Avui us explicaré una història senzilla.
"Hi havia una vegada una noia que es va enamorar d'un noi alt, ben plantat i amb ulls de mar. Aquell noi li agradava la vida tranquil·la, la música, la natura i semblava tan tímid o més que ella. Tot apuntava a una atracció mútua. La noia va fer el pas. Un no tranquil, pausat i amb ànims de mantenir l'amistat va sortir de la boca del noi. La decepció i el dol va fer que ella volgúes prendre distància, però ell valorava molt la seva amistat.
I ella va viure dos anys entre el desconsol i l'esperança, entre l'estimació i el patiment. Que lent que passa el temps quan tenim vint anys! Va arribar un juny, un juliol i un agost amb una llum diferent, semblava que l'esperança guanyava terreny i el cos d'ella va omplir-se d'il·lusió. El setembre, finalment, aquell noi va fer un pas en ferm.
Des del setembre de fa tretze anys aquella noia i aquell noi estan junts: la convivència, la casa, una festa d'unió...i finalment va arribar un nen amb ulls de mel.
La paciència i la constància van ajudar a aquella noia. Ara tots dos comparteixen la vida i saben con en són d'importants aquests valors; bàsics per aconseguir aquells pessics de felicitat que cal buscar a la vida. Volen ensenyar a aquells ulls de mel què és la vida i a saber apreciar-la."
No és fàcil explicar una història així. Parlar d'un mateix és molt complicat, ho constato cada cop que vull escriure en aquest blog. Però la paciència i la constància m'han acompanyat sempre i m'han ajudat a ser on sóc. Calia deixar-ho escrit.
