Ahir vaig llegir un post de l'Esther. M'encanta com escriu, no sé com s'ho fa però troba un fragment d'un llibre la mar d'adient amb el que explica i no li fa falta cap foto de collita pròpia per il·lustrar-ho, no li cal. Ja no en parlem de la Marta, que va escriure un post que em va agradar moltíssim sobre un nen molt valent, em vaig emocionar.
I jo aquí, que només se m'acudeixen tòpics: que si un gruix de gel a la galleda dels gossos, que si una calçotada... I és que ara la meva vida s'ha convertit en una rutina, agradable, dolça i tranquil·la, però una rutina. M'agradaria ser com la Montserrat Abelló, que de les coses senzilles i quotidianes en fa una poesia genial. M'agradaria poder explicar-vos com em sento quan la pluja cau sobre el teulat de casa, com em trobo cinc minuts abans d'aixecar-me i traspassar-vos la meva il·lusió quan estic a punt de menjar. Però no en sé. Només miro de passar-vos avui un polsim d'això que visc, tan nou per mi, com és la paradoxa de viure una gran aventura amb tota la serenitat del món.
La rutina .... es dolça, quan ets feliç no te n´adones que hi ets de ple, la felicitat, la dolçor dels moments cotidiants , pero tan teus, tan dessitjats....que bonic quan la rutina et dibuja un somsiure a la cara que sembla que duguis permanent, i la brillantor dels ulls... ai la rutina que dolça que es.
ResponEliminaDiu que no en sap, la tia! Escriu el que segons ella són "tòpics" i a mi també em fa posar la pell de gallina. Com aquell "14 versos dicen que es soneto" d'en Lope de Vega. Gràcies pels teus escrits, Cristina, gràcies a qui et va posar en el món de les biblioteques i gràcies a qui va inventar els blogs per comunicar-nos. I que disfrutis molt aquest any 2010 tan especial.
ResponEliminaGràcies "Esthers"! Sou un sols totes dues. Una abraçada molt forta, com les que ara m'agrada fer, ben càlides i sinceres.
ResponEliminaDe ben segur que el 2010 serà especial, per tots dos! no! "tres"!
ResponElimina