dimecres, 3 d’agost de 2011

Com una fulla

Era blanca i fina de pell, amb un caràcter fort i un parell de cuixes de can Taron. Va néixer i créixer a Sant Joan de les Abadesses, en una família que vivia gràcies a la indústria tèxtil: el pare era corronaire. Sempre li va agradar ballar: sardanes, valsos, passos dobles. Va anar a servir després de la guerra a Vic i a Mataró. Es va casar amb un noi que feia el servei a Camprodon i que va resultar ser l'hereu de can Rufí, de Sant Feliu de Guíxols. Sempre va ser molt moderna: es va treure el carnet de conduir cap als 50 anys i va ser la primera de la família de tenir a casa rentadora, rentaplats i microones. Malgrat tot no es perdia mai la missa de diumenge: en directe, a la ràdio o a la tele. Li agradava cosir, fer ganxet o mitja; començava moltes coses i n'acabava les que li feien realment gràcia d'acabar. Viure la guerra la va afectar per això ho acumulava tot i evitava mirar pel·lícules, llegir llibres o parlar del tema. Li encantava menjar xocolata desfeta, sobretot després de la missa del gall. Va tenir dos fills, tres nétes, un nét i un besnet. Es va apagar com una espelma el 28 de desembre del 2010. Va viure tota una vida i era la meva àvia.

El perquè d'aquest post: impedir que tot el seu món s'en vagi volant, COM UNA FULLA.

8 comentaris:

  1. Molt bonic,l'àvia estarà contenta.
    Darrerement, sobretot després de la mort dels meus pares, jo sóc la gran i els meus pares també ho eren, he sentit la necessitat de saber més coses dels que em van precedir, no em queda ningú per preguntar i penso que és important deixar-ne testimoni.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Camil·la! Ahir el meu pare ho va llegir i es va emocionar i això que a ell li costa. Per mi, aquest gest ja val tot l'or del món. Una abraçada des de la Vall d'Aro!

    ResponSuprimeix
  3. Camil·la, jo tampoc recordo massa coses de la meva àvia, menys de les que voldria recordar. Però el record hi és, això segur, i hi ha coses que segur que tu i els teus les recordareu sempre.

    ResponSuprimeix
  4. Cristina, és maca i trista aquesta imatge de la fulla, però per contrarrestar-la tenim els records, sí. Abans m'has fet pensar en la meva àvia, en com parlava. L'altra encara és viva, ara en farà crec que 94. Diem que el seu caràcter (la mala llet) és el que la conserva...

    ResponSuprimeix
  5. Gemma, quan la gent es fa gran accentuen els trets del seu caràcter. La meva àvia també tenia el seu geni, no et pensis...

    ResponSuprimeix
  6. preciós, m'he quedat embadalida......... és bonica recordar com eren i són els nostres avis i el que varem viure amb ells, doncs ells són i seran sempre, la sabiduria, l'experiència, la tendresa, la maduresa, de fet jo tinc la sort de tenir una àvia encara, i en gaudeixo d'ella cada instant que en puc......m'abraço a ella tot conversant i deixo que flueixi entre nosaltres el que vull que estigui sempre en el meu record!!! gràcies Cristina per fer-me recordar els meus avis!!!

    ResponSuprimeix
  7. De res Maraina. No podem oblidar els nostres avis, són el món d'on venim. Una abraçada des de la Vall d'Aro.

    ResponSuprimeix
  8. tbé va tenir nets fulanus!!!!

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...