, mares i pares de companys i amics d'en Salvi i en Marc. Sempre és un plaer parlar amb vosaltres, sapigueu que m'ho passo pipa, aprenc moltíssim de totes les converses i que per això per mi xerrar forma part de la vida.

I és que conversar és de la mateixa família que escriure, per això a més de xerrar escric aquest blog, per ordenar les idees, posar-les per escrit i recordar alguns dels molts pensament que em venen al cap cada dia. 

dilluns, 22 de maig de 2023

Regalar temps

Regals. Quan arriba un aniversari pensem què podem regalar a aquella persona, perquè ens l'estimem i perquè li volem demostrar que pensem en ella. Però ara recordant els aniversaris propis, no sé vosaltres, però a mi em ve més a la memòria els dinars familiars, les festes, els sopars que no pas els regals materials. No dic que no facin il·lusió, ni que no siguin útils, ni que no m'hagin agradat, simplement molts no els recordo, ni de lluny s'assemblen al regal de tenir, aquell dia,  a la gent que estimes a prop.


Cada any que passa i això suposo que va amb l'edat, m'adono més de la importància del que has viscut i per mi són regals que guardo i reviso molt sovint. Dels meus aniversaris recordo les festes al terrat de casa, amb amics del col·legi i del carrer, i amb unes coques que feia la mare boníssimes (la de xocolata coberta amb mantega i sucre era la meva preferida), recordo els dinars a la font amb la família i la Regina, la meva millor amiga de l'infantesa, els sopars amb els amics ja de més gran, abans de casar-nos i tenir família. Després, sent mare ho celebràvem tot més per dinar, que ja se sap, amb mainada no és el mateix. També recordo un aniversari de pizza amb la Roser i l'Emma i l'endemà aixecar-nos ben aviat amb l'Emma i fer una caminada al bosc de bambús, però no us penseu, hi havia vi blanc i tot! Em ve al cap com si fos ara l'any que ho vam celebrar amb la família a la font Josepa, envoltats de guindes que penjaven dels arbres. 

També són maques de recordar les celebracions amb la coral de la Vall d'Aro: des que hi canto, cada any m'agrada compartir amb totes les companyes i companys alguna cosa per menjar i una mica d'alegria, a canvi de les bones estones que passem tots junts cantant.

Hi va haver un aniversari, però,  amb un regal bomba, va ser l'any que vaig començar la feina de bibliotecària a Torroella. Sí, ho heu encertat, la vaig començar tal dia com avui fa divuit anys. Ha estat un  dels millors regals d'aniversari que he tingut. He estat molt afortunada de poder trobar una feina que m'agrada i m'omple. Torroella és un poble molt acollidor, sempre m'hi he sentit ben rebuda. Ja la Sabina, la tècnica de cultura i la persona que em va ajudar els primers temps, em va dir una vegada: Torroella és de bon entrar i de mal sortir (no recordo si ho dic exactament bé), volent dir, que la gent s'hi sent a gust, a Torroella. Vaig tenir molta sort de trobar-hi bones companyes i amb elles he après moltíssim. La gent que ve a la biblioteca és molt agraïda i jo ara ja els considero a molts part del meu entorn més proper.  

Avui una mica de retrat dels aniversaris passats, plens d'estones boniques i compartides, estones que m'agradaria repetir aquest any i molts més anys. No ho hem d'oblidar mai, fer anys és bonic, sobretot si tenim moments per compartir-ho. 




dijous, 11 de maig de 2023

Colors: el verd

El verd diuen que és el color de l'esperança; a casa estem envoltats de color verd; quan mengem verd solen ser aquelles amanides grosses i maques, que a més d'enciam hi ha de tot i força; el verd als boscos significa aigua i sol; hi ha els ànecs de coll verd, tan elegants; el verd és un color imprescindible per Nadal. Tots aquests significats i molts més té el color verd. Per mi dir color verd vol dir natura i passejar-m'hi, per això el meu esport preferit és caminar. Caminar és l'esport més natural del món i és una sort poder-ho fer: et permet conèixer l'entorn, escoltar els ocells, les fulles dels arbres com belluguen o l'aigua d'un petit torrent.


