L'última pluja

A finals d'agost va ploure. Va ser l'última pluja que va veure l'Angelita.  Amb gairebé cent anys de vida, jo només la vaig poder conèixer al final de tot. Encara recordo, al principi de sortir amb l'Eduard, d'anar a casa seu, sempre ens rebia amb aquell somriure permanent, que es convertia en rialla quan fèiem alguna broma amb l'Eduard, la Marta i la Mariàngels. Tan aviat et somreia com et dèia, sense pèls a la llengua, la seva opinió de com anaves vestida o de la barba inoportuna que s'havia deixat el seu net. Les revistes del cor  van ser una de les seves lectures preferides, però jo tot sovint li portava novel·les romàntiques de la biblioteca, i tot i que vaig provar de portar-n'hi algunes altres, sempre m'acabava demanant les de la Danielle Steel.  

Els diumenges a la tarda llavors encara anava a ballar i ho va fer durant força anys, encara. Hi anava amb les amigues, les nenes, que dèiem. I sempre allò de si aquella noia o aquella altra, com si no sabés que els anys passaven i potser aquelles noies ja eren unes senyores fetes i dretes. A nosaltres ens feia gràcia, però amb els anys t'adones que tu també ho fas i per dins somrius i penses, al final totes som igual, per més grans que ens fem no ens ho acabem de creure. 

L'experiència que vaig tenir més propera amb ella va ser una vegada que la Mariàngels va marxar de vacances i l'Angelita va venir a casa a passar-hi uns dies. Em va agradar molt perquè vaig poder conversar amb ella i em vaig adonar que era una dona realment valenta. De petita va passar la tuberculosi, una malaltia que llavors era complicada de superar, però ella sempre tenia gana i això no només va fer que se'n sortís, sinó que li va donar forces per viure tota una vida. Aquells dies jo li anava preguntant també coses de la guerra i el que més recordo és quan em va explicar que el que havia de ser el seu home, però que encara no coneixia, en Lluís, va anar a lluitar a la batalla de l'Ebre, tot i que, com molts joves en aquell moment, no hi volia anar. Allà gairebé s'hi queda, però un soldat mort li va caure a sobre i gràcies a això es va salvar. Després, aprofitant que ningú l'havia vist viu, va marxar cap a casa escapant-se de la guerra. Devia ser duríssim viure aquella època i m'hauria agradat que m'expliqués més coses, però no va ser possible. Al cap de poc d'haver vingut a casa va començar a perdre la memòria i ja va ser més difícil tenir aquestes converses. 

La seva mirada anava cap en Salvi, que llavors tenia dos anys i estava a punt de fer cagar el tió.

De l'Angelita em quedarà molt bon record, i la imatge d'ella amb els meus fills a la falda o donant-li el dinar és una de les que més guardaré a la memòria. Per ells ha estat una sort poder conèixer i viure la seva besàvia i amb aquest escrit només espero que sigui una manera de deixar-ne constància i recordar-ho sempre. 

Les vacances en família

S'acosten les vacances, per això m'han vingut a la memòria les de l'any passat, tant especials. Les vam fer amb la Mariàngels i vam anar a Anglaterra a veure la Marta. 

Sempre dic que tinc molta sort de la família que m'ha tocat. Però és que a més a més, he tingut sort amb la  família de l'Eduard. Tant la Mariàngels com la Marta i l'Angelita són ara també la meva família. La Mariàngels sempre atenta i volent ajudar en tot, és una àvia carinyosa i generosa i és com el seu nom indica, un àngel. A l'Angelinta els gairebé cent anys que té  li han près la memòria, però sempre ha estat presumida i coqueta i encara es fixa en com vas vestida i si fas gaire goig. L'anem a veure cada dissabte i junts fem una volta i prenem una orxata. 

La Marta la tenim lluny, a Anglaterra, però sempre que pot ens ve a veure i fa de tia per tots els dies que no ha estat amb els nebots. Nosaltres de tant en tant hi anem, també. Viu al paradís d'Anglaterra, al Lake Disctrict, a Keswick. Un entorn on et trobes un xai a cada cantonada que hi hagi una mica d'herba, una pluja fina i continuada i una fresqueta agradable que engalanen l'estiu de flors i acoloreixen els jardins i els parcs. L'any passat hi vam anar tota la família. Van ser unes autèntiques vacances familiars. 

Vull agrair molt a la Marta i l'Amos per aquest regal, perquè ho tenien tot organitzat, vam fer de tot: anar d'excursió, fer una barbacoa a prop del llac, conèixer o retrobar les seves amistats i família, esmorzars "tipical", menjar pastissos anglesos tant deliciosos, anar amb tren, anar amb bicicleta, fer una visita a Escòcia, buscar bolets i el que més ens va agradar és estar amb ella i gaudir tots junts. 

Ara que tornen a venir les vacances he recordat aquells dies, tant agradables al costat de la gent que estimo. Va ser preciós. Aquest any farem una altra cosa ben diferent i segurament trigarem una mica a tornar a Anglaterra, però esperarem que vingui la Marta per poder-hi tenir llargues converses i gaudir amb ella tant com ens ho permeti el seu temps.

Tot passa, l'estiu, també

L'estiu té que adorm la natura, a casa nostra més que l'hivern, gairebé.  Per això la lectura m'ocupa les hores més caloroses dels dies d'estiu. Em capbusso en històries fresques, a plena natura, si pot ser amb neu, llar de foc i boscos frondosos.  Aquestes hores em compensen les masses de gent, l'enrenou i la música a tot arreu, les cues de cotxes i la calor. Últimament estiro molt de clàssics anglesos que us recomano molt, com El jadí secret, qualsevol llibre de la Jane Austen o Bèsties grosses i petites. Encara que l'hivern no hi sigui el protagonista, em recorden un clima on l'estiu és un paradís ple d'una natura exhuberant i colorida amb flors i fruites de totes menes.

         El refugi de les cries de mallerengues que van néixer a principis de juliol o finals de juny. 

Es veia la mare que estava molt enfeinada portant-los menjar i senties els pollets com cridaven des de dins del niu que en volien més.

Algunes i alguns ja ho sabeu, l'estiu m'entristeix , però el meu propòsit és intentar superar-ho buscant refugis i petits racons: escriure, llegir, gaudir de la família i els amics i pensar que, per sort, amb els anys, el temps ja no passa tan lent i que aquesta setmana ja és festa major a Santa Cristina, l'altra a Sant Feliu i d'aquí ben poc ja serem a la Mare de Déu d'Agost, que a les set ja és fosc, i això només vol dir que el dia es va escurçant i que la tardor ben aviat trucarà a la porta. I no cal que us digui que la faré passar pel portal més gran que hi hagi. 

La lluna

De vegades l'entreveiem a la claror del vespre, que treu el nas entre les muntanyes, a vegades és rodona i plena, mirant-nos de fit a fit entre els arbres de sobre el pou, a vegades ens deixa i llavors podem veure les estrelles en tot el seu esplendor i si ens hi fixem de tant en tant la veiem, matinera, davant de casa, esperant que no ens adormim per anar a treballar i al cole. Així la lluna va passant durant tot l'any. La meva lluna preferida és la que creix, petita i prima, allà a l'horitzó, a l'hivern, en un racó de la finestra del menjador i al costat d'una estrella, que per mi és en Benet. En canvi, a l'estiu és just a sobre el cap, esperant que arribi la foscor i la frescor de la nit, igual que jo.

                                                            Les estrelles a la terra...

Avui que parlo de la lluna penso en una professora que vaig tenir, la Bea (Beatriu Cruset). Ha estat una de les mestres que han marcat més la meva vida. Em va ensenyar a observar la natura, a estudiar, a aprendre apunts, a escriure recte a un full en blanc i a saber que m'agradava la biblioteca. Gràcies a ella vaig conèixer l'autor Gerald Durrell i el seu llibre "La meva família i altres animals", que em va encantar, i sobretot vaig acostumar-me a observar la lluna. Ella, la Bea, ens feia fer l'exercici de dibuixar-la cada dia i apuntar a on estava situada. Quan em tocava fer-ho no m'agradava gaire, tot s'ha de dir; ja se sap, totes les obligacions a dotze i tretze anys són una nosa. Però amb el temps tot ho veiem diferent i aquest exercici l'he anat fent de manera inconscient, aprenent a poc a poc a saber on està situada a cada moment de creixament. Ara ja la busco a on toca i quan no hi és la trobo a faltar, tot i que segur, segur que tornarà, al cap d'un parell de dies, i la nit serà una mica més clara i mirant-la, potser, l'estiu es farà una mica més curt. 

...i la lluna al cel.

Enyorant la primavera

Aquests dies ja comença a fer més calor i l'estiu ja el tenim a tocar. De petita aquesta època no era ni tan llarga ni tan dura i segurament els ulls de nena endolceixen moments que de gran idealitzes. Però estareu amb mi que aquests últims anys els mesos d'estiu s'allarguen i es fan difícils de passar. A més a més, aquest any ens han pres la primavera, les flors i els espàrrecs han estat escadussers i ja no diguem la pluja. Els ulls s'han fet un fart de buscar verd i colors, a més de buscar núvols amb possibilitat de pluja. I n'he trobat, per sort, en algun racó, perquè la natura, com sempre, és capaç de sorprendre'ns i sempre pots trobar un petit racó amb una bonica flor o una papallona que investiga on és el millor pol·len, i fins i tot un ruixat et pot agafar desprevinguda una tarda de maig.

Blanca de la col. Vaig aprendre'n el nom durant els dies de la pandèmia amb els tastets de natura que preparàvem per les xarxes socials de la biblioteca.

I el meu cap barrina i pensa en aquell any 2020 que tots recordem tan bé, que el món es va parar i la natura va guanyar terreny. Va ser una primavera tan verda i plena d'aigua! Hi havia flors i espàrrecs per parar un carro. Recordo que des de la biblioteca penjàvem a les xarxes socials petits tastets de natura i anava cada dia a passejar pel camp de baix a "caçar" alguna flor o algun bitxo amb el mòbil. En Salvi m'hi ajudava, eren tardes precioses que tots dos ens passàvem buscant algun animaló que estigués parant el sol en una flor o herba. No puc dir que enyoro aquells dies, van ser durs i difícils, sense poder veure família ni amics, però una cosa sí que val la pena dir-ho: vam tenir l'oportunitat de veure que les coses poden ser diferents.

Hauríem de reflexionar tots plegats del que deixarem als nostres fills i mirar de frenar una mica el ritme de vida que portem, potser així podrem gaudir de la natura, perquè no ho dubteu, segur que ens ho sabrà agrair. I quin millor regal per tots els nostres fills i filles que aquest! 

