En Hevits

Aquest estiu tan calorós s'ha emportat en Hevits. 

Fa setze anys, quan en Marc tenia dies i feia poc que havíem tornat a casa, l'Eduard va anar a la ferreteria. Quan va tornar portava un gatet petit negre a sota el braç. No puc dir que jo saltés per un peu, precisament, les meves hormones estaven de festa major, i la veritat és que ja teníem prou feina com per tenir un gat petit a la família. 

Però la veritat és que tampoc va donar gaire feina; el gos, en Benet, se'n va cuidar.  (Si voleu conèixer la història d'en Benet cliqueu aquí). 

Li vam buscar un nom, res d'extraordinari, era negre i ens va suggerir l'estil de música heavy, i llavors vam recordar un personatge que deia la paraula amb una "s" i li vam afegir. 

De seguida ens vam adonar que, a més d'estar molt amb el gos, també li encantava la gent, no es feia estrany amb ningú.  També tenia la deferència de contestar sempre que el cridaves, el miol no te l'estalviava mai. Això sí, no era un gat gaire àgil, tenia un estil una mica matusser i més d'una vegada havíem vist com quèia de la cadira o el sofà per calcular malament les distàncies. 

En Hevits va créixer amb en Marc, de fet tenien la mateixa edat. Moltes fotos d'en Marc quan era petit hi surt en Hevits: passejant per fora, mentre menja, passejant els gossos...Va haver-hi una època que en Marc deia que en Hevits i ell eren bessons, això sí, en Marc era el bessó japonès i en Hevits portuguès. Sempre ens va fer molta gràcia aquesta sortida i encara ara la recordem i en fem broma. Amb en Salvi tenim també moltes fotos amb ell, el que recordo més és quan anàvem a baix al camp a buscar nispros i s'enfilava al cistell, era la seva passió posar-s'hi a dins i que el portessin. 

Cada any per Nadal, quan trèiem el tió i el preparàvem per fer-lo cagar, ell s'hi posava a dins. Ja era típic fer-li la foto aquest dia i semblava que no podia ser Nadal si no passava. 

També era molt típic d'ell buscar llocs curiosos per dormir. Alguna vegada havia quedat tancat a dins l'armari de les gorres i les bufandes; sense nosaltres veure-ho s'havia escolat a dins, perquè ho trobava calent i confortable i llavors feinades a trobar-lo... Altres vegades el trobaves ajagut entre els llibres del moble de l'entrada, devia trobar el tacte dels llibres més agradables que el terra o el sofà, o fins i tot que el coixí dels gossos. 

Amb el pas dels anys en Hevitz va esdevenir l'amo. Tots els animals nous que arribaven a casa havien de passar per l'adreçador, ell era qui manava, el primer a menjar, a veure i a triar el lloc on jaure. Quan venia un gos nou a casa, per molt gros que fos, ell el posava a ratlla i no va fugir mai, sempre va plantar-hi cara. Això també va fer que en fes alguna de grossa, com pispar alguna botifarra acabada de coure o marcar territori a alguna espardenya de l'Eduard. 

Era un gat típic pel que fa els gustos culinaris: li encantava el peix. Només que obrissis la nevera per treure l'anxova i netejar-la, giraves el cap i ja el tenies allà miolant perquè n'hi donessis. Mai cap gat ni gos de casa ha devorat l'anxova crua com ell, era la seva perdició.

Tothom estimava en Hevitz, era un gat excepcional i ho sabíem. Ha viscut molts anys i ha viscut molt bé, amb una família que l'ha estimat, a un entorn que se sentia lliure i acollit alhora i amb bona companyia sempre. El vam cuidar fins al final i vam mirar que tingués una mort tranquil·la. El trobarem a faltar i el recordarem molt de temps. 

L'hora de partir (escrit per en Marc)

Avui tinc el plaer de posar-vos un escrit d'en Marc. Als que l'hem pogut llegir ens ha emocionat i per això espero que us agradi. També espero que no sigui l'últim i que s'animi a fer-ne algun més. 

