En Hevits

Aquest estiu tan calorós s'ha emportat en Hevits. 

Fa setze anys, quan en Marc tenia dies i feia poc que havíem tornat a casa, l'Eduard va anar a la ferreteria. Quan va tornar portava un gatet petit negre a sota el braç. No puc dir que jo saltés per un peu, precisament, les meves hormones estaven de festa major, i la veritat és que ja teníem prou feina com per tenir un gat petit a la família. 

Però la veritat és que tampoc va donar gaire feina; el gos, en Benet, se'n va cuidar.  (Si voleu conèixer la història d'en Benet cliqueu aquí). 

Li vam buscar un nom, res d'extraordinari, era negre i ens va suggerir l'estil de música heavy, i llavors vam recordar un personatge que deia la paraula amb una "s" i li vam afegir. 

De seguida ens vam adonar que, a més d'estar molt amb el gos, també li encantava la gent, no es feia estrany amb ningú.  També tenia la deferència de contestar sempre que el cridaves, el miol no te l'estalviava mai. Això sí, no era un gat gaire àgil, tenia un estil una mica matusser i més d'una vegada havíem vist com quèia de la cadira o el sofà per calcular malament les distàncies. 

En Hevits va créixer amb en Marc, de fet tenien la mateixa edat. Moltes fotos d'en Marc quan era petit hi surt en Hevits: passejant per fora, mentre menja, passejant els gossos...Va haver-hi una època que en Marc deia que en Hevits i ell eren bessons, això sí, en Marc era el bessó japonès i en Hevits portuguès. Sempre ens va fer molta gràcia aquesta sortida i encara ara la recordem i en fem broma. Amb en Salvi tenim també moltes fotos amb ell, el que recordo més és quan anàvem a baix al camp a buscar nispros i s'envilava al cistell, era la seva passió posar-s'hi a dins i que el portessin. 

Cada any per Nadal, quan trèiem el tió i el preparàvem per fer-lo cagar, ell s'hi posava a dins. Ja era típic fer-li la foto aquest dia i semblava que no podia ser Nadal si no passava. 

També era molt típic d'ell buscar llocs curiosos per dormir. Alguna vegada havia quedat tancat a dins l'armari de les gorres i les bufandes; sense nosaltres veure-ho s'havia escolat a dins. perquè ho trobava calent i confortable i llavors feinades a trobar-lo... Altres vegades el trobaves ajagut entre els llibres del moble de l'entrada, devia trobar el tacte dels llibres més agradables que el terra o el sofà, o fins i tot que el coixí dels gossos. 

Amb el pas dels anys en Hevitz va esdevenir l'amo. Tots els animals nous que arribaven a casa havien de passar per l'adreçador, ell era qui manava, el primer a menjar, a veure i a triar el lloc on jaure. Quan venia un gos nou a casa, per molt gros que fos, ell el posava a ratlla i no va fugir mai, sempre va plantar-hi cara. Això també va fer que en fes alguna de grossa, com pispar alguna botifarra acabada de coure o marcar territori a alguna espardenya de l'Eduard. 

Era un gat típic pel que fa els gustos culinaris: li encantava el peix. Només que obrissis la nevera per treure l'anxova i netejar-la, giraves el cap i ja el tenies allà miolant perquè n'hi donessis. Mai cap gat ni gos de casa ha devorat l'anxova crua com ell, era la seva perdició.

Tothom estimava en Hevitz, era un gat excepcional i ho sabíem. Ha viscut molts anys i ha viscut molt bé, amb una família que l'ha estimat, a un entorn que se sentia lliure i acollit alhora i amb bona companyia sempre. El vam cuidar fins al final i vam mirar que tingués una mort tranquil·la. El trobarem a faltar i el recordarem molt de temps.