Quan vaig conèixer l'Eduard, ens vam aficionar a  pujar muntanyes a la Garrotxa i fins i tot vam pujar al Puigmal. Vam fer molts quilòmetres, de fet vam acabar junts a dalt del Monsant, a plena muntanya. Després amb els nens vam canviar les grans excursions per les petites sortides. Per això d'excursions com les d'abans amb l'Eduard ja no en fem gaires, tot i així aprofitem quan podem per gaudir-les. Caminar amb la persona que estimes i hi convius és molt bonic, entre altres coses perquè hi ha poques ocasions per estar sols, i caminar per la muntanya ens agrada a tots dos. Comentar la jugada, el paisatge, fer alguna broma o parar a fer una fotografia, compartir el silenci còmplice i de tant en tant una mirada. 


Però com que no sempre es pot combinar ser mare i pare i poder anar fer llargues caminades, tinc una companya ideal, l'Emma. Aquestes hores ens permeten escoltar i entendre'ns una a l'altra i l'altra l'una  i conviden a la intimitat: compartir preocupacions, fer-les  més petites i  estrènyer vincles. També és divertit quan arriba l'hora de l'esmorzar i el comparteixes: si tu em dones un tall d'això jo et dono un tal d'allò, jo et dono mitja taronja i tu mig kiwi... I al final sempre hi ha alguna galeta o algun bombó que ens dona l'empenta per tornar a reprendre el camí. L'endemà ens costa moure'ns, però ja tenim ganes de tornar-hi i comencem a "wikiloquejar" per trobar una altra ruta.

El color verd de la vida, el color per guardar talment com si fos l'esperança, el color de caminar entre els boscos, respectar-los i estimar-los.

divendres, 5 de maig de 2023

Viatge a un record

Som a l'hivern, fa poc ha plogut i hem quedat per anar a les Cadiretes a fer un dinar amb un foc per escalfar-nos. Què celebrem? Segurament res i tot. La qüestió és trobar-se i passar una bona estona xerrant.  Hem acabat el dinar, carn a la brasa i allioli, però no del tot, apareixen unes galetes, una coca, unes mandarines... una mica de limoncello pels grans i també el cafè fet al caliu.  

Allioli, amb una mica trojo de cas perquè no es negui.


A prop del foc hi ha la Roser. Amb ella fa molt que ens coneixem. Tot i que viu a Barcelona ja la sentim nostra, de casa. No vam començar a tenir-nos confiança de veritat fins que vam ser mares totes dues. Sempre recordaré les xerrades sota les estrelles d'agost la setmana que venia a casa amb l'Aleix i després amb l'Ona, també. Llavors vaig saber que era molt valenta, forta i sensible. Valenta perquè va acollir els seus nebots amb els braços oberts, malgrat les dificultats, forta perquè sempre ha entomat els problemes i els ha superat i sensible perquè ho ha fet per la gent que estima. La seva sinceritat la fa transparent i les seves rialles la converteixen en l'ànima de la festa. 

Recolzada a un arbre i amb la gossa a la falda hi ha l'Emma. A ella la vaig conèixer més tard, just quan vaig començar a ser conscient que era mare, a l'espai nadó. Quedàvem moltes tardes per parlar dels nostres fills, en Marc i l'Aina. Tots dos han crescut com germans i nosaltres com dues mares "bessones". D'ella ja n'he parlat aquí, però no em cansaré mai de dir que n'he tingut molta sort de l'Emma, sobretot a crear el vincle amb en Marc: veient-la com tractava l'Aina vaig aprendre a gaudir i no a patir de ser mare. Ara, amb els anys, som amigues i sempre hi puc comptar, igual que ella amb mi. Compartim l'afició a la natura i quedem de tant en tant per fer excursions, sigui totes dues soles o en família. 