"Humà, veig que estàs plorant perquè ha arribat el meu moment de partir. No ploris si us plau, vull explicar-te algunes coses. Tu estàs trist perquè he marxat, i jo estic feliç perquè t'he conegut. Quants animals com jo moren cada dia sense haver conegut a algú especial? Els animals a vegades passem tant de temps sols a la nostra sort! Només coneixem la fred, la set, el perill i la gana. Ens hem de preocupar de com aconseguirem alguna cosa per menjar i a on passarem la nit arrecerats. Veiem moltes cares cada dia que passen sense mirar-nos, i a vegades és millor que ni ens mirin abans de que s'adonin que som allà i ens maltractin o ens matin. A vegades tenim la gran sort que entre tantes persones passa un àngel i ens recull. A vegades els àngels venen en grup i estan organitzats, a vegades hi ha uns altres àngels que de lluny envien ajuda per a nosaltres. I llavors tot canvia. Si fa falta ens porten amb un altre tipus d'àngels que en saben molt i ens donen remeis perquè ens curem. Escullen una paraula estranya que la pronuncien cada cop que ens veuen, crec que en diuen "nom", i llavors ens sentim especials, deixem de ser anònims, de ser un més de tants que n'hi ha. 

També coneixem el que és una casa! No te'n fas una idea de la importància que té una casa a la nostra vida. Ja no hem de tenir por mai més, ja no hi ha més fred, ni set, ni perill, ni gana. Si poguessis adonar-te'n de la felicitat que ens causa això! Per a nosaltres qualsevol casa és un palau. Ja no ens preocupa si ha de ploure, si passa un cotxe molt ràpid o si algú ens farà mal. I principalment ja no estem sols, perquè a cap animal li agrada la soledat, què més es pot demanar?! Sé que t'entristeix la meva partida però havia de marxar ja. Et vull demanar que no et culpis per a res, et vaig escoltar sanglotar la nit passada que hauries d'haver fet alguna cosa més per mi. No diguis això, vas fer molt per a mi! Sense tu no hauria conegut totes les coses boniques que avui m'emporto amb mi. Has de saber que nosaltres, els animals, vivim el present intensament i que som molt savis: gaudim cada petita cosa de cada dia i oblidem les coses dolentes del passat ràpidament. Les nostres vides comencen quan coneixem l'amor que tu m'has donat, àngel meu sense ales i de dues potes. Has de saber que quan troben a un animal que està molt malalt i que li queda molt poc temps en aquest món, l'ajudes moltíssim acompanyat-lo a la seva transició final. Com t'he dit abans, a cap de nosaltres li agrada estar sol i menys quan ens adonem que ja estem a punt de marxar. Potser per a tu no és important, però que una persona estigui al nostre costat acaronant-nos i amanyagant-nos suaument la pota ens ajuda a marxar en pau. 

No ploris més si us plau. Jo me'n vaig feliç. M'emporto al record, el nom que em vas posar, de la calor de casa teva que durant aquest temps s'ha transformat en casa meva també. M'emporto el dolç so de la teva veu parlant-me encara que no entengués sempre tot el que em deies. M'emporto al cor cada carícia que em vas fer. Tot el que vas fer per a mi va ser molt valuós i t'ho agraeixo infinitament, no sé com dir-t'ho perquè no parlo el teu idioma, però segurament has vist la meva gratitud a dins dels meus ulls. 

Ara et demanaré només dos favors. Renta't la cara i comença a somriure, recorda els meravellosos moments que hem viscut junts en aquest temps, recorda les bogeries que feia per animar-te el dia. Reviu com jo totes les coses bones que hem compartit en tot aquest temps. I no diguis que no adoptaràs un altre animal perquè has patit molt amb la meva partida. Sense tu no hauria viscut tots aquests moments tan bonics que he viscut aquí. Si us plau, no facis això! Hi ha tants animals com jo esperant a algú com tu... Brinda'ls el que m'has donat si us plau, ells ho necessiten igual que jo ho vaig necessitar. No guardis l'amor que tens per a donar per por a patir. Seguix el meu consell i atresora les coses bones que comparteixes amb cadascun de nosaltres reconeixent que ets un àngel per a nosaltres , els animals, i que sense gent com tu les nostres vides serien més dures del que a vegades són. Segueix amb la teva nobla tasca que ara em toca a mi ser el teu àngel. T'estaré acompanyant el gran camí de la vida i ajudant-te a ajudar a altres animals com jo. Parlaré amb altres animals que estiguin aquí amb mi, els hi explicaré tot el que has fet per a mi, t'assenyalaré i diré orgullós "aquella és la meva família". La meva primera tasca ara és ajudar-te, ara des d'aquí, a què no estiguis més trist. Aquesta nit, quan miris el cel i vegis una estrella parpellejar, vull que sàpigues que soc jo picant-te l'ullet, avisant-te que he arribat bé i deint-te gràcies per l'amor que m'has donat. M'acomiado per ara, però no dient-te "adéu", sinó dient-te gràcies per l'amor que m'has donat. M'acomiado però no dient-te "adéu", sinó dient-te "FINS ARA". Hi ha un cel especial per a gent com tu, el mateix cel on anem nosaltres i la vida ens premia tornant-nos a trobar allà. T'ESTARÉ ESPERANT. "

MARC ALMAR RUFÍ. 12 anys.

Els arbres

Ja fa catorze anys que visc a Can Garnota. Segurament des de llavors que m'he adonat que els arbres em donen molta pau. Sortir a passejar i veure-ls allà, com sempre, quan has tingut un mal dia o mirar per la finestra per contemplar-los quan tens algun maldecap, no té preu. No és que abans no m'agradés, jo crec que també, però fins que no he viscut envoltada d'abres no m'hi he fixat. Potser la primera vegada que ho vaig veure més clar va ser quan va néixer en Marc. Encara m'en recordo com em va costar acostumar-me a ser mare i els nervis que passava quan volia que dormís la migdiada i no hi havia maneres. Llavors el ben embolicava amb una flassada i cap a fora, a veure arbres, era l'única manera que jo em relaxava i de retruc ell també. Aquí va ser quan ho vaig tenir clar, els arbres són per mi el paisatge de fons de la meva vida. 

                                              Ja surten les fulles del plàtan, es prepara per l'estiu.

A tocar de casa tenim arbres variats. Alguns més fornits i altres que fan una mica de llàstima: per exemple el llimoner o la figuera. Tot i així els cuidem i reguem a l'estiu i alguna llimona hem fet servir per fer coques i fins i tot limoncello. Figues, ja és un altre tema, de moment poques n'hem tastat, la veritat. Dels fornits tenim les paulònies i el plàtan. Són arbres que a l'estiu ens regalen una bona ombra amb les seves fulles ben grosses i ufanoses i a l'hivern es despullen perquè el sol ens escalfi i ens arribi la claror. Llavors tenim els dos tarongers, el bord i el bo. El bord és ple tronjos, que en diem, i són ben agres, no serveixen per res, bé sí, només per una cosa, per fer allioli, un raig de tronjo i potser, només potser el podem salvar. I de l'arbre puc dir que és la mar d'ufanòs i ara ens ofereix una ombra ben maca a l'estiu, de fet, sota l'ombra del taronger bord hi hem fet llargues xerrades amb les amigues que sempre et fan costat. 

Si tot va bé aquesta flor serà una taronja l'hivern que ve.

Podria estar parlant hores de més arbres que són propers a casa: els nisprers, les cerveres, el magraner, les mimoses, el tiler, el palosanto, les oliveres... De tots en trobaria una història per explicar, però vull acabar aquest escrit parlant dels suros. Són admirables: resistents als incendis, a la sequera, ens regalen uns troncs preciosos amb els seus abrics de suro i gràcies a ells tenim uns boscos encara frondosos a les Gavarres. Des de l'estiu passat, que va ser tant dur de calor, que quan vaig a passejar gossos els toco, els faig una moixaina, quan hi passo pel costat. M'agradaria pensar que reben el meu agraïment per seguir creixent i vivint. 

