Viatge a un altre record

Potser tinc cinc o sis anys. Avui la mare deu tenir coses a fer i el pare és al taller treballant o potser ha d'acompanyar a la mare a fer algun "recado". Aniré a passar la tarda a ca la tia Mercè. Segur que avui ha treballat de valent cosint jaquetes de pell, perquè ella es dedica a cosir. A ca la tia s'hi arriba per l'antiga via del tren, pujant unes escales i amb cirerers tot voltant. Al juny, quan anem a visitar la família Vicente sempre en bastem alguna, fa molta il·lusió poder collir aquell vermell entremig del verd. Quan arribem a dalt de tot em fixo que ja no hi ha el pessebre a l'eixida de davant, l'han tret, les festes s'han acabat. 

Quan entrem la tia ja em deixa anar la seva frase preferida per a les seves nebodes i nebot: "Hola petarranga!" i mentre deixa anar aquella rialla que sembla que canti ja m'anima a anar a buscar els cotxes d'en Joan. Estan guardats a l'habitació del telèfon, dins l'armari, en una bossa de roba. M'agrada jugar-hi, sobretot amb els cotxes que tenen portes que s'obren i es tanquen, o també m'entreté força si hi ha alguna ambulància que a més a més fa llum. La mare s'en va i jo ja em distrec amb els cotxes. La tia mentrestant feineja per casa. L'uncle és fora, això de la política el té molt ocupat i la Catalina és a la llibreria, que encara és oberta. L'Eugeni ja és gran i fa la seva i en Joan arriba més tard, quan jo ja m'he cansat dels cotxes i estic fent un dibuix a la taula del menjador. En Joan m'ensenya a dibuixar bé una porta de la casa que estic dibuixant, amb prescpectiva, sense jo saber què vol dir aquesta paraula, ni que quan sigui gran i vagi a l'Insitut maleïré els ossos a la prespectiva i sobretot els Rotring. 

Es va fent tard i abans que arribi la mare a buscar-me la tia em prepara una mica de sopar. A casa saben de sobres que em costa menjar, tot em fa bola i l'única cosa que menjo és la sopa de la iaia Mercè. Però la tia Mercè em mima una mica, aprofita avui que estic amb ella per fer-me pa amb tomata i xai. M'ho prepara amb molta dedicació, tot tallat ben petit, el xai i el pa. M'ho menjo tot. La mare no s'ho creurà, amb la feinada que té sempre perquè mengi carn! Arribo a casa cansada i contenta d'aquest dia. Tan contenta que encara el recordo, ara amb 46 anys a la butxaca. 

La tia sempre va formar part de la meva vida, també després de ser mare. Les visites a casa seu plenes de cançons de falda per en Marc i en Salvi, però també per a la Clara i la Marina o en Joel i la Mariona. Sempre optimista, intel·ligent, discreta i disposada a ajudar als altres. Encara sembla que sento la cantarella de quan reia i aquells ulls brillants i riallers que mirar-los era com ser a casa.

Començar l'any cantant

S'ha acabat l'any i en comença un altre. Amb aquest canvi també s'acaben les festes de Nadal i el cor sempre s'entristeix una mica. Trobar-se amb la família, passar-ho bé junts i fer activitats amb els nens... després ho trobes a faltar. Però encetem l'any, l'estrenem i hem de pensar que segur que ens esperen moments ben bonics.

Aquestes festes hem fet moltes activitats junts amb els nens, fer galetes, participar al concurs de pessebres... Han estat dies intensos i ben macos que hem compartit també amb la família i els amics.

A part de la gent que estimem, a la vida calen les aficions i la meva és cantar. Per tant, quan arriba aquesta època, abans de començar a entristir-me, penso en els assajos que m'esperen i ja tot comença a agafar un altre color. 

Quan era petita em van apuntar a mil i una activitats extraescolars. No n'hi havia cap que m'agradés: dibuix, ballet, ballar sardanes, anglès... La mare intentava que hi seguís anant, però ja veia que no anàvem bé, perquè jo m'estimava més anar al metge (que no ho soportava) abans que anar a ballet, per exemple. Quan ja era una mica més gran vaig voler anar a música, volia aprendre a cantar. Però és el que té viure en una ciutat petita, no hi havia professora de cant a l'escola de música i vaig haver de fer un instrument, flauta travessera. No m'agradava, tampoc. Només m'ho passava bé a solfeig, quan ens tocava cantar. Quan vaig anar a l'institut ho vaig deixar, és clar. 

En Salvi ha començat jujitsu, ho comparteix amb la Marina. Sembla que de moment li agrada... Esperem que sigui així, sinó seguirem buscant, igual que vaig fer jo quan era petita.

Un dia, però, quan devia tenir quinze o setze anys, una amiga de la meva cosina em va dir que cantava a una coral. Se'm va obrir tot un món. A mi, que em costava relacionar-me i m'agradava cantar, va ser la manera de poder aprendre totes dues coses. Em vaig iniciar a la Coral Cypsella, gràcies a la Mònica. Allà vaig conèixer moltes persones que encara avui en dia aprecio i que gràcies al cant coral encara compartim aquesta afició. Després vaig anar una temporada al cor del Conservatori de Girona, una gran experiència! I finalment vaig trobar la meva coral, la de la Vall d'Aro. Tot i anar canviant de gent, me la sento molt meva, perquè hi visc i perquè hi he trobat un ambient molt maco. Ara tenim una directora impressionant: una mestra de cant i una mezzo soprano professional, que ja m'agradaria a mi saber-ne la meitat que ella. 

Cantar bé costa molt. Per sort tinc oïda, això hi ajuda, però al darrere cal tota una tècnica. Amb el temps n'he après una mica. Sense saber-ne gaire de música i sense anar mai a classe de cant, però amb anys d'experiència a les espatlles, he pogut anar millorant. Això m'ha permès poder cantar a una altra coral, al Cor de l'Empordà, on he retrobat companys de cant de la Cypsella i també compratir aquesta afició amb gent que conec de la biblioteca. Estar a aquest cor és tibar les costures, és proposar-me reptes i aprendre moltíssim. Cal estudiar i esforçar-s'hi de valent i no val a badar. 

 Cantar amb una coral és diferent de cantar sola. S'ha de saber escoltar i amotllar la veu amb les del voltant, com diem nosaltres, les veus han d'empastar. El més bonic de tot és quan entre tots sona bé. Són uns moments molt emocionants, llavors totes les estones d'assaig valen la pena. I no us penseu que els concerts són el millor, ni de bon tros. La majoria de vegades quan gaudeixo més és als assajos finals, sense la pressió del públic i amb la tranquil·litat que si t'equivoques no passa res. Amb els anys, el pànic escènic ha anat baixant d'intensitat, però encara hi ha aquells nervis que no et deixen passar-ho tan bé com voldries.

Així aquest any m'esperen mesos d'assajos i concerts, segur, i també algun mes de descans, que costa més de passar, però tornaran a venir les estudiades i els àudios amunt i avall i els comentaris amb les companyes de corda i que si naps i que si cols... L'any tot just comença i espero poder-lo gaudir cantant, com sempre.