Xerrem?

Cafè no en prenc. Xocolata la justa. Te, en vaig prendre una vegada i amb prou feines vaig poder dormir. I és que no em fa falta cap estimulant per poder xerrar pels descosits. És un fet que xerrar t'ajuda a posar en ordre les teves idees i ajuda a veure el món des de la prespectiva d'una altra persona. A alguns i algunes de vosaltres us conec i sé que n'hi ha que us agrada la conversa, en canvi en sé d'altres que no, que sou més de fets. Ja de petita, abans de tenir una germana amb qui jugar, m'entretenia xerrant amb la veïna imaginària que veia per la finestra de la cuineta que m'havien portat els reis. Després, com tothom que aprèn a llegir, vaig començar a fer-ho en veu alta i a jugar a clics inventant-me situacions i converses. Després, quan ja dormia a l'habitació amb la Roser, m'encantava poder-li llegir algun tros dels llibres dels Hollister. Ja més gran, quan vaig haver de començar a posar colzes, estudiar en veu alta era l'opció més efectiva per les llargues hores d'estudi, fos al terrat prenent el sol de primavera o a l'habitació. I sempre hi ha hagut llargues xerrades amb les amigues i amics, a més de la família i, és clar, explicar contes als meus fills.

              Just ara la til·la comença a florir. És bona per relaxar-se i xerrar sense passar-se.
                                 

Després va arribar la pandèmia i passàvem potser massa hores en silenci o convivint amb els mateixos,  i per això quan trucaves a algú o et trucaven costava penjar, era com un oasi al desert. Per sort tot s'ha anat normalitzant i ara sembla que tinc xerrera acumulada i m'agrada parar a parlar ara amb aquest, ara amb l'altre, trobant romagueres a cada cantonada, això sí, amb control, és clar, no fos cas que em faci massa pesada. 

Avui també m'he decidit a escriure aquestes quatre ratlles per recordar les llargues xerrades que tinc amb la meva mare, la meva sogra, amb l'Emma, amb amics que ens veiem cada deu mil anys, com l'Anna i l'Adolfo, la Farners, que quan comencem no pararíem, la Roser, la Daniela i l'Emma, que passem tardes senceres xerrant, amb la meva germana, la Roser, que ens veiem poc, però quan ho fem també ens agrada posar-nos al dia, la Marta, la Pietat, l'Angelina, les companyes de feina, a moltes usuàries i usuaris de la biblioteca,  a tots els companys i companyes bibliotecàries, tots els i les cantaires de les dues corals, amb qui sempre hi he trobat gent molt maca amb qui parlar, mares i pares de companys i amics d'en Salvi i en Marc. Sempre és un plaer parlar amb vosaltres, sapigueu que m'ho passo pipa, aprenc moltíssim de totes les converses i que per això per mi xerrar forma part de la vida.

I és que conversar és de la mateixa família que escriure, per això a més de xerrar escric aquest blog, per ordenar les idees, posar-les per escrit i recordar alguns dels molts pensament que em venen al cap cada dia. 

Regalar temps

Regals. Quan arriba un aniversari pensem què podem regalar a aquella persona, perquè ens l'estimem i perquè li volem demostrar que pensem en ella. Però ara recordant els aniversaris propis, no sé vosaltres, però a mi em ve més a la memòria els dinars familiars, les festes, els sopars que no pas els regals materials. No dic que no facin il·lusió, ni que no siguin útils, ni que no m'hagin agradat, simplement molts no els recordo, ni de lluny s'assemblen al regal de tenir, aquell dia,  a la gent que estimes a prop.

Cada any que passa i això suposo que va amb l'edat, m'adono més de la importància del que has viscut i per mi són regals que guardo i reviso molt sovint. Dels meus aniversaris recordo les festes al terrat de casa, amb amics del col·legi i del carrer, i amb unes coques que feia la mare boníssimes (la de xocolata coberta amb mantega i sucre era la meva preferida), recordo els dinars a la font amb la família i la Regina, la meva millor amiga de l'infantesa, els sopars amb els amics ja de més gran, abans de casar-nos i tenir família. Després, sent mare ho celebràvem tot més per dinar, que ja se sap, amb mainada no és el mateix. També recordo un aniversari de pizza amb la Roser i l'Emma i l'endemà aixecar-nos ben aviat amb l'Emma i fer una caminada al bosc de bambús, però no us penseu, hi havia vi blanc i tot! Em ve al cap com si fos ara l'any que ho vam celebrar amb la família a la font Josepa, envoltats de guindes que penjaven dels arbres. 

També són maques de recordar les celebracions amb la coral de la Vall d'Aro: des que hi canto, cada any m'agrada compartir amb totes les companyes i companys alguna cosa per menjar i una mica d'alegria, a canvi de les bones estones que passem tots junts cantant.

Hi va haver un aniversari, però,  amb un regal bomba, va ser l'any que vaig començar la feina de bibliotecària a Torroella. Sí, ho heu encertat, la vaig començar tal dia com avui fa divuit anys. Ha estat un  dels millors regals d'aniversari que he tingut. He estat molt afortunada de poder trobar una feina que m'agrada i m'omple. Torroella és un poble molt acollidor, sempre m'hi he sentit ben rebuda. Ja la Sabina, la tècnica de cultura i la persona que em va ajudar els primers temps, em va dir una vegada: Torroella és de bon entrar i de mal sortir (no recordo si ho dic exactament bé), volent dir, que la gent s'hi sent a gust, a Torroella. Vaig tenir molta sort de trobar-hi bones companyes i amb elles he après moltíssim. La gent que ve a la biblioteca és molt agraïda i jo ara ja els considero a molts part del meu entorn més proper.  