La il·lusió de tocar neu

Ja fa molt de temps que en Marc i en Salvi ens anaven al darrere per anar a la neu. Tant el seu pare com jo no som gaire de neu, potser perquè encara recordem la nevada del 2010 o potser perquè la neu no és pròpia de casa nostra i la veiem llunyana i aliena a nosaltres. Potser també ha fet forat les paraules que sempre em deia la iaia Montserrat: "La neu està molt bé a la muntanya, no cal pas que nevi aquí, la neu fa pudor!"; ella va passar tota la seva infantesa i joventut a Sant Joan de les Abadesses fins que es va casar. Allà, a aquella època,  els hiverns eren realment crus i gèlids, amb neu que quedava glaçada i costava molt de fondre's. 

Finalment, però, fa unes setmanes ens vam decidir a anar a Molló a tocar la neu. En Salvi ja havia vist neu, però era tan petit que per ell era com la primera vegada: baixar amb trineu, fer un ninot de neu, guerra de boles de neu... Tot era divertit i nou!  

La seva il·lusió i alegria em va fer pensar en tot aquest 2022, que també hem anat reprenent tot allò que la ditxosa pandèmia no ens havia deixat fer durant dos anys: sopars i dinars amb la família, amb els amics, amb companys de professió, cantar sense mascareta, somriure'ns i poder-ho veure, fer-nos petons, abaraçades... . Tornar a viure allò que ja havíem viscut, però que ens semblava tan llunyà que era com si fos la primera vegada. Jo no soc especialment optimista, els que em coneixeu ja ho sabeu, però potser val la pena tenir aquesta visió positiva i quan recordem la pandèmia puguem dir que almenys ens ha permès viure i apreciar el que ja havíem viscut com si fos la primera vegada. 

Al setembre nosaltres també tenim col·leccionable!

Doncs sí, ja anem pel capítol 14 d'aquesta aventura que, esperem, només acaba de començar. Vam iniciar el nostre camí allà dalt, al Clot dels Cirers, a la serra del Montsant; hem fet una part del camí motorizats amb una KLE o amb una Varadero i un casc per barret. I no pas per anar aquí al costat, sinó per veure amics a les terres de l'Ebre, o familiars a Anglaterra, per compartir estones amb el paisatge d'Itàlia o Galícia. Tampoc ens ha faltat l'apassionant aventura de les mudances o l'esforç per entendre'ns les manies i costums de l'un i de l'altre.

 

Però això només eren els cinc primers episodis: després van arribar en Missi, en Benet, la Cendra, la Tuni i la Neula, la responsabilitat dels animals, que sempre són importants dins la família. En el capítol vuit va arribar el moment de formalitzar-ho, tot plegat. I sí, ho vam celebrar amb els qui havíem compartit trams o cruïlles del camí, marges o fins i tot amb els que n'havien modificat la trajectòria.

 

 

El capítol 10, però, va ser el més impactant, el que realment ens ha estabilitzat, el que ens ha fet canviar la moto pel cotxe. Va arribar en Marc i amb ell una força d'estimar diferent. Una manera d'entendre la vida que et capgira els esquemes. I és clar també canvies de costums: vam passar de mirar les carreres de motos, per veure en Mic o en Timmy, de veure pel·lícules al cinema a escoltar les cançons d'en Tonietti i d'anar a un concert de Sangtraït a anar a l'hora del conte a la biblioteca.

 

 

 I així, entre gegants, capgrossos, castellers, contes, cançons, rialles i globus hem escrit quatre capítols més, fins avui, bé, demà, que arribarem al número 14. I vet aquí el nostre petit col·leccionable de setembre: petit, senzill, modest, tendre i propi.

Una mare com qualsevol altra

Fa quatre anys que sóc mare. És tan difícil ser mare com fàcil és estimar els teus fills. Hi ha moments que penses "vaig pel bon camí", n'hi ha altres que "vols dir que anem bé?" Bé, així és la vida mateixa, amb fills o sense, no som perfectes i cal seguir el sentit comú de cadascú, a vegades t'equivoques i a vegades no. Per aquest motiu ser mare m'ha ensenyat a escoltar.

 

A la vida escoltem de diferents maneres: per adquirir coneixaments, per comunicar-nos, per emocionar-nos amb la música. Però essent mare he descobert una altra manera d'escoltar. Saber apreciar el que t'expliquen, entendre el que et volen comunicar, mirar de trobar sentit a tot el que t'envolta, i també, molt important, saber escoltar-se a un mateix. Tenir moments per estar sols és també important. Hi ha una família, sí, cal dedicar-hi temps, sí, però també cal saber qui som nosaltres mateixos i tenir moments d'aquells de no fer res: passejar, llegir, mirar els arbres, el cel, el mar... Allò que s'en diu badar.

 

Jo, que sóc una mare com qualsevol altra, confesso que sóc una aficionada a badar i us animo a fer-ho, és molt bo per la salut, m'ho va dir una vegada un professor de metges, i jo, n'hi que sigui per interès, me'l crec. Bon cap de setmana i no us oblideu de badar una estona, dos dies donen per molt!

 

Cada any, quan en Marc fa anys, apareixen les cerves.
 Recorden que encara som agost, malgrat el temps que fa.

 

Un banc per badar, imprescindible!

 

Cites relacionades amb aquest post

 

"Abans de prendre la decisió de comprar aquella casa, havia de comprobar que li fossin grats els sons que s'hi sentien. Si la remor del vent o el silenci no el complaïen, valia més fer mitja volta i anar-se'n d'allà. Però els sons que va escoltar li van transmetre serenitat. [...]"

 

Ossos al jardí. Henning Mankell. Ed. Tusquets.

Paciència, constància i una història d'amor

Avui us explicaré una història senzilla.

"Hi havia una vegada una noia que es va enamorar d'un noi alt, ben plantat i amb ulls de mar. Aquell noi li agradava la vida tranquil·la, la música, la natura i semblava tan tímid o més que ella. Tot apuntava a una atracció mútua. La noia va fer el pas. Un no tranquil, pausat i amb ànims de mantenir l'amistat va sortir de la boca del noi. La decepció i el dol va fer que ella volgúes prendre distància, però ell valorava molt la seva amistat.

I ella va viure dos anys entre el desconsol i l'esperança, entre l'estimació i el patiment. Que lent que passa el temps quan tenim vint anys! Va arribar un juny, un juliol i un agost amb una llum diferent, semblava que l'esperança guanyava terreny i el cos d'ella va omplir-se d'il·lusió. El setembre, finalment, aquell noi va fer un pas en ferm.

Des del setembre de fa tretze anys aquella noia i aquell noi estan junts: la convivència, la casa, una festa d'unió...i finalment va arribar un nen amb ulls de mel.

La paciència i la constància van ajudar a aquella noia. Ara tots dos comparteixen la vida i saben con en són d'importants aquests valors; bàsics per aconseguir aquells pessics de felicitat que cal buscar a la vida. Volen ensenyar a aquells ulls de mel què és la vida i a saber apreciar-la."

No és fàcil explicar una història així. Parlar d'un mateix és molt complicat, ho constato cada cop que vull escriure en aquest blog. Però la paciència i la constància m'han acompanyat sempre i m'han ajudat a ser on sóc. Calia deixar-ho escrit.



Un Petit Príncep

Rellegeixo El petit príncep. Un cop d'ull net i clar a un món d'adults difícil d'entendre. Un vaitge de retorn a la innocència d'infant. Hi reconec les preguntes curioses i persistents, les repostes senzilles i els raonaments més simples.

