L'àvia Lola

Maria lluïsa, farigola, menta, magraner, suro, til·ler, palosanto, glicínia, lilà, mimosa... I tantes altres plantes que he anat aprenent d'aquí i d'allà, a vegades de casa: la mare, el pare, la sogra,  a vegades de professores o persones amigues o conegudes, però sempre espigolant per aprendre'n una mica més. Penseu que les plantes a mi se'm moren sempre, a casa no en tinc ni una. M'estimo més sortir a fora i veure les que creixen salvatges i lliures, que s'espavilen soles amb el que tenen i que, pobres, déu n'hi do l'esforç que fan. 

A l'àvia Lola es veu que li agradaven molt les plantes i els animals. No vaig conèixer-la, es va morir quan la meva mare només tenia catorze anys. Però últimament penso com hauria estat tenir una àvia. Les que vaig conèixer eren les dues iaies (la iaia Montserrat i la iaia Mercè), però diria que tenir una àvia hauria estat diferent. Avui us transcric un petit escrit de com m'imagino haver-la conegut. És una petita ficció i li he donat veu i opinió a l'àvia Lola, m'agradaria pensar que no hauria estat gaire diferent.

"Avui cuidaré la meva neta, la Cristina. Anirem a berenar a la font del Ferro. Hem carregat la motxilla amb una cantimplora, una mica de pa amb fuet i un parell de galetes amb xocolata. La Cristina és una nena sensible i tímida que li costa la gent, per això m’agrada emportar-me-la a la natura, allà s’hi sent a gust i li ensenyo tot el que puc de les plantes i els animals. Ara fa uns dies que ha florit la farigola i ja n’hem collit per assecar-la i tenir-ne per quan hi ha encostipats. També vam aprofitar per collir una mica de llort perquè va ser diumenge de Rams i no podia faltar. De passada ens servirà per posar a algun rostit de diumenge. Aquest temps és un goig mirar la natura, tot floreix i a mi, què voleu que us digui, això m’aixeca l’ànim i em fa somriure. Sempre treballant a casa i a l’hort, anar a vendre a plaça, les vaques... alguna il·lusió hem de trobar. Per sort ja fa un temps que no en tenim, de vaques, i ara ja només fem hort i anem a vendre a Sant Feliu. Ara tinc una mica de temps per estar amb les meves netes. Fa uns dies que va ploure, tot està preciós i ja es pot veure algun capgròs al torrent, fins i tot alguna salamandra als vespres. A la Cristina li encanta trobar-ne. A veure si avui a la tornada, que ja fosqueja, en trobem alguna. Ara que hi penso, agafaré una mica de romaní, també. M’agrada la seva flaire i en faré un ramet, potser també alguns caps d’ase... Ara fa un temps que m’estic rumiant de participar a Sant Isidre, potser la Cristina també s’hi apuntarà i totes dues podem fer alguna cosa bonica i original."

M'imagino l'àvia fent-se gran i com podria haver estat el meu pensament després de tot el que m'hagués ensenyat.

"L’àvia Lola  s’ha fet molt gran. Ja no pot caminar i ja no podem anar d’excursió. Ella m’ha ensenyat a mirar la natura amb ulls amables i a estimar-la, a més de fer-la útil pel dia a dia. És una dona admirable: treballadora i bona persona, sempre disposada a ajudar als altres. Ara ens toca cuidar-la a ella. Avui vaig d’excursió amb el meu fill. Li intento ensenyar el que he après amb l’àvia. Pujarem pel sot i després fins on hi havia el tancat de conills, ens desviarem i agafarem el camí de les fonts. Anirem a la font de la Palmera a berenar. Li portarem a l’àvia una mica de romaní i si veiem una puput pel camí, que sempre s’hi paren, li farem una foto. A l’àvia segur que li agradarà veure’n una."

Aquesta ficció és un petit, molt petit homenatge a una dona treballadora, valenta, que estimava la natura i que de ben segur que les netes l’haurien volgut conèixer i tenir-la de referent.

Farigola

Aquests dies ja bufa el vent de Quaresma i és ben normal que els encostipats vagin fent festa major arreu. A casa sempre s'ha dit que medicar-se per quatre mocs no val la pena, de fet si et prens alguna cosa, en comptes de durar una setmana, l'encostipat acaba durant vuit dies. Però, també, aquests dies floreix la farigola. A casa tenim sort que la farigola creix a pam i toc, sempre és fàcil agafar-ne un brot per curar una conjuntivitis o per amorosir un mal de coll empipador que no et deixa sortir la veu. De gust és amargant i no gaire agradable de beure, encara que hi posis una mica de mel o un raig de llimona no és precisament una delicatessen, però la veritat és que és un antibiòtic natural força eficaç. Per això agraeixo tenir-ne a mà. 

La farigola és una herba que sempre m'ha acompanyat. Recordo que de petita em sortien aquells mussols al dematí, quan m'aixecava, i la mare en feia una mica d'infusió hi sucava una gassa i me l'anava passant a l'ull. També hi havia aquells matins, ja més gran, quan cantava a la coral, i necessitava aclarir la veu, llavors m'en feia una tassa per poder participar a aquell concert que sempre feia il·lusió estrenar. Quan vam tenir en Marc i més tard en Salvi, van arribar les conjuntivitis, sempre inoportunes perquè impedien portar-los al col·legi, però quatre passades d'aigua de farigola a aquells ullets i l'endemà tornem-hi que no ha estat res. I ja no parlem d'aquella tos que no acaba de marxar mai ni de dia ni de nit, infusions de farigola amunt i avall i al cap de pocs dies la tos ja és fora. 

I és que el dia a dia està ple de petites incomoditats, però cal fixar-se en aquells remeis que ens envolten i que ens ajuden a superar-les i a fer que la vida sigui una mica millor. La natura a vegades és imprevisible, gairebé sempre salvatge, però sobretot és molt sàvia. Cuidem-la i valorem-la.