Viatge a un record

Som a l'hivern, fa poc ha plogut i hem quedat per anar a les Cadiretes a fer un dinar amb un foc per escalfar-nos. Què celebrem? Segurament res i tot. La qüestió és trobar-se i passar una bona estona xerrant.  Hem acabat el dinar, carn a la brasa i allioli, però no del tot, apareixen unes galetes, una coca, unes mandarines... una mica de limoncello pels grans i també el cafè fet al caliu.  

Allioli, amb una mica trojo de cas perquè no es negui.

A prop del foc hi ha la Roser. Amb ella fa molt que ens coneixem. Tot i que viu a Barcelona ja la sentim nostra, de casa. No vam començar a tenir-nos confiança de veritat fins que vam ser mares totes dues. Sempre recordaré les xerrades sota les estrelles d'agost la setmana que venia a casa amb l'Aleix i després amb l'Ona, també. Llavors vaig saber que era molt valenta, forta i sensible. Valenta perquè va acollir els seus nebots amb els braços oberts, malgrat les dificultats, forta perquè sempre ha entomat els problemes i els ha superat i sensible perquè ho ha fet per la gent que estima. La seva sinceritat la fa transparent i les seves rialles la converteixen en l'ànima de la festa. 

Recolzada a un arbre i amb la gossa a la falda hi ha l'Emma. A ella la vaig conèixer més tard, just quan vaig començar a ser conscient que era mare, a l'espai nadó. Quedàvem moltes tardes per parlar dels nostres fills, en Marc i l'Aina. Tots dos han crescut com germans i nosaltres com dues mares "bessones". D'ella ja n'he parlat aquí, però no em cansaré mai de dir que n'he tingut molta sort de l'Emma, sobretot a crear el vincle amb en Marc: veient-la com tractava l'Aina vaig aprendre a gaudir i no a patir de ser mare. Ara, amb els anys, som amigues i sempre hi puc comptar, igual que ella amb mi. Compartim l'afició a la natura i quedem de tant en tant per fer excursions, sigui totes dues soles o en família. 

A prop, hi ha uns ulls que miren atents i prudents alhora, però plens de bondat. És la mirada de la persona més sensible que conec, la Daniela. Atenta, simpàtica i molt carinyosa, sempre està disposada a donar-te un cop de mà. Tot i la seva joventut és una persona que ha viscut molt i això fa que xerrar amb ella sigui molt interessant i enriquidor. Ara acaba de ser mare, i just està vivint el que nosaltres tres fa temps que vam viure. Sap que si ens necessita som aquí i desitjo que ho tingui ben present. Mentrestant la Sara anirà creixent, tot anirà canviant i nosaltres esperem ser al seu costat per ajudar-la en el que calgui. 

Ara els nens estan animant el foc amb branques i troncs, ajudats per l'Eduard. En Joan apareix amb la guitarra i les seves partitures d'acords i fem el repertori de cançons a vora del foc. Mentre tots riem, cantem i ens mirem feliços, jo ja trobo a faltar una altra trobada com aquesta. 

La casa dels records

De tant en tant torno a la casa dels records. Així és com m'agrada anomenar la casa que em va veure créixer juntament amb els meus pares, la meva germana i en Roc, el nostre gos. Ara tot és molt diferent: parets de colors, mobles moderns, televisió ultraplana i cuina americana. Sembla que no és la mateixa, però... per mi ho és. Encara puc mirar per la finestra del menjador i veure la silueta de l'Ardenya il·luminada per la posta de sol; encara puc mirar si hi ha algú a casa la meva tia i també si aquest cap de setmana ha pujat gaire gent de Barcelona mirant la il·luminació dels apartaments d'en Villaseñor. Si vaig a la finestra del davant, encara podré veure les cases dels carrers de més enllà, algunes habitades per la mateixa gent, altres buides i altres amb nous veïns.

I és que jo sempre he sigut de mirar per la finestra: quan estudiava, quan estava malalta i era al llit, quan esmorzava tota sola escoltant els contes del casset, quan estava al sofà mirant la tele i feien anuncis. Per això em sé tots els detalls i totes les prespectives de la casa dels records i també per això per mi no ha canviat.

Sí, tinc la sort de poder visitar-la, tot i que jo no hi visc, tot i que els meus pares no hi viuen. Però hi viu la Roser, la meva germana, amb en Xavi. Ara ells formen una família i això és casa seva. Espero que no els faci res que jo continuï pensant en la casa d'abans, evocant records cada vegada que miro per la finestra (encara tinc aquest "vici"), però també creant-ne de nous: en Marc jugant amb el "tito", pujant i baixant escales, anant de quatre grapes a tot drap; sopars de cosins agradables; i sobretot futurs moments, futures trobades i futures emocions formaran part d'aquests records a través de la meva mirada que travessen les finestres de la casa dels records.

La meva mirada va topar amb aquesta vista milers de vegades, cada cop que feia deures, estudiava o simplement estava llegint a l'escriptori de la meva habitació.

L'estiu

Per alguns l'estiu és vacances, sol, plaja, gelats, la Festa Major... per altres, com jo, l'estiu és una ombra fresca, un préssec sucós, una banyada a una cala, però sobretot és treballar. I que duri! Avui dia aquesta paraula és un REGAL que no podem menysprear.

L'arribada de l'estiu, però, també ens fa recordar altres coses, sobretot la infantesa: aquells vespres rient amb els nens del carrer, el xiscle de les orenetes, la posta de sol darrere els Carcaixells...uns records que a vegades queden mig esborrats per la memòria i que val la pena guardar-los, ni que sigui en aquest bloc.

Sort en tinc que en un inici d'estiu va néixer la meva germana. Ella és la que sempre m'acompanyarà en la meva vida, podem dir que és una companya de records. Desitjo poder compartir amb ella encara moltes coses, però també és molt agradable que de tant en tant podem parlar de les estones que jo li llegia en veu alta, dels dinars a la font, d'en Roc, del col·legi o fins i tot dels atacs de riure que teníem quan menjàvem meló. Una abraçada Roser, ja saps que t'estimo molt.