 

 

 

I és que a casa hi tenim també un "petit príncep", amb el seu món i la seva imaginació. Un món que encara és un petit planeta, ple de jocs, bromes i on tenen prioritat les emocions i la simplicitat. Emocionar i simplificar, aquest és el meu repte de cada dia. Em cal treure el meu petit príncep de dins, amagat durant anys, i que ara m'adono que trobava a faltar. Seria bonic tenir-lo sempre aquí, però segur que un dia se n'anirà. Llavors, si me n'adono, haurà arribat el moment de retrobar aquella nena entre les paraules de El petit príncep, de Saint-Exupéry.

 

 

Compartir

En Marc està aprenent a compartir, encara costa una mica amb dos anys, però ho intentem. Divendres passat l'Assumpta Montellà va compartir amb la gent de Torroella un relat commovedor relacionat amb la Maternitat d'Elna. Vaig tenir tota l'estona les llàgrimes als ulls i un nus a la gola. No puc dir que el relat fos agradable, no és la paraula, sinó que tot era real, proper, sincer. És difícil explicar-vos tot el que ella ens va transmetre en una hora: el viatge silenciós de l'exiliat, el patiment de la set, la gana, la fred a una platja lluny de casa... però el més dur va arribar amb les dones i els nens. L'Elisabeth Eidenbenz va ser com una estrella per la plaja d'Argelés, plena a vessar de gent i amb mares desnutrides amb nens afamats. Ella s'enduia tots els nens i les mares, totes les embarassades, les cuidava i les mimava perquè parissin amb dignitat a una maternitat a Elna, al sud de França. En va salvar 597. No us vull explicar res més, cal que llegiu el llibre, cal que aneu a escoltar a l'Assumpta, cal que visiteu la Maternitat d'Elna al sud de França, cal que llegiu el blog sentiments a flor de pell. 

Per això avui aquest petit escrit, no massa ben relatat, una petita illa enmig d'aquest mar de silenci d'aquest blog, però en definitiva un intent per compartir amb més gent el que vaig sentir. Us deixo amb aquesta frase d'un fill de la maternitat d'Elna.

"La meva mare va donar-me la vida a la maternitat d'Elna i l'Elisabeth la confiança en el gènere humà"

Sergi Barba.

Totes les mares, felices i contentes d'estar amb els seus fills, comparteixen la seva mirada, la seva vida.



Què pot ser més esperançador que una mirada alegra d'un nen?



Els llibres i la Rosa

Els llibres sempre m'han envoltat. Allà on anava jo m'acompanyava el llibre de torn. M'ha agradat tenir-los sempre ben ordenats, potser per això he acabat sent bibliotecària. També és cert que alguns feien cua a sobre la tauleta, com aquell que espera el torn a la carnisseria. Altres els tenia a sobre la taula per tornar a la biblioteca. En general tot molt controlat.

Però amb en Marc tot és diferent. Ara hi ha contes a tota la casa, escampats, fins i tot alguns de trencats: una pàgina a l'entrada, l'altra a la cuina i la resta amb les joguines. Un desordre d'aquells de caure de cul! A més ara la lectura a casa ja no és silenciosa, ara és en veu alta, teatralitzada, interactiva i en comunitat, podríem dir que és una lectura 2.0. Per tant s'ha acabat llegir mentre bull la pasta o es fa la verdura. També és difícil llegir abans d'anar a dormir, la son sempre guanya la partida. Encara més difícil és llegir al sofà, tranquil·lament i amb silenci. Només hi ha un lloc a la casa on hi tenim llibres, revistes i publicitat del Lidl. Sí, sí, allà on molts hi llegim: al "quarto" de bany! És el lloc on ara mateix hi tinc esperant el proper llibre del club de lectura, algun Mortadelo i un llibre especial.

La Rosa va demanar a la Pilarín que me'l dediqués.
Ella sabia que m'encantava nedar i que de tant en tant em feia una trena.

 El vaig recuperar aquestes vacances de setembre, quan vam endreçar les últimes caixes de llibres al prestatge. És un llibre de quan era petita. Me'l va regalar la Rosa de Vic, una amiga de la família que venia a passar les vacances d'estiu a ca la meva àvia. Sempre m'explicava contes i cada any em regalava un llibre. Un estiu em va regalar, com a bona vigatana que era, La Història de Catalunya, de l'Oriol Vergés i il·lustrada per la Pilarín Bayés. Ara el rellegeixo: la Pilarín sempre m'ha agradat com dibuixa, sempre amb tants de detalls. I la història...bé, sempre va bé fer-hi un repàs.

Un homenatge a la lectura i un record per la Rosa: una de les persones que m'han ensenyat que llegir és bo, educatiu, però sobretot divertit.

Abraçades!

Potser arriba la tardor i agafem grips i passes de la panxa. Potser ens costa acostumar-nos al nou ritme. Potser és difícil agafar-se temps per un mateix. Potser és complicadíssim llegir i escriure al blog. Però el temps passa i ja han arribat les pluges, la tardor, els panellets, el canvi d'hora, les fires de Girona... I és que és inevitable: tempus fugit, els dies s'escolen, les hores passen... i per tant carpe diem! Nosaltres vivim la vida tal com ve, i un rellotge de sol ens ho recorda a la façana de casa.  Mentrestant en Marc ha après a fer un dels gestos més bonics del món: l'abraçada. A tots vosaltres, els que encara teniu la paciència de seguir-me, us envio una abraçada de les seves: sincera i tendra.

Tots tenim un nino preferit, el que no deixàvem per res del món quan érem petits.
Aquest és el de l'Eduard, amb els ulls fets de nou per la Marta.
En Marc li fa moltíssimes abraçades acompanyades sempre per un "Aiii!!"

Fent memòria

La tia Tresa tenia en Marc a coll. L'una cantava una melodia que feia pensar en una sardana i l'altre picava de mans. Tots dos van gaudir del moment, però cap dels dos el recordarà. A ella els anys i l'Alzheimer li han pres la memòria, a ell li falten anys perquè ho pugui recordar. 

Vet aquí perquè pot servir el bloc, per recordar instants com aquest: la unió de dues generacions distanciades en el temps, però unides per la innocència.

Quan el dia dóna la mà a la nit

Són quarts de set de la tarda. 12 de setembre. La plaja de Sant Pol. Poca gent. No fa gens de vent. Sorra. El trencar de les onades. Simplement un vespre d'un estiu que no vol acabar i amb tota la il·lusió del primer dia de vacances carregada a les espatlles.

Fa un any. Metges. Febre alta. Ingrés al Trueta d'en Marc. Cinc llargs dies amb cinc solitàries nits.

Els mals records s'han d'intentar esborrar, tan ràpid com les petjades a prop de les onades.

 Un bon vespre per oblidar males estones, just en el moment que el dia dóna la mà a la nit.

Dormir

A sobre la falda, en un lloc tranquil i fosc. Ell em dóna la maneta i jo li deixo els meus dits per jugar-hi. La son fa estona que volta i els somnis arriben amb el joc de mans.

El misteri de la pàgina següent

Una tarda qualsevol, en Marc juga, jo el vigilo d'aprop. Sé que agafarà un llibre dels seus i que en girarà les pàgines un i altre cop. I és que qui es pot resistir a saber què hi ha a la pàgina següent?

Alguns adults encara conservem la il·lusió i la màgia de girar pàgines. Però no tothom, és una llàstima. Llegir és bo: per la imaginació, per aprendre a expressar-se, a escriure i en conseqüència a trobar feina, a saber ordenar els pensaments, a saber aprendre més ràpidament i sobretot a ser una mica més feliç. Què cal llegir? El que vingui de gust, SENSE OBLIGACIONS. Aquí és allà on ens equivoquem. Revistes, còmics, novel·les romàntiques, blocs... tot és vàlid, només cal que es creï aquest misteri que anima a girar una pàgina (o bloc) rere una altra.

Ara, un cop acabat aquest escrit, me'n vaig a llegir, que sembla que el llibre que tinc a la tauleta de moment m'agrada. Apa doncs, molt bona lectura!

Per un forat

De tant en tant val la pena obseravar la pròpia vida des de fora. Així ens adonem que som molt afortunats.

En una bombolla

El Montseny. Dissabte al migdia. Agost. En Marc, l'Eduard i jo. No vam pensar-nos-ho massa a l'hora de dir que sí a invitació d'uns amics al càmping que hi ha al bell mig de la natura. Sempre que anem al Montseny quedem ben parats de com n'és de maco. És un monument de la natura.

Vam poder visitar totes les fonts, totes les feixes i fins i tot el foc de camp, un lloc amb grades i tot on abans s'hi deixava fer un gran foc i que ara no s'utilitza per cap activitat (quin greu!). Els nens del càmping juguen i s'ho passen pipa sense perill que passi cap cotxe, ja que l'entrada és restringida només per carregar i descarregar. Un aixopluc ajuda a mantenir el caliu humà els dies de pluja o els migdies molt calorosos. Un lloc fantàstic per descansar i no patir aglomeracions a ple mes d'agost.

L'amabilitat dels amics i l'entorn del massís va ser com si estiguéssim dins una bombolla de felicitat. Gràcies!

Avets de Yellostone al Montseny. Pujant per les feixes.

Bolets a dojo! Aquest són curiosos, semblen de suro. També vam veure un pebràs.

Les castanyes ja es preparen per la tardor.

Els tàbacs també hi eren, però la veritat és que la bona companyia va fer que ni els notéssim.

El Montseny i al fons el mar. Quin privilegi!

El més important: en Marc va estar ben acompanyat i va caure rendit només arribar a casa.

Tecal, ngué, tanc

No és swahili ni txec, són les primeres paraules d'en Marc: tecal, ngué, tanc. I és que últimament només que tenim "primeres vegades". Diumenge passat vam anar per primera vegada a la plaja. Com sempre: davant del Xalet de les Punxes, a Sant Pol. Arrecerat del vent.

Aquest lloc per mi és infantesa, calor, sol, avorriment, sorra, pell de gallina, gana, amics, primers amors, volei, adolescència i sobretot el passat, però segurament també el futur més immediat. Els llocs també passen de pares a fills. Què serà per ell aquest lloc? Això ja són figues d'un altre paner!

Fotografia: Xalet de les Punxes, una de les primeres cases d'estiueig de San Pol i que ara està bastant abandonat.

Les cerves i en Marc

Fa un any em costava passejar pel camí: s'em feia cansat i la panxa em pesava moltíssim. Em distreia veient com la Neula, la nostra gossa, es menjava les cerves que hi havia per terra. No devia ser un bon any per les cerves, perquè eren una mica verdes i eren totes a terra.

Ja ha passat un any. Ara passo pel camí ben carregada amb en Marc a coll. La Neula no es menja cap cerva perquè estan totes a l'arbre. Un any pròsper per les cerves i per mi també. En Marc ja té un any i només amb aquest any m'ha ensenyat moltes coses. Només desitjo seguir aprenent cada dia que passa i que d'aquí a un any pugui tornar a fer un escrit per celebrar-ho.

A la foto: en Marc amb en Heavytz, el gat negre. Tenen la mateixa edat. Un dia, quan en Marc tenia dies, l'Eduard va anar a la ferreteria i va tornar amb un parell d'eines i un gatet a sota el braç: era ben bé una boleta negra com el carbó i uns ulls del color de la fulla d'olivera. S'han criat junts i com podeu veure són molt amics.

La força de les pedres

En Marc, d'encara no un any, va voler palpar les pedres de la paret. Tota l'experiència de centenars d'anys es van concentrar en aquell contacte. M'agradaria creure que aquest moment li donarà encara més energia i força per viure, com també me l'ha donat a mi des que visc en aquesta casa.