Els gats no m'agradaven. Sempre havia dit que els gossos eren més carinyosos, que depenien més de tu i que eren més agraïts. Però vaig canviar d'opinió. Tot va ser tenir-ne un que tots els tòpics es van trencar: el gat era carinyós, juganer, et saludava quan arribaves a casa i a més a més no l'havies de treure a passeig. El gat encara em fa companyia quan estic malalta, em relaxa quan he tingut un mal dia, però sobretot em distreu i em fa riure.
Per això penso que no pot ser dolent està envoltada d'en Missi i la Tuni, els gats de casa. No pot ser dolent tenir-los a la falda mentre m'escalfo a prop del foc. No pot ser dolent anar a passejar els gossos i que ells ens segueixin, incondicionalment, sense tenir-ne necessitat. No pot ser dolent que vinguin a rebre'm al camí cada dia quan arribo de treballar. No pot ser dolent que un dia el meu fill o filla jugui amb ells. No pot ser dolent que em treguin el millor de mi quan a dins meu creix una vida.
Avui trenco una llança a favor dels gats i les embarassades. Cal anar amb compte amb l'higiene, sí. No ho nego. I la cuido, la higiene. No obstant no cal renunciar a les coses tant bones que et dóna tenir un gat en una etapa tant sensible de la vida.
Com a aval del que dic us convido a llegir Dewey, el gatet de la biblioteca que va commoure el món. Aquesta història és la prova que els gats poden ser realment molt terapèutics.
M'encanta com ho has descrit!!! Jo també era de les que creia que els gossos eren els animals més carinyosos del món i que els gats eren esquerps. De fet mai hagués cregut que en tindria cap, i mira ara... estem ben encarinyats amb en Messi! La veritat és que tot animal que es cria a casa es fa estimar, i se'ls acaba agafant un carinyo inmens.
ResponEliminaDurant l'embaràs podràs seguir mantenint contacte amb ells, jugar-hi i seguir-hi passant les bones estones que fins ara hi has passat... i les que queden!!!!!!!!
Un petonàs, Cristina.
Jo també era "de gossos",fins que va arribar a casa nostra la Cinta, una gateta grisa.Als dos anys ens la va matar un cotxe i la vaig haver d'enterrar,plorant,en un olivar.Ara ja no discrimino per questions de miolar o de bordar, tots son bons gent i me-l's estimo igual.
ResponEliminaCiao Cristina
ResponEliminaAnch'io amo molto i gatti, uno in particolare, di cui sono mamma adottiva. L'amore è corrisposto in parte. Auguri per la bella novità nella tua vita.
In effetti i gatti di biblioteca sono meno noti dei topi di biblioteca, ma in passato erano usati proprio per eliminare i roditori mangiatori di carta.
Marta, tu i jo compartim amor per als gats, només de tenir-ne un ja els mires d'una altra manera.
ResponEliminaTatay, em sap greu això de la Cinta, jo també vaig plorar amb la Cendra, que també era grisosa.
Sandra, grazie per il tuo "comentari" de la biblioteca, è molto certo questo che dici sul passato, che i gatti erano usati propio per eliminare i roditori, ma adesso potria essere un maniera di comunicazioni tra le persone.
Sols pot ser dolent si apareix al·lergia pel pèl dels gats, si no tant és. Pots estar ben tranquil·la.
ResponEliminaNina, m'encanta la teva apologia dels gats. Moltes persones ens hi sentim identificades. Són els amos de la casa. És curiós com un animal tan petitó pot despertar tanta màgia.
ResponEliminaAi, els tòpics, que sovint fan més mal que ve!!!
Ptnts.
Mireia
La màgia també defineix allò que jo sento pels gats.
ResponEliminaMireia