Hi havia una vegada un gos que es deia Tobi. Vivia a una casa amb una família d'aquelles que en diuen desestructurada, amb nens i tot, on els crits i potser algun cop anaven i venien. Mai sortia a passejar . En Tobi es va acostumar a la situació. Al cap d'un temps va arribat un cadell d'un gos que li van posar Peluchín. Va decidir que ell, en Tobi, seria el seu pare i que el protegiria tota la vida. Però aquella família es va acabar desestructurant definitivament i els gossos es van haver de separar d'ells. Per sort tots dos, com pare i fill, van seguir junts i van anar a parar a casa d'un noi que els va acollir. Aquell noi els estimava molt a tots dos, però, quina llàstima que ens havia sortit viatger i dins la seva vida no hi cabien dos gossos.
Per aquells voltants hi vivia una família que feia poc que havien patit la pèrdua d'un cadell per un accident de cotxe. Estaven tots quatre tristos, però amb ganes de cuidar un altre gos que els fes companyia i fos feliç amb ells. A través de xarxes la família va veure els dos gossos que buscaven casa. Els pares de família van pensar que dos gossos ho tenen difícil per trobar una casa tots dos junts, i que ells tenien lloc i ganes d'acollir-los i quedar-se'ls. I així va ser.
La família els va canviar el nom, ara serien en Panxo i en Pinxo, com dos germanas. En Pinxo era un gos especial, de seguida ho van veure. El primer dia van anar a passejar a la font Josepa i va aparèixer una vespa asiàtica: en Pinxo va detectar que els nens tenien por d'aquell animal i no va dubtar a empassar-se-la d'una sola queixalada. Ja ho veieu, en Pinxo era valent i protector, empàtic i dócil amb els nens i nenes.
De seguida en Pinxo va aprendre a gaudir amb la nova família i tots els amics i amigues. Li encantava l'aigua i només feia que saltar a la piscina i jugar amb els nens. Era tan bo amb els altres que els gats de la casa li van agafar molt d'efecte, també, fins al punt que un d'ells sempre dormia amb ell i el considerava la seva mare.
Però en Pinxo tenia mala peça al teler. Una malaltia a la pell li provocava moltíssima picor i res li calmava aquella coïssor. Només van trobar-li un remei, un medicament que va acabar provocant-li altres mals i, malgrat que era molt valent i fort, els últims dies ja no podia més i la vida se li va apagar.
Un conte d'en Pinxo. El trobarem molt a faltar. Malgrat tot a casa estem contents que hagi viscut amb nosaltres i tenim molt present el que va escriure en Marc fa un temps: cliqueu aquí .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada