dilluns, 22 de maig del 2023

Regalar temps

Regals. Quan arriba un aniversari pensem què podem regalar a aquella persona, perquè ens l'estimem i perquè li volem demostrar que pensem en ella. Però ara recordant els aniversaris propis, no sé vosaltres, però a mi em ve més a la memòria els dinars familiars, les festes, els sopars que no pas els regals materials. No dic que no facin il·lusió, ni que no siguin útils, ni que no m'hagin agradat, simplement molts no els recordo, ni de lluny s'assemblen al regal de tenir, aquell dia,  a la gent que estimes a prop.


Cada any que passa i això suposo que va amb l'edat, m'adono més de la importància del que has viscut i per mi són regals que guardo i reviso molt sovint. Dels meus aniversaris recordo les festes al terrat de casa, amb amics del col·legi i del carrer, i amb unes coques que feia la mare boníssimes (la de xocolata coberta amb mantega i sucre era la meva preferida), recordo els dinars a la font amb la família i la Regina, la meva millor amiga de l'infantesa, els sopars amb els amics ja de més gran, abans de casar-nos i tenir família. Després, sent mare ho celebràvem tot més per dinar, que ja se sap, amb mainada no és el mateix. També recordo un aniversari de pizza amb la Roser i l'Emma i l'endemà aixecar-nos ben aviat amb l'Emma i fer una caminada al bosc de bambús, però no us penseu, hi havia vi blanc i tot! Em ve al cap com si fos ara l'any que ho vam celebrar amb la família a la font Josepa, envoltats de guindes que penjaven dels arbres. 

També són maques de recordar les celebracions amb la coral de la Vall d'Aro: des que hi canto, cada any m'agrada compartir amb totes les companyes i companys alguna cosa per menjar i una mica d'alegria, a canvi de les bones estones que passem tots junts cantant.

Hi va haver un aniversari, però,  amb un regal bomba, va ser l'any que vaig començar la feina de bibliotecària a Torroella. Sí, ho heu encertat, la vaig començar tal dia com avui fa divuit anys. Ha estat un  dels millors regals d'aniversari que he tingut. He estat molt afortunada de poder trobar una feina que m'agrada i m'omple. Torroella és un poble molt acollidor, sempre m'hi he sentit ben rebuda. Ja la Sabina, la tècnica de cultura i la persona que em va ajudar els primers temps, em va dir una vegada: Torroella és de bon entrar i de mal sortir (no recordo si ho dic exactament bé), volent dir, que la gent s'hi sent a gust, a Torroella. Vaig tenir molta sort de trobar-hi bones companyes i amb elles he après moltíssim. La gent que ve a la biblioteca és molt agraïda i jo ara ja els considero a molts part del meu entorn més proper.  

Avui una mica de retrat dels aniversaris passats, plens d'estones boniques i compartides, estones que m'agradaria repetir aquest any i molts més anys. No ho hem d'oblidar mai, fer anys és bonic, sobretot si tenim moments per compartir-ho. 




dijous, 11 de maig del 2023

Colors: el verd

El verd diuen que és el color de l'esperança; a casa estem envoltats de color verd; quan mengem verd solen ser aquelles amanides grosses i maques, que a més d'enciam hi ha de tot i força; el verd als boscos significa aigua i sol; hi ha els ànecs de coll verd, tan elegants; el verd és un color imprescindible per Nadal. Tots aquests significats i molts més té el color verd. Per mi dir color verd vol dir natura i passejar-m'hi, per això el meu esport preferit és caminar. Caminar és l'esport més natural del món i és una sort poder-ho fer: et permet conèixer l'entorn, escoltar els ocells, les fulles dels arbres com belluguen o l'aigua d'un petit torrent.


Quan vaig conèixer l'Eduard, ens vam aficionar a  pujar muntanyes a la Garrotxa i fins i tot vam pujar al Puigmal. Vam fer molts quilòmetres, de fet vam acabar junts a dalt del Monsant, a plena muntanya. Després amb els nens vam canviar les grans excursions per les petites sortides. Per això d'excursions com les d'abans amb l'Eduard ja no en fem gaires, tot i així aprofitem quan podem per gaudir-les. Caminar amb la persona que estimes i hi convius és molt bonic, entre altres coses perquè hi ha poques ocasions per estar sols, i caminar per la muntanya ens agrada a tots dos. Comentar la jugada, el paisatge, fer alguna broma o parar a fer una fotografia, compartir el silenci còmplice i de tant en tant una mirada. 


Però com que no sempre es pot combinar ser mare i pare i poder anar fer llargues caminades, tinc una companya ideal, l'Emma. Aquestes hores ens permeten escoltar i entendre'ns una a l'altra i l'altra l'una  i conviden a la intimitat: compartir preocupacions, fer-les  més petites i  estrènyer vincles. També és divertit quan arriba l'hora de l'esmorzar i el comparteixes: si tu em dones un tall d'això jo et dono un tal d'allò, jo et dono mitja taronja i tu mig kiwi... I al final sempre hi ha alguna galeta o algun bombó que ens dona l'empenta per tornar a reprendre el camí. L'endemà ens costa moure'ns, però ja tenim ganes de tornar-hi i comencem a "wikiloquejar" per trobar una altra ruta.

El color verd de la vida, el color per guardar talment com si fos l'esperança, el color de caminar entre els boscos, respectar-los i estimar-los.

divendres, 5 de maig del 2023

Viatge a un record

Som a l'hivern, fa poc ha plogut i hem quedat per anar a les Cadiretes a fer un dinar amb un foc per escalfar-nos. Què celebrem? Segurament res i tot. La qüestió és trobar-se i passar una bona estona xerrant.  Hem acabat el dinar, carn a la brasa i allioli, però no del tot, apareixen unes galetes, una coca, unes mandarines... una mica de limoncello pels grans i també el cafè fet al caliu.  

Allioli, amb una mica trojo de cas perquè no es negui.


A prop del foc hi ha la Roser. Amb ella fa molt que ens coneixem. Tot i que viu a Barcelona ja la sentim nostra, de casa. No vam començar a tenir-nos confiança de veritat fins que vam ser mares totes dues. Sempre recordaré les xerrades sota les estrelles d'agost la setmana que venia a casa amb l'Aleix i després amb l'Ona, també. Llavors vaig saber que era molt valenta, forta i sensible. Valenta perquè va acollir els seus nebots amb els braços oberts, malgrat les dificultats, forta perquè sempre ha entomat els problemes i els ha superat i sensible perquè ho ha fet per la gent que estima. La seva sinceritat la fa transparent i les seves rialles la converteixen en l'ànima de la festa. 

Recolzada a un arbre i amb la gossa a la falda hi ha l'Emma. A ella la vaig conèixer més tard, just quan vaig començar a ser conscient que era mare, a l'espai nadó. Quedàvem moltes tardes per parlar dels nostres fills, en Marc i l'Aina. Tots dos han crescut com germans i nosaltres com dues mares "bessones". D'ella ja n'he parlat aquí, però no em cansaré mai de dir que n'he tingut molta sort de l'Emma, sobretot a crear el vincle amb en Marc: veient-la com tractava l'Aina vaig aprendre a gaudir i no a patir de ser mare. Ara, amb els anys, som amigues i sempre hi puc comptar, igual que ella amb mi. Compartim l'afició a la natura i quedem de tant en tant per fer excursions, sigui totes dues soles o en família. 

A prop, hi ha uns ulls que miren atents i prudents alhora, però plens de bondat. És la mirada de la persona més sensible que conec, la Daniela. Atenta, simpàtica i molt carinyosa, sempre està disposada a donar-te un cop de mà. Tot i la seva joventut és una persona que ha viscut molt i això fa que xerrar amb ella sigui molt interessant i enriquidor. Ara acaba de ser mare, i just està vivint el que nosaltres tres fa temps que vam viure. Sap que si ens necessita som aquí i desitjo que ho tingui ben present. Mentrestant la Sara anirà creixent, tot anirà canviant i nosaltres esperem ser al seu costat per ajudar-la en el que calgui. 

Ara els nens estan animant el foc amb branques i troncs, ajudats per l'Eduard. En Joan apareix amb la guitarra i les seves partitures d'acords i fem el repertori de cançons a vora del foc. Mentre tots riem, cantem i ens mirem feliços, jo ja trobo a faltar una altra trobada com aquesta. 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...