Avui una mica de retrat dels aniversaris passats, plens d'estones boniques i compartides, estones que m'agradaria repetir aquest any i molts més anys. No ho hem d'oblidar mai, fer anys és bonic, sobretot si tenim moments per compartir-ho. 

Colors: el verd

El verd diuen que és el color de l'esperança; a casa estem envoltats de color verd; quan mengem verd solen ser aquelles amanides grosses i maques, que a més d'enciam hi ha de tot i força; el verd als boscos significa aigua i sol; hi ha els ànecs de coll verd, tan elegants; el verd és un color imprescindible per Nadal. Tots aquests significats i molts més té el color verd. Per mi dir color verd vol dir natura i passejar-m'hi, per això el meu esport preferit és caminar. Caminar és l'esport més natural del món i és una sort poder-ho fer: et permet conèixer l'entorn, escoltar els ocells, les fulles dels arbres com belluguen o l'aigua d'un petit torrent.

Quan vaig conèixer l'Eduard, ens vam aficionar a  pujar muntanyes a la Garrotxa i fins i tot vam pujar al Puigmal. Vam fer molts quilòmetres, de fet vam acabar junts a dalt del Monsant, a plena muntanya. Després amb els nens vam canviar les grans excursions per les petites sortides. Per això d'excursions com les d'abans amb l'Eduard ja no en fem gaires, tot i així aprofitem quan podem per gaudir-les. Caminar amb la persona que estimes i hi convius és molt bonic, entre altres coses perquè hi ha poques ocasions per estar sols, i caminar per la muntanya ens agrada a tots dos. Comentar la jugada, el paisatge, fer alguna broma o parar a fer una fotografia, compartir el silenci còmplice i de tant en tant una mirada. 

Però com que no sempre es pot combinar ser mare i pare i poder anar fer llargues caminades, tinc una companya ideal, l'Emma. Aquestes hores ens permeten escoltar i entendre'ns una a l'altra i l'altra l'una  i conviden a la intimitat: compartir preocupacions, fer-les  més petites i  estrènyer vincles. També és divertit quan arriba l'hora de l'esmorzar i el comparteixes: si tu em dones un tall d'això jo et dono un tal d'allò, jo et dono mitja taronja i tu mig kiwi... I al final sempre hi ha alguna galeta o algun bombó que ens dona l'empenta per tornar a reprendre el camí. L'endemà ens costa moure'ns, però ja tenim ganes de tornar-hi i comencem a "wikiloquejar" per trobar una altra ruta.

El color verd de la vida, el color per guardar talment com si fos l'esperança, el color de caminar entre els boscos, respectar-los i estimar-los.

Viatge a un record

Som a l'hivern, fa poc ha plogut i hem quedat per anar a les Cadiretes a fer un dinar amb un foc per escalfar-nos. Què celebrem? Segurament res i tot. La qüestió és trobar-se i passar una bona estona xerrant.  Hem acabat el dinar, carn a la brasa i allioli, però no del tot, apareixen unes galetes, una coca, unes mandarines... una mica de limoncello pels grans i també el cafè fet al caliu.  

Allioli, amb una mica trojo de cas perquè no es negui.

A prop del foc hi ha la Roser. Amb ella fa molt que ens coneixem. Tot i que viu a Barcelona ja la sentim nostra, de casa. No vam començar a tenir-nos confiança de veritat fins que vam ser mares totes dues. Sempre recordaré les xerrades sota les estrelles d'agost la setmana que venia a casa amb l'Aleix i després amb l'Ona, també. Llavors vaig saber que era molt valenta, forta i sensible. Valenta perquè va acollir els seus nebots amb els braços oberts, malgrat les dificultats, forta perquè sempre ha entomat els problemes i els ha superat i sensible perquè ho ha fet per la gent que estima. La seva sinceritat la fa transparent i les seves rialles la converteixen en l'ànima de la festa. 

Recolzada a un arbre i amb la gossa a la falda hi ha l'Emma. A ella la vaig conèixer més tard, just quan vaig començar a ser conscient que era mare, a l'espai nadó. Quedàvem moltes tardes per parlar dels nostres fills, en Marc i l'Aina. Tots dos han crescut com germans i nosaltres com dues mares "bessones". D'ella ja n'he parlat aquí, però no em cansaré mai de dir que n'he tingut molta sort de l'Emma, sobretot a crear el vincle amb en Marc: veient-la com tractava l'Aina vaig aprendre a gaudir i no a patir de ser mare. Ara, amb els anys, som amigues i sempre hi puc comptar, igual que ella amb mi. Compartim l'afició a la natura i quedem de tant en tant per fer excursions, sigui totes dues soles o en família. 

A prop, hi ha uns ulls que miren atents i prudents alhora, però plens de bondat. És la mirada de la persona més sensible que conec, la Daniela. Atenta, simpàtica i molt carinyosa, sempre està disposada a donar-te un cop de mà. Tot i la seva joventut és una persona que ha viscut molt i això fa que xerrar amb ella sigui molt interessant i enriquidor. Ara acaba de ser mare, i just està vivint el que nosaltres tres fa temps que vam viure. Sap que si ens necessita som aquí i desitjo que ho tingui ben present. Mentrestant la Sara anirà creixent, tot anirà canviant i nosaltres esperem ser al seu costat per ajudar-la en el que calgui. 

