Quan el dia dóna la mà a la nit

Són quarts de set de la tarda. 12 de setembre. La plaja de Sant Pol. Poca gent. No fa gens de vent. Sorra. El trencar de les onades. Simplement un vespre d'un estiu que no vol acabar i amb tota la il·lusió del primer dia de vacances carregada a les espatlles.

Fa un any. Metges. Febre alta. Ingrés al Trueta d'en Marc. Cinc llargs dies amb cinc solitàries nits.

Els mals records s'han d'intentar esborrar, tan ràpid com les petjades a prop de les onades.

 Un bon vespre per oblidar males estones, just en el moment que el dia dóna la mà a la nit.

Tecal, ngué, tanc

No és swahili ni txec, són les primeres paraules d'en Marc: tecal, ngué, tanc. I és que últimament només que tenim "primeres vegades". Diumenge passat vam anar per primera vegada a la plaja. Com sempre: davant del Xalet de les Punxes, a Sant Pol. Arrecerat del vent.

Aquest lloc per mi és infantesa, calor, sol, avorriment, sorra, pell de gallina, gana, amics, primers amors, volei, adolescència i sobretot el passat, però segurament també el futur més immediat. Els llocs també passen de pares a fills. Què serà per ell aquest lloc? Això ja són figues d'un altre paner!

Fotografia: Xalet de les Punxes, una de les primeres cases d'estiueig de San Pol i que ara està bastant abandonat.