Tal dia farà un any

Diumenge que ve farà un any que a Can Garnota hi va haver una allau d'emocions, llàgrimes, rialles, abraçades, petons... En aquests moments la nostàlgia d'aquell dia m'acompanya com si fós la meva pròpia ombra. Avui penjo un petit tast, un petit record per tots aquells que vau fer que aquell dia fos meravellós. Gràcies!!!

Ja fa nou anys que aquesta mà m'acompanya a l'aventura de viure.

Els records ens van envoltar durant tot el dia

Confessions (I)

Ja fa 5 anys que estic ocupant el mateix lloc de treball. Durant aquest temps he après a tractar amb els usuaris, a saber què esperen d'una biblioteca, hem intentat amb les companyes fer-la millor, hem fet un trasllat, hem automatitzat el fons... Finalment aquest any ha arribat el moment que l'administració ha decidit que he de demostrar que valc pel meu lloc de treball, no compta tot això, només comptaran unes preguntes sobre el paper. Així són les coses: no seré ni la primera ni l'última que li passi, no descobreixo pas la sopa d'all i tampoc vull buscar culpables ni fer-me la víctima, simplement deixar-ho anar.

Aquestes oposicions m'impedeixen moltíssimes coses, per començar avui no tinc cap foto al post perquè no tinc temps de fer-ne cap. Les hores d'estudi em roben temps per estar amb la meva família, per conversar, anar al cinema, fer la migdiada i també em treu temes de conversa amb l'Eduard, a qui no li puc explicar res més que no sigui la Constitució o la planificació estratègica d'una biblioteca.

Però encara hi ha una cosa que em fa més tristesa: que potser d'aquí a un mes ja no hauré d'anar cada dia a Torroella (mitja hora en cotxe escoltant la tertúlia de la ràdio), que potser ja no tornaré a veure en Salvador, la Sònia M., la Sònia C., en Jordi, la Sabina, la Montse... i el pitjor, ja no podré treballar amb les millors companyes que podia haver trobat, l'Angelina i la Marta.

Per elles vaig renunciar a treballar més a prop de casa: el bon ambient de treball és la prioritat sempre, per sobre de la proximitat. Aquest post és per elles i perquè sàpiguen que passi el que passi els pròxims mesos, per mi, són el millor equip que pot tenir la biblioteca de Torroella. De veritat espero que ben aviat ho puguem celebrar i tot aquest mal pas quedi enrere, com un record borrós i desagradable, però també insignificant.

Un pessic de cel al fons del mar

L'Arc de Sant Martí: quan la llum i l'aigua juguen a dalt del cel.
Quan trobes un pessic de cel al fons del mar

La Índia

La Marta va decidir viatjar. Primer va ser Anglaterra, a un lloc preciós de Lake District (el Districte dels Llacs), on Beatrix Potter va crear tots els seus animalets. Ara està a la Índia, molt més lluny, però també molt més diferent. Tot sovint ens envia uns escrits preciosos acompanyats d'unes fotos espectaculars. No he pogut evitar demanar-li permís per penjar-les al bloc i...ja les tinc penjades! Les podeu mirar a la columna de la dreta. Si cliqueu a sobre se us faran més grans i podreu comprovar que la Marta és una gran artista.

Les llàgrimes de Sant Llorenç

Em van caure dues estrelles a les mans: devien estar acalorades i jo les vaig trobar remullant-se al fons del mar.

Tres coses s'han de fer a la vida...

...escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill.

L'arbre ja el tinc plantat

Fills...suposo que tot arriba, al seu moment.

De llibre no n'he escrit cap, però tindré la satisfacció i el privilegi d'haver col·laborat a escriure'n un. Gràcies a l'escriptor i poeta J.M. Tibau i al seu bloc vaig poder participar a una proposta que ens va fer: escriure un poema que contingués "A la barana dels teus dits", títol d'un llibre de l'escriptor. Amb ganes de fer una cosa diferent i de donar joc a un bloc tan dinàmic m'hi vaig afegir fent aquest poema. Per això avui tinc la sort de poder-vos dir que també el que jo vaig escriure sortirà en un llibre on recullirà totes les poesies que vam fer els blocaires en aquella ocasió.

Us convido a la presentació digital del llibre perquè constateu que hi ha escrits presciosos (i no parlo pel meu, esclar). Crec que no m'equivoco si dic que tots els que hi hem participat considerem en Jesús un escriptor i poeta molt sensible i alhora un gran dinamitzador del món de la literatura. Gràcies, un altre cop, Jesús!

Un diumenge qualsevol?!

El dinar de la Festa Major va ser el dissabte, però just al darrere va arribar el diumenge, un dia que vam celebrar també amb la visita al museu del Rat Penat.

Vam fer una sola visita durant tota la tarda, però va durar de les cinc fins a les vuit del vespre. Vam viure moments divertits, tendres i interessants. Una alternativa als diumenges tediosos, tancats a casa, a un bar, al cinema... Aquí us poso una milèssima part de tot el que vam veure i sentir aquella tarda.

El Rat Penat sempre treballa de nit: el pescador de la foto ha pescat una lluna que marca les hores de l'artesà nocturn.

El pare de l'artesà, l'Eduard Almar, va ser pintor. Tot el museu del Rat Penat està ple de pintures d'ell. Aquesta és curiosa perquè s'en va de l'estil dels seus quadres més costumistes i paisatgístics. Més aviat és divertit autorretrat perquè l'any 1989 va fer la volta en bicicleta per Espanya i Portugal.

Això és una reproducció d'una màquina de fer taps de suro a mida microscòpica. Sant Feliu va ser molt important en aquesta indústria durant una època, no pas ara, que amb prou feines en queden un parell.

Un bot amb tot d'estris de pescador és el que ocupa l'última sala del museu.

Malgrat que no és l'últim que vaig veure, ni tampoc el més impressionant, l'he deixat pel final perquè reflecteix el detall i l'exactitud de fer les coses del Rat Penat. Aquest és un racó de la reproducció d'un taller d'un artesà. Fa uns dies al bloc Tens un racó dalt del món, en Jesús ens posava una frase molt encertada referida a les vacances i al repòs de les eines, avui aquí, vull destacar l'incansable Rat Penat que treballa 18 hores al dia per poder deixar per la posteritat tota una història de Sant Feliu i de la gent humil que hi vivia.

Som humans

Som humans, ens podem equivocar. Jo ho he fet i he demostrat la meva humanitat.
Ja he rectificat els dos posts: La meva Costa Brava i la paraula "fotisco", que és un adjectiu que qualifica l'oriç de no comestible; i Viure la guerra, en el qual explicava que a Can Garnota s'hi refugiaven gent que no volien anar a la guerra, però en realitat eren famílies que s'escapaven de les bombes de Sant Feliu. Els que no volien anar a la guerra s'amagaven al bosc.

Com diu una companya i amiga: "FEM-HO BÉ!!"