A prop, hi ha uns ulls que miren atents i prudents alhora, però plens de bondat. És la mirada de la persona més sensible que conec, la Daniela. Atenta, simpàtica i molt carinyosa, sempre està disposada a donar-te un cop de mà. Tot i la seva joventut és una persona que ha viscut molt i això fa que xerrar amb ella sigui molt interessant i enriquidor. Ara acaba de ser mare, i just està vivint el que nosaltres tres fa temps que vam viure. Sap que si ens necessita som aquí i desitjo que ho tingui ben present. Mentrestant la Sara anirà creixent, tot anirà canviant i nosaltres esperem ser al seu costat per ajudar-la en el que calgui. 

Ara els nens estan animant el foc amb branques i troncs, ajudats per l'Eduard. En Joan apareix amb la guitarra i les seves partitures d'acords i fem el repertori de cançons a vora del foc. Mentre tots riem, cantem i ens mirem feliços, jo ja trobo a faltar una altra trobada com aquesta. 

divendres, 28 d’abril de 2023

L'hora de partir (escrit per en Marc)

Avui tinc el plaer de posar-vos un escrit d'en Marc. Als que l'hem pogut llegir ens ha emocionat i per això espero que us agradi. També espero que no sigui l'últim i que s'animi a fer-ne algun més. 


"Humà, veig que estàs plorant perquè ha arribat el meu moment de partir. No ploris si us plau, vull explicar-te algunes coses. Tu estàs trist perquè he marxat, i jo estic feliç perquè t'he conegut. Quants animals com jo moren cada dia sense haver conegut a algú especial? Els animals a vegades passem tant de temps sols a la nostra sort! Només coneixem la fred, la set, el perill i la gana. Ens hem de preocupar de com aconseguirem alguna cosa per menjar i a on passarem la nit arrecerats. Veiem moltes cares cada dia que passen sense mirar-nos, i a vegades és millor que ni ens mirin abans de que s'adonin que som allà i ens maltractin o ens matin. A vegades tenim la gran sort que entre tantes persones passa un àngel i ens recull. A vegades els àngels venen en grup i estan organitzats, a vegades hi ha uns altres àngels que de lluny envien ajuda per a nosaltres. I llavors tot canvia. Si fa falta ens porten amb un altre tipus d'àngels que en saben molt i ens donen remeis perquè ens curem. Escullen una paraula estranya que la pronuncien cada cop que ens veuen, crec que en diuen "nom", i llavors ens sentim especials, deixem de ser anònims, de ser un més de tants que n'hi ha. 


També coneixem el que és una casa! No te'n fas una idea de la importància que té una casa a la nostra vida. Ja no hem de tenir por mai més, ja no hi ha més fred, ni set, ni perill, ni gana. Si poguessis adonar-te'n de la felicitat que ens causa això! Per a nosaltres qualsevol casa és un palau. Ja no ens preocupa si ha de ploure, si passa un cotxe molt ràpid o si algú ens farà mal. I principalment ja no estem sols, perquè a cap animal li agrada la soledat, què més es pot demanar?! Sé que t'entristeix la meva partida però havia de marxar ja. Et vull demanar que no et culpis per a res, et vaig escoltar sanglotar la nit passada que hauries d'haver fet alguna cosa més per mi. No diguis això, vas fer molt per a mi! Sense tu no hauria conegut totes les coses boniques que avui m'emporto amb mi. Has de saber que nosaltres, els animals, vivim el present intensament i que som molt savis: gaudim cada petita cosa de cada dia i oblidem les coses dolentes del passat ràpidament. Les nostres vides comencen quan coneixem l'amor que tu m'has donat, àngel meu sense ales i de dues potes. Has de saber que quan troben a un animal que està molt malalt i que li queda molt poc temps en aquest món, l'ajudes moltíssim acompanyat-lo a la seva transició final. Com t'he dit abans, a cap de nosaltres li agrada estar sol i menys quan ens adonem que ja estem a punt de marxar. Potser per a tu no és important, però que una persona estigui al nostre costat acaronant-nos i amanyagant-nos suaument la pota ens ajuda a marxar en pau. 


