Farigola

Aquests dies ja bufa el vent de Quaresma i és ben normal que els encostipats vagin fent festa major arreu. A casa sempre s'ha dit que medicar-se per quatre mocs no val la pena, de fet si et prens alguna cosa, en comptes de durar una setmana, l'encostipat acaba durant vuit dies. Però, també, aquests dies floreix la farigola. A casa tenim sort que la farigola creix a pam i toc, sempre és fàcil agafar-ne un brot per curar una conjuntivitis o per amorosir un mal de coll empipador que no et deixa sortir la veu. De gust és amargant i no gaire agradable de beure, encara que hi posis una mica de mel o un raig de llimona no és precisament una delicatessen, però la veritat és que és un antibiòtic natural força eficaç. Per això agraeixo tenir-ne a mà. 

La farigola és una herba que sempre m'ha acompanyat. Recordo que de petita em sortien aquells mussols al dematí, quan m'aixecava, i la mare en feia una mica d'infusió hi sucava una gassa i me l'anava passant a l'ull. També hi havia aquells matins, ja més gran, quan cantava a la coral, i necessitava aclarir la veu, llavors m'en feia una tassa per poder participar a aquell concert que sempre feia il·lusió estrenar. Quan vam tenir en Marc i més tard en Salvi, van arribar les conjuntivitis, sempre inoportunes perquè impedien portar-los al col·legi, però quatre passades d'aigua de farigola a aquells ullets i l'endemà tornem-hi que no ha estat res. I ja no parlem d'aquella tos que no acaba de marxar mai ni de dia ni de nit, infusions de farigola amunt i avall i al cap de pocs dies la tos ja és fora. 

I és que el dia a dia està ple de petites incomoditats, però cal fixar-se en aquells remeis que ens envolten i que ens ajuden a superar-les i a fer que la vida sigui una mica millor. La natura a vegades és imprevisible, gairebé sempre salvatge, però sobretot és molt sàvia. Cuidem-la i valorem-la.