L'hora de partir (escrit per en Marc)

Avui tinc el plaer de posar-vos un escrit d'en Marc. Als que l'hem pogut llegir ens ha emocionat i per això espero que us agradi. També espero que no sigui l'últim i que s'animi a fer-ne algun més. 

"Humà, veig que estàs plorant perquè ha arribat el meu moment de partir. No ploris si us plau, vull explicar-te algunes coses. Tu estàs trist perquè he marxat, i jo estic feliç perquè t'he conegut. Quants animals com jo moren cada dia sense haver conegut a algú especial? Els animals a vegades passem tant de temps sols a la nostra sort! Només coneixem la fred, la set, el perill i la gana. Ens hem de preocupar de com aconseguirem alguna cosa per menjar i a on passarem la nit arrecerats. Veiem moltes cares cada dia que passen sense mirar-nos, i a vegades és millor que ni ens mirin abans de que s'adonin que som allà i ens maltractin o ens matin. A vegades tenim la gran sort que entre tantes persones passa un àngel i ens recull. A vegades els àngels venen en grup i estan organitzats, a vegades hi ha uns altres àngels que de lluny envien ajuda per a nosaltres. I llavors tot canvia. Si fa falta ens porten amb un altre tipus d'àngels que en saben molt i ens donen remeis perquè ens curem. Escullen una paraula estranya que la pronuncien cada cop que ens veuen, crec que en diuen "nom", i llavors ens sentim especials, deixem de ser anònims, de ser un més de tants que n'hi ha. 

També coneixem el que és una casa! No te'n fas una idea de la importància que té una casa a la nostra vida. Ja no hem de tenir por mai més, ja no hi ha més fred, ni set, ni perill, ni gana. Si poguessis adonar-te'n de la felicitat que ens causa això! Per a nosaltres qualsevol casa és un palau. Ja no ens preocupa si ha de ploure, si passa un cotxe molt ràpid o si algú ens farà mal. I principalment ja no estem sols, perquè a cap animal li agrada la soledat, què més es pot demanar?! Sé que t'entristeix la meva partida però havia de marxar ja. Et vull demanar que no et culpis per a res, et vaig escoltar sanglotar la nit passada que hauries d'haver fet alguna cosa més per mi. No diguis això, vas fer molt per a mi! Sense tu no hauria conegut totes les coses boniques que avui m'emporto amb mi. Has de saber que nosaltres, els animals, vivim el present intensament i que som molt savis: gaudim cada petita cosa de cada dia i oblidem les coses dolentes del passat ràpidament. Les nostres vides comencen quan coneixem l'amor que tu m'has donat, àngel meu sense ales i de dues potes. Has de saber que quan troben a un animal que està molt malalt i que li queda molt poc temps en aquest món, l'ajudes moltíssim acompanyat-lo a la seva transició final. Com t'he dit abans, a cap de nosaltres li agrada estar sol i menys quan ens adonem que ja estem a punt de marxar. Potser per a tu no és important, però que una persona estigui al nostre costat acaronant-nos i amanyagant-nos suaument la pota ens ajuda a marxar en pau. 

No ploris més si us plau. Jo me'n vaig feliç. M'emporto al record, el nom que em vas posar, de la calor de casa teva que durant aquest temps s'ha transformat en casa meva també. M'emporto el dolç so de la teva veu parlant-me encara que no entengués sempre tot el que em deies. M'emporto al cor cada carícia que em vas fer. Tot el que vas fer per a mi va ser molt valuós i t'ho agraeixo infinitament, no sé com dir-t'ho perquè no parlo el teu idioma, però segurament has vist la meva gratitud a dins dels meus ulls. 

Ara et demanaré només dos favors. Renta't la cara i comença a somriure, recorda els meravellosos moments que hem viscut junts en aquest temps, recorda les bogeries que feia per animar-te el dia. Reviu com jo totes les coses bones que hem compartit en tot aquest temps. I no diguis que no adoptaràs un altre animal perquè has patit molt amb la meva partida. Sense tu no hauria viscut tots aquests moments tan bonics que he viscut aquí. Si us plau, no facis això! Hi ha tants animals com jo esperant a algú com tu... Brinda'ls el que m'has donat si us plau, ells ho necessiten igual que jo ho vaig necessitar. No guardis l'amor que tens per a donar per por a patir. Seguix el meu consell i atresora les coses bones que comparteixes amb cadascun de nosaltres reconeixent que ets un àngel per a nosaltres , els animals, i que sense gent com tu les nostres vides serien més dures del que a vegades són. Segueix amb la teva nobla tasca que ara em toca a mi ser el teu àngel. T'estaré acompanyant el gran camí de la vida i ajudant-te a ajudar a altres animals com jo. Parlaré amb altres animals que estiguin aquí amb mi, els hi explicaré tot el que has fet per a mi, t'assenyalaré i diré orgullós "aquella és la meva família". La meva primera tasca ara és ajudar-te, ara des d'aquí, a què no estiguis més trist. Aquesta nit, quan miris el cel i vegis una estrella parpellejar, vull que sàpigues que soc jo picant-te l'ullet, avisant-te que he arribat bé i deint-te gràcies per l'amor que m'has donat. M'acomiado per ara, però no dient-te "adéu", sinó dient-te gràcies per l'amor que m'has donat. M'acomiado però no dient-te "adéu", sinó dient-te "FINS ARA". Hi ha un cel especial per a gent com tu, el mateix cel on anem nosaltres i la vida ens premia tornant-nos a trobar allà. T'ESTARÉ ESPERANT. "

MARC ALMAR RUFÍ. 12 anys.

El dia abans de Sant Jordi

"El dia 22 d'abril de fa 32 anys una pageseta moreneta de la Vall d'Aro i un melenes de Sant Feliu van sembrar una llavor, la de la família" 

Així deia l'escrit del blog fa 14 anys. Per tant demà en farà 46 que la nostra família va començar un llarg camí que encara segueix. Convertir-me en mare i formar una família amb l'Eduard i els nens m'ha ensenyat moltes coses, una d'elles és a apreciar la feina feta per la mare i el pare. 

No devia ser gens fàcil plantar-se amb 20 i 24 anys a formar una família, amb les inseguretats de la joventut i amb el repte de crear nous vincles i rutines en una nova llar. Al cap d'un any, un mes i un dia vaig arribar jo, i sis anys, dos mesos i 4 dies més tard, la Roser.  Amb l'esforç dels meus pares, tots quatre vam viure moments molt bonics: dinars a la font, garnotades, excursions, dinars a ca la iaia, celebracions de Nadal, atacs de riure menjant meló, aniversaris... S'ha de dir, també hi va haver discussions, disgustos i mals moments, però amb sentit comú, comprensió, amor, paciència i sentit de l'humor vam sortir-ne sempre. 

A casa no hi ha roses, però sí que ja han sortit les primeres roselles, també precioses.

Avui el meu regal als meus pares és dir-vos, pare i mare, gràcies per la vostra cura i paciència, per estimar-nos i estar al nostre costat sempre . Heu estat els meus referents i ho sou, encara; intento cada dia que els meus fills creixin amb l'alegria, la seguretat i la tranquil·litat de tenir una família al darrere i això només ho puc fer gràcies a vosaltres. No hi ha discussió, mal moment o conflicte que no em faci pensar en el que m'heu ensenyat i la possible solució; no hi ha celebració, alegria i petit plaer que no us agraeixi el fet de poder-ho apreciar. I tot el que estimo i m'agrada us ho dec: l'amor per la natura, l'amor per la meva llengua, el català, l'amor als que m'envolten i sobretot a la meva família. Com era allò? Que poguem celebrar totes les obres amb els mateixos manobres? Doncs això! Una abraçada per tots dos i per molts anys!

Els arbres

Ja fa catorze anys que visc a Can Garnota. Segurament des de llavors que m'he adonat que els arbres em donen molta pau. Sortir a passejar i veure-ls allà, com sempre, quan has tingut un mal dia o mirar per la finestra per contemplar-los quan tens algun maldecap, no té preu. No és que abans no m'agradés, jo crec que també, però fins que no he viscut envoltada d'abres no m'hi he fixat. Potser la primera vegada que ho vaig veure més clar va ser quan va néixer en Marc. Encara m'en recordo com em va costar acostumar-me a ser mare i els nervis que passava quan volia que dormís la migdiada i no hi havia maneres. Llavors el ben embolicava amb una flassada i cap a fora, a veure arbres, era l'única manera que jo em relaxava i de retruc ell també. Aquí va ser quan ho vaig tenir clar, els arbres són per mi el paisatge de fons de la meva vida. 

                                              Ja surten les fulles del plàtan, es prepara per l'estiu.

A tocar de casa tenim arbres variats. Alguns més fornits i altres que fan una mica de llàstima: per exemple el llimoner o la figuera. Tot i així els cuidem i reguem a l'estiu i alguna llimona hem fet servir per fer coques i fins i tot limoncello. Figues, ja és un altre tema, de moment poques n'hem tastat, la veritat. Dels fornits tenim les paulònies i el plàtan. Són arbres que a l'estiu ens regalen una bona ombra amb les seves fulles ben grosses i ufanoses i a l'hivern es despullen perquè el sol ens escalfi i ens arribi la claror. Llavors tenim els dos tarongers, el bord i el bo. El bord és ple tronjos, que en diem, i són ben agres, no serveixen per res, bé sí, només per una cosa, per fer allioli, un raig de tronjo i potser, només potser el podem salvar. I de l'arbre puc dir que és la mar d'ufanòs i ara ens ofereix una ombra ben maca a l'estiu, de fet, sota l'ombra del taronger bord hi hem fet llargues xerrades amb les amigues que sempre et fan costat. 

Si tot va bé aquesta flor serà una taronja l'hivern que ve.

Podria estar parlant hores de més arbres que són propers a casa: els nisprers, les cerveres, el magraner, les mimoses, el tiler, el palosanto, les oliveres... De tots en trobaria una història per explicar, però vull acabar aquest escrit parlant dels suros. Són admirables: resistents als incendis, a la sequera, ens regalen uns troncs preciosos amb els seus abrics de suro i gràcies a ells tenim uns boscos encara frondosos a les Gavarres. Des de l'estiu passat, que va ser tant dur de calor, que quan vaig a passejar gossos els toco, els faig una moixaina, quan hi passo pel costat. M'agradaria pensar que reben el meu agraïment per seguir creixent i vivint. 

Les tradicions

Quan era petita per Setmana Santa sempre fèiem el mateix: dijous brunyols, divendres d'excursió a bosc amb l'uncle Pere, la tia Marta i les cosines, dissabte a veure els parents a Sant Joan de les Abadesses i diumenge la mona a casa la iaia, la meva padrina. A casa sempre hem seguit la tradicions, ens agrada crear petites rutines dins l'any, així m'ho van ensenyar els meus pares i així també intentem seguir fent-ho ara.

Els meus avis i jo a Beget, vacances de Setmana Santa 1982 a Beget

Aquest any també hem seguit la tradició: hem fet els brunyols, la mona i el tortell de Rams tot junt, abans d'hora. També hem anat d'excursió a la muntanya i no només un dia, sinó quatre, i no ha estat a Sant Joan, però ben a prop, a Rocabruna. I és que a la vida hem de saber ser flexibles per poder gaudir al màxim i si aquest any calia canviar petits detalls, s'ha fet i tot això que hi hem guanyat: passar uns dies en família és molt bonic, crees complicitat, fas bromes, rius, parles, jugues i passeges amb els que estimes, sense presses.

Beget 2023, amb la família remullant-nos els peus.

Avui només un petit record d'aquests dies passats, però també per recordar tots els que ja anem recopil·lant a la nostra memòria: càmpings, cases rurals, dinars i sopars, viatges a Anglaterra i tants moments que encara han de venir. I és que les tradicions hi són només per una cosa: per poder compartir-les amb la gent que estimem.