Ara els nens estan animant el foc amb branques i troncs, ajudats per l'Eduard. En Joan apareix amb la guitarra i les seves partitures d'acords i fem el repertori de cançons a vora del foc. Mentre tots riem, cantem i ens mirem feliços, jo ja trobo a faltar una altra trobada com aquesta. 

L'hora de partir (escrit per en Marc)

Avui tinc el plaer de posar-vos un escrit d'en Marc. Als que l'hem pogut llegir ens ha emocionat i per això espero que us agradi. També espero que no sigui l'últim i que s'animi a fer-ne algun més. 

"Humà, veig que estàs plorant perquè ha arribat el meu moment de partir. No ploris si us plau, vull explicar-te algunes coses. Tu estàs trist perquè he marxat, i jo estic feliç perquè t'he conegut. Quants animals com jo moren cada dia sense haver conegut a algú especial? Els animals a vegades passem tant de temps sols a la nostra sort! Només coneixem la fred, la set, el perill i la gana. Ens hem de preocupar de com aconseguirem alguna cosa per menjar i a on passarem la nit arrecerats. Veiem moltes cares cada dia que passen sense mirar-nos, i a vegades és millor que ni ens mirin abans de que s'adonin que som allà i ens maltractin o ens matin. A vegades tenim la gran sort que entre tantes persones passa un àngel i ens recull. A vegades els àngels venen en grup i estan organitzats, a vegades hi ha uns altres àngels que de lluny envien ajuda per a nosaltres. I llavors tot canvia. Si fa falta ens porten amb un altre tipus d'àngels que en saben molt i ens donen remeis perquè ens curem. Escullen una paraula estranya que la pronuncien cada cop que ens veuen, crec que en diuen "nom", i llavors ens sentim especials, deixem de ser anònims, de ser un més de tants que n'hi ha. 

També coneixem el que és una casa! No te'n fas una idea de la importància que té una casa a la nostra vida. Ja no hem de tenir por mai més, ja no hi ha més fred, ni set, ni perill, ni gana. Si poguessis adonar-te'n de la felicitat que ens causa això! Per a nosaltres qualsevol casa és un palau. Ja no ens preocupa si ha de ploure, si passa un cotxe molt ràpid o si algú ens farà mal. I principalment ja no estem sols, perquè a cap animal li agrada la soledat, què més es pot demanar?! Sé que t'entristeix la meva partida però havia de marxar ja. Et vull demanar que no et culpis per a res, et vaig escoltar sanglotar la nit passada que hauries d'haver fet alguna cosa més per mi. No diguis això, vas fer molt per a mi! Sense tu no hauria conegut totes les coses boniques que avui m'emporto amb mi. Has de saber que nosaltres, els animals, vivim el present intensament i que som molt savis: gaudim cada petita cosa de cada dia i oblidem les coses dolentes del passat ràpidament. Les nostres vides comencen quan coneixem l'amor que tu m'has donat, àngel meu sense ales i de dues potes. Has de saber que quan troben a un animal que està molt malalt i que li queda molt poc temps en aquest món, l'ajudes moltíssim acompanyat-lo a la seva transició final. Com t'he dit abans, a cap de nosaltres li agrada estar sol i menys quan ens adonem que ja estem a punt de marxar. Potser per a tu no és important, però que una persona estigui al nostre costat acaronant-nos i amanyagant-nos suaument la pota ens ajuda a marxar en pau. 

No ploris més si us plau. Jo me'n vaig feliç. M'emporto al record, el nom que em vas posar, de la calor de casa teva que durant aquest temps s'ha transformat en casa meva també. M'emporto el dolç so de la teva veu parlant-me encara que no entengués sempre tot el que em deies. M'emporto al cor cada carícia que em vas fer. Tot el que vas fer per a mi va ser molt valuós i t'ho agraeixo infinitament, no sé com dir-t'ho perquè no parlo el teu idioma, però segurament has vist la meva gratitud a dins dels meus ulls. 

Ara et demanaré només dos favors. Renta't la cara i comença a somriure, recorda els meravellosos moments que hem viscut junts en aquest temps, recorda les bogeries que feia per animar-te el dia. Reviu com jo totes les coses bones que hem compartit en tot aquest temps. I no diguis que no adoptaràs un altre animal perquè has patit molt amb la meva partida. Sense tu no hauria viscut tots aquests moments tan bonics que he viscut aquí. Si us plau, no facis això! Hi ha tants animals com jo esperant a algú com tu... Brinda'ls el que m'has donat si us plau, ells ho necessiten igual que jo ho vaig necessitar. No guardis l'amor que tens per a donar per por a patir. Seguix el meu consell i atresora les coses bones que comparteixes amb cadascun de nosaltres reconeixent que ets un àngel per a nosaltres , els animals, i que sense gent com tu les nostres vides serien més dures del que a vegades són. Segueix amb la teva nobla tasca que ara em toca a mi ser el teu àngel. T'estaré acompanyant el gran camí de la vida i ajudant-te a ajudar a altres animals com jo. Parlaré amb altres animals que estiguin aquí amb mi, els hi explicaré tot el que has fet per a mi, t'assenyalaré i diré orgullós "aquella és la meva família". La meva primera tasca ara és ajudar-te, ara des d'aquí, a què no estiguis més trist. Aquesta nit, quan miris el cel i vegis una estrella parpellejar, vull que sàpigues que soc jo picant-te l'ullet, avisant-te que he arribat bé i deint-te gràcies per l'amor que m'has donat. M'acomiado per ara, però no dient-te "adéu", sinó dient-te gràcies per l'amor que m'has donat. M'acomiado però no dient-te "adéu", sinó dient-te "FINS ARA". Hi ha un cel especial per a gent com tu, el mateix cel on anem nosaltres i la vida ens premia tornant-nos a trobar allà. T'ESTARÉ ESPERANT. "

MARC ALMAR RUFÍ. 12 anys.