No ploris més si us plau. Jo me'n vaig feliç. M'emporto al record, el nom que em vas posar, de la calor de casa teva que durant aquest temps s'ha transformat en casa meva també. M'emporto el dolç so de la teva veu parlant-me encara que no entengués sempre tot el que em deies. M'emporto al cor cada carícia que em vas fer. Tot el que vas fer per a mi va ser molt valuós i t'ho agraeixo infinitament, no sé com dir-t'ho perquè no parlo el teu idioma, però segurament has vist la meva gratitud a dins dels meus ulls. 


Ara et demanaré només dos favors. Renta't la cara i comença a somriure, recorda els meravellosos moments que hem viscut junts en aquest temps, recorda les bogeries que feia per animar-te el dia. Reviu com jo totes les coses bones que hem compartit en tot aquest temps. I no diguis que no adoptaràs un altre animal perquè has patit molt amb la meva partida. Sense tu no hauria viscut tots aquests moments tan bonics que he viscut aquí. Si us plau, no facis això! Hi ha tants animals com jo esperant a algú com tu... Brinda'ls el que m'has donat si us plau, ells ho necessiten igual que jo ho vaig necessitar. No guardis l'amor que tens per a donar per por a patir. Seguix el meu consell i atresora les coses bones que comparteixes amb cadascun de nosaltres reconeixent que ets un àngel per a nosaltres , els animals, i que sense gent com tu les nostres vides serien més dures del que a vegades són. Segueix amb la teva nobla tasca que ara em toca a mi ser el teu àngel. T'estaré acompanyant el gran camí de la vida i ajudant-te a ajudar a altres animals com jo. Parlaré amb altres animals que estiguin aquí amb mi, els hi explicaré tot el que has fet per a mi, t'assenyalaré i diré orgullós "aquella és la meva família". La meva primera tasca ara és ajudar-te, ara des d'aquí, a què no estiguis més trist. Aquesta nit, quan miris el cel i vegis una estrella parpellejar, vull que sàpigues que soc jo picant-te l'ullet, avisant-te que he arribat bé i deint-te gràcies per l'amor que m'has donat. M'acomiado per ara, però no dient-te "adéu", sinó dient-te gràcies per l'amor que m'has donat. M'acomiado però no dient-te "adéu", sinó dient-te "FINS ARA". Hi ha un cel especial per a gent com tu, el mateix cel on anem nosaltres i la vida ens premia tornant-nos a trobar allà. T'ESTARÉ ESPERANT. "



MARC ALMAR RUFÍ. 12 anys.

divendres, 21 d’abril de 2023

El dia abans de Sant Jordi

"El dia 22 d'abril de fa 32 anys una pageseta moreneta de la Vall d'Aro i un melenes de Sant Feliu van sembrar una llavor, la de la família" 


Així deia l'escrit del blog fa 14 anys. Per tant demà en farà 46 que la nostra família va començar un llarg camí que encara segueix. Convertir-me en mare i formar una família amb l'Eduard i els nens m'ha ensenyat moltes coses, una d'elles és a apreciar la feina feta per la mare i el pare. 

No devia ser gens fàcil plantar-se amb 20 i 24 anys a formar una família, amb les inseguretats de la joventut i amb el repte de crear nous vincles i rutines en una nova llar. Al cap d'un any, un mes i un dia vaig arribar jo, i sis anys, dos mesos i 4 dies més tard, la Roser.  Amb l'esforç dels meus pares, tots quatre vam viure moments molt bonics: dinars a la font, garnotades, excursions, dinars a ca la iaia, celebracions de Nadal, atacs de riure menjant meló, aniversaris... S'ha de dir, també hi va haver discussions, disgustos i mals moments, però amb sentit comú, comprensió, amor, paciència i sentit de l'humor vam sortir-ne sempre. 


A casa no hi ha roses, però sí que ja han sortit les primeres roselles, també precioses.

Avui el meu regal als meus pares és dir-vos, pare i mare, gràcies per la vostra cura i paciència, per estimar-nos i estar al nostre costat sempre . Heu estat els meus referents i ho sou, encara; intento cada dia que els meus fills creixin amb l'alegria, la seguretat i la tranquil·litat de tenir una família al darrere i això només ho puc fer gràcies a vosaltres. No hi ha discussió, mal moment o conflicte que no em faci pensar en el que m'heu ensenyat i la possible solució; no hi ha celebració, alegria i petit plaer que no us agraeixi el fet de poder-ho apreciar. I tot el que estimo i m'agrada us ho dec: l'amor per la natura, l'amor per la meva llengua, el català, l'amor als que m'envolten i sobretot a la meva família. Com era allò? Que poguem celebrar totes les obres amb els mateixos manobres? Doncs això! Una abraçada per tots dos i per molts anys!


dimarts, 18 d’abril de 2023

Els arbres

Ja fa catorze anys que visc a Can Garnota. Segurament des de llavors que m'he adonat que els arbres em donen molta pau. Sortir a passejar i veure-ls allà, com sempre, quan has tingut un mal dia o mirar per la finestra per contemplar-los quan tens algun maldecap, no té preu. No és que abans no m'agradés, jo crec que també, però fins que no he viscut envoltada d'abres no m'hi he fixat. Potser la primera vegada que ho vaig veure més clar va ser quan va néixer en Marc. Encara m'en recordo com em va costar acostumar-me a ser mare i els nervis que passava quan volia que dormís la migdiada i no hi havia maneres. Llavors el ben embolicava amb una flassada i cap a fora, a veure arbres, era l'única manera que jo em relaxava i de retruc ell també. Aquí va ser quan ho vaig tenir clar, els arbres són per mi el paisatge de fons de la meva vida. 

                                              Ja surten les fulles del plàtan, es prepara per l'estiu.

A tocar de casa tenim arbres variats. Alguns més fornits i altres que fan una mica de llàstima: per exemple el llimoner o la figuera. Tot i així els cuidem i reguem a l'estiu i alguna llimona hem fet servir per fer coques i fins i tot limoncello. Figues, ja és un altre tema, de moment poques n'hem tastat, la veritat. Dels fornits tenim les paulònies i el plàtan. Són arbres que a l'estiu ens regalen una bona ombra amb les seves fulles ben grosses i ufanoses i a l'hivern es despullen perquè el sol ens escalfi i ens arribi la claror. Llavors tenim els dos tarongers, el bord i el bo. El bord és ple tronjos, que en diem, i són ben agres, no serveixen per res, bé sí, només per una cosa, per fer allioli, un raig de tronjo i potser, només potser el podem salvar. I de l'arbre puc dir que és la mar d'ufanòs i ara ens ofereix una ombra ben maca a l'estiu, de fet, sota l'ombra del taronger bord hi hem fet llargues xerrades amb les amigues que sempre et fan costat. 

Si tot va bé aquesta flor serà una taronja l'hivern que ve.

Podria estar parlant hores de més arbres que són propers a casa: els nisprers, les cerveres, el magraner, les mimoses, el tiler, el palosanto, les oliveres... De tots en trobaria una història per explicar, però vull acabar aquest escrit parlant dels suros. Són admirables: resistents als incendis, a la sequera, ens regalen uns troncs preciosos amb els seus abrics de suro i gràcies a ells tenim uns boscos encara frondosos a les Gavarres. Des de l'estiu passat, que va ser tant dur de calor, que quan vaig a passejar gossos els toco, els faig una moixaina, quan hi passo pel costat. M'agradaria pensar que reben el meu agraïment per seguir creixent i vivint. 





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...