Els arbres

Ja fa catorze anys que visc a Can Garnota. Segurament des de llavors que m'he adonat que els arbres em donen molta pau. Sortir a passejar i veure-ls allà, com sempre, quan has tingut un mal dia o mirar per la finestra per contemplar-los quan tens algun maldecap, no té preu. No és que abans no m'agradés, jo crec que també, però fins que no he viscut envoltada d'abres no m'hi he fixat. Potser la primera vegada que ho vaig veure més clar va ser quan va néixer en Marc. Encara m'en recordo com em va costar acostumar-me a ser mare i els nervis que passava quan volia que dormís la migdiada i no hi havia maneres. Llavors el ben embolicava amb una flassada i cap a fora, a veure arbres, era l'única manera que jo em relaxava i de retruc ell també. Aquí va ser quan ho vaig tenir clar, els arbres són per mi el paisatge de fons de la meva vida. 

                                              Ja surten les fulles del plàtan, es prepara per l'estiu.

A tocar de casa tenim arbres variats. Alguns més fornits i altres que fan una mica de llàstima: per exemple el llimoner o la figuera. Tot i així els cuidem i reguem a l'estiu i alguna llimona hem fet servir per fer coques i fins i tot limoncello. Figues, ja és un altre tema, de moment poques n'hem tastat, la veritat. Dels fornits tenim les paulònies i el plàtan. Són arbres que a l'estiu ens regalen una bona ombra amb les seves fulles ben grosses i ufanoses i a l'hivern es despullen perquè el sol ens escalfi i ens arribi la claror. Llavors tenim els dos tarongers, el bord i el bo. El bord és ple tronjos, que en diem, i són ben agres, no serveixen per res, bé sí, només per una cosa, per fer allioli, un raig de tronjo i potser, només potser el podem salvar. I de l'arbre puc dir que és la mar d'ufanòs i ara ens ofereix una ombra ben maca a l'estiu, de fet, sota l'ombra del taronger bord hi hem fet llargues xerrades amb les amigues que sempre et fan costat. 

Si tot va bé aquesta flor serà una taronja l'hivern que ve.

Podria estar parlant hores de més arbres que són propers a casa: els nisprers, les cerveres, el magraner, les mimoses, el tiler, el palosanto, les oliveres... De tots en trobaria una història per explicar, però vull acabar aquest escrit parlant dels suros. Són admirables: resistents als incendis, a la sequera, ens regalen uns troncs preciosos amb els seus abrics de suro i gràcies a ells tenim uns boscos encara frondosos a les Gavarres. Des de l'estiu passat, que va ser tant dur de calor, que quan vaig a passejar gossos els toco, els faig una moixaina, quan hi passo pel costat. M'agradaria pensar que reben el meu agraïment per seguir creixent i vivint.