El dia abans de Sant Jordi

"El dia 22 d'abril de fa 32 anys una pageseta moreneta de la Vall d'Aro i un melenes de Sant Feliu van sembrar una llavor, la de la família" 

Així deia l'escrit del blog fa 14 anys. Per tant demà en farà 46 que la nostra família va començar un llarg camí que encara segueix. Convertir-me en mare i formar una família amb l'Eduard i els nens m'ha ensenyat moltes coses, una d'elles és a apreciar la feina feta per la mare i el pare. 

No devia ser gens fàcil plantar-se amb 20 i 24 anys a formar una família, amb les inseguretats de la joventut i amb el repte de crear nous vincles i rutines en una nova llar. Al cap d'un any, un mes i un dia vaig arribar jo, i sis anys, dos mesos i 4 dies més tard, la Roser.  Amb l'esforç dels meus pares, tots quatre vam viure moments molt bonics: dinars a la font, garnotades, excursions, dinars a ca la iaia, celebracions de Nadal, atacs de riure menjant meló, aniversaris... S'ha de dir, també hi va haver discussions, disgustos i mals moments, però amb sentit comú, comprensió, amor, paciència i sentit de l'humor vam sortir-ne sempre. 

A casa no hi ha roses, però sí que ja han sortit les primeres roselles, també precioses.

Avui el meu regal als meus pares és dir-vos, pare i mare, gràcies per la vostra cura i paciència, per estimar-nos i estar al nostre costat sempre . Heu estat els meus referents i ho sou, encara; intento cada dia que els meus fills creixin amb l'alegria, la seguretat i la tranquil·litat de tenir una família al darrere i això només ho puc fer gràcies a vosaltres. No hi ha discussió, mal moment o conflicte que no em faci pensar en el que m'heu ensenyat i la possible solució; no hi ha celebració, alegria i petit plaer que no us agraeixi el fet de poder-ho apreciar. I tot el que estimo i m'agrada us ho dec: l'amor per la natura, l'amor per la meva llengua, el català, l'amor als que m'envolten i sobretot a la meva família. Com era allò? Que poguem celebrar totes les obres amb els mateixos manobres? Doncs això! Una abraçada per tots dos i per molts anys!

Els arbres

Ja fa catorze anys que visc a Can Garnota. Segurament des de llavors que m'he adonat que els arbres em donen molta pau. Sortir a passejar i veure-ls allà, com sempre, quan has tingut un mal dia o mirar per la finestra per contemplar-los quan tens algun maldecap, no té preu. No és que abans no m'agradés, jo crec que també, però fins que no he viscut envoltada d'abres no m'hi he fixat. Potser la primera vegada que ho vaig veure més clar va ser quan va néixer en Marc. Encara m'en recordo com em va costar acostumar-me a ser mare i els nervis que passava quan volia que dormís la migdiada i no hi havia maneres. Llavors el ben embolicava amb una flassada i cap a fora, a veure arbres, era l'única manera que jo em relaxava i de retruc ell també. Aquí va ser quan ho vaig tenir clar, els arbres són per mi el paisatge de fons de la meva vida. 

                                              Ja surten les fulles del plàtan, es prepara per l'estiu.

A tocar de casa tenim arbres variats. Alguns més fornits i altres que fan una mica de llàstima: per exemple el llimoner o la figuera. Tot i així els cuidem i reguem a l'estiu i alguna llimona hem fet servir per fer coques i fins i tot limoncello. Figues, ja és un altre tema, de moment poques n'hem tastat, la veritat. Dels fornits tenim les paulònies i el plàtan. Són arbres que a l'estiu ens regalen una bona ombra amb les seves fulles ben grosses i ufanoses i a l'hivern es despullen perquè el sol ens escalfi i ens arribi la claror. Llavors tenim els dos tarongers, el bord i el bo. El bord és ple tronjos, que en diem, i són ben agres, no serveixen per res, bé sí, només per una cosa, per fer allioli, un raig de tronjo i potser, només potser el podem salvar. I de l'arbre puc dir que és la mar d'ufanòs i ara ens ofereix una ombra ben maca a l'estiu, de fet, sota l'ombra del taronger bord hi hem fet llargues xerrades amb les amigues que sempre et fan costat. 

Si tot va bé aquesta flor serà una taronja l'hivern que ve.

Podria estar parlant hores de més arbres que són propers a casa: els nisprers, les cerveres, el magraner, les mimoses, el tiler, el palosanto, les oliveres... De tots en trobaria una història per explicar, però vull acabar aquest escrit parlant dels suros. Són admirables: resistents als incendis, a la sequera, ens regalen uns troncs preciosos amb els seus abrics de suro i gràcies a ells tenim uns boscos encara frondosos a les Gavarres. Des de l'estiu passat, que va ser tant dur de calor, que quan vaig a passejar gossos els toco, els faig una moixaina, quan hi passo pel costat. M'agradaria pensar que reben el meu agraïment per seguir creixent i vivint. 

Les tradicions

Quan era petita per Setmana Santa sempre fèiem el mateix: dijous brunyols, divendres d'excursió a bosc amb l'uncle Pere, la tia Marta i les cosines, dissabte a veure els parents a Sant Joan de les Abadesses i diumenge la mona a casa la iaia, la meva padrina. A casa sempre hem seguit la tradicions, ens agrada crear petites rutines dins l'any, així m'ho van ensenyar els meus pares i així també intentem seguir fent-ho ara.

Els meus avis i jo a Beget, vacances de Setmana Santa 1982 a Beget

Aquest any també hem seguit la tradició: hem fet els brunyols, la mona i el tortell de Rams tot junt, abans d'hora. També hem anat d'excursió a la muntanya i no només un dia, sinó quatre, i no ha estat a Sant Joan, però ben a prop, a Rocabruna. I és que a la vida hem de saber ser flexibles per poder gaudir al màxim i si aquest any calia canviar petits detalls, s'ha fet i tot això que hi hem guanyat: passar uns dies en família és molt bonic, crees complicitat, fas bromes, rius, parles, jugues i passeges amb els que estimes, sense presses.

Beget 2023, amb la família remullant-nos els peus.

Avui només un petit record d'aquests dies passats, però també per recordar tots els que ja anem recopil·lant a la nostra memòria: càmpings, cases rurals, dinars i sopars, viatges a Anglaterra i tants moments que encara han de venir. I és que les tradicions hi són només per una cosa: per poder compartir-les amb la gent que estimem. 

Farigola

Aquests dies ja bufa el vent de Quaresma i és ben normal que els encostipats vagin fent festa major arreu. A casa sempre s'ha dit que medicar-se per quatre mocs no val la pena, de fet si et prens alguna cosa, en comptes de durar una setmana, l'encostipat acaba durant vuit dies. Però, també, aquests dies floreix la farigola. A casa tenim sort que la farigola creix a pam i toc, sempre és fàcil agafar-ne un brot per curar una conjuntivitis o per amorosir un mal de coll empipador que no et deixa sortir la veu. De gust és amargant i no gaire agradable de beure, encara que hi posis una mica de mel o un raig de llimona no és precisament una delicatessen, però la veritat és que és un antibiòtic natural força eficaç. Per això agraeixo tenir-ne a mà. 

La farigola és una herba que sempre m'ha acompanyat. Recordo que de petita em sortien aquells mussols al dematí, quan m'aixecava, i la mare en feia una mica d'infusió hi sucava una gassa i me l'anava passant a l'ull. També hi havia aquells matins, ja més gran, quan cantava a la coral, i necessitava aclarir la veu, llavors m'en feia una tassa per poder participar a aquell concert que sempre feia il·lusió estrenar. Quan vam tenir en Marc i més tard en Salvi, van arribar les conjuntivitis, sempre inoportunes perquè impedien portar-los al col·legi, però quatre passades d'aigua de farigola a aquells ullets i l'endemà tornem-hi que no ha estat res. I ja no parlem d'aquella tos que no acaba de marxar mai ni de dia ni de nit, infusions de farigola amunt i avall i al cap de pocs dies la tos ja és fora. 

I és que el dia a dia està ple de petites incomoditats, però cal fixar-se en aquells remeis que ens envolten i que ens ajuden a superar-les i a fer que la vida sigui una mica millor. La natura a vegades és imprevisible, gairebé sempre salvatge, però sobretot és molt sàvia. Cuidem-la i valorem-la.

Música i poesia

Aviat farà divuit anys que treballo a la biblioteca de Torroella. Conec a moltes de les persones que venen regularment i m'agrada saber com estan i si les puc ajudar amb alguna recomanació, trobar-los el llibre que busquen o  informar-los d'alguna nova activitat. La feina és molt agradable i m'agrada molt fer-la. Hi ha setmanes que són intenses, altres de més feina burocràtica, però sempre t'anima el fet que treballes per les persones que veus cada dia. Hi ha altres dies, però, que treballar a la biblioteca és un regal.

Dimarts passat, el dia Internacional de la Poesia i l'aniversari del naixement de Bach va ser tot un regal d'algunes d'aquestes persones a la biblioteca. Vam fer un homenatge a la música i a la poesia. Vint-i-una persones que apreciem i coneixem a la biblioteca van recitar un o més d'un poema; hi havia nens i nenes (recitant de MEMÒRIA!), poetes i no poetes adults, tots amants de la poesia, i també hi havia música de guitarra que acompanyava les veus. Entremig alguna peça de guitarra plena de talent i emoció interpretada pel guitarrista Jaume Olivé i la seva filla Júlia Olivé, uns artistes de cap a peus. El resultat va ser d'una qualitat excepcional, tothom ho va fer molt bé i la sala era plena a vessar gaudint de la poesia. 

Ja us dic jo, que precisament la poesia no és el que la gent demana més a la biblioteca. Jo mateixa diria que amb prou feines he llegit un parell o tres de llibres de poemes. Malgrat tot la poesia recitada té èxit. La gràcia, al meu entendre, és  que algú te l'expliqui no només amb paraules, sinó amb gestos, amb la mirada i amb tot el cos. La poesia va més enllà del paper, és pura emoció i cal interpretar-la. 

La recomanació que us faig si no us agrada la poesia és que l'aneu a escoltar, hi ha rapsodes molt bons. De fet tots els que van recitar el dimarts passat a l'homenatge a la poesia van fer-ho molt bé. Si un dia veieu que fan un recital de poesia, no ho dubteu, aneu-hi, us agradarà, doneu-li una oportunitat i veureu que us deixeu portar per mil històries boniques que amaguen tots els poemes.

La pluja, un plaer

Ja no fa tanta fred, comencen a sortir espàrrecs, floreix la mimosa i les primeres flors de la primavera. Molta gent està més contenta perquè ve el bon temps. Però jo mantinc l'esperança d'una primavera que porti unes bones pluges. Aquests dies m'he trobat enyorant la pluja, ja no només per la falta d'aigua, essencial per viure i per la natura, sinó també per la fressa que fa quan pica sobre el teulat o per veure algun ocell com es passeja per sota el ruixat, o fins i tot per sortir a passejar els gossos amb paraigua. Després pot ser que et trobis una salamandra que també ha decidit sortir a fer un volt o potser un cargol que ha tret la banya, veus la natura des d'una altra mirada, plena de gotetes i brillant, sembla que veus unes altres plantes, flors o arbres. 

D'altra banda, si no ve de gust passejar, també és molt agradable veure com cau la pluja des de dins de casa: asseguda al sofà, amb la manteta, una bona lectura i de tant en tant una mirada a defora. Com ja sabeu els que em seguiu de fa temps, m'encanta mirar per la finestra (aquí en vaig parlar), és una afició més de la meva llista. A casa no soc l'única, però. Tenim una gata, la Russi, que el seu lloc és a l'ampit de la finestra. Ja li vam posar una manteta per ella i es passa el dia allà, mirant i dormint. La Russi és una gata ben especial, té por de tot i li agrada molt estar a dins, per això se sent segura a un lloc alt i amb visibilitat. Sap que allà de tant en tant algú de nosaltres l'anem a manyagar i que els gossos no la molestaran. 

Avui m'ha agradat recordar com és un dia de pluja. Segurament avui farà sol o potser amb una mica de núvols i segur que no farà gaire fred, però aquest blog és per somniar i per imaginar el dia que tornarà a ploure. Llavors ho hem de gaudir al màxim, tant com puguem, i hem de pensar que emplenem pantans i apaguem la set de la natura. 

Ser tia

A fer de tia em vaig estrenar amb la Clara. A l'agost farà deu anys. Ja a l'hospital la vaig agafar a coll i vaig connectar amb ella de seguida. Com que en Marc ja tenia tres anys i s'estimava molt la Clara vaig poder estar per ella i algun dia a la setmana la tenia al matí. Recordo que era molt bona, dormia quan tocava, no es feia gens estranya i era molt riallera. Només hi havia una cosa, a l'hora de menjar era un drama, costava molt fer-li empassar un parell de cullarades. Un dia, i m'en recordaré sempre, se va acabar tota la papilla, TOTA! No m'ho podia creure. Ara la Clara és una nena encantadora, xerraire, llaminera i trempada, que sempre m'abraça quan ens trobem. Xerrem de l'escola, les companyes i companys i ens posa a tots al dia del safareig de la classe.

Després va arribar la Marina. Amb ella ha estat diferent. Quan va néixer jo tenia en Salvi amb poc més d'un any, a més d'en Marc, i era tot molt més complicat per implicar-me amb ella. Per sort amb el temps l'he pogut conèixer més i ara també som molt amigues. És una nena més tímida, però quan s'obra és molt divertida i intel·ligent, a més de molt alegra. M'encanta quan explica coses, té uns raonaments molt interessants i es fa estimar moltíssim. També té una imaginació desboradant, és molt divertit com juguen a pokémons amb en Salvi. Aquest parell són molt amics i poden estar hores junts sense barallar-se.

M'agrada molt poder estar amb elles, i en Marc i en Salvi s'ho passen molt bé amb les cosines. De tan en tan venen a casa i fem galetes o una coca, o simplement venen a jugar. Alguna vegada he hagut d'anar a buscar la Clara o la Marina a alguna extraescolar i passem una estona junts al cotxe, buscant música xula i cantant tots plegats.  No ho podem fer gaire sovint, coses de la feina i el dia a dia, però quan ens veiem és bonic. 

I ara seré tia un altre cop. Em fa molta il·lusió. M'agradarà conèixer el meu nebot i si puc cuidar-lo de tan en tan i està amb ell estaré encantada de fer-ho. I és que ser tia és una ganga: te les estimes com una mare, però sense la responsabilitat de ser-ne. Tot són avantatges! 

La il·lusió de tocar neu

Ja fa molt de temps que en Marc i en Salvi ens anaven al darrere per anar a la neu. Tant el seu pare com jo no som gaire de neu, potser perquè encara recordem la nevada del 2010 o potser perquè la neu no és pròpia de casa nostra i la veiem llunyana i aliena a nosaltres. Potser també ha fet forat les paraules que sempre em deia la iaia Montserrat: "La neu està molt bé a la muntanya, no cal pas que nevi aquí, la neu fa pudor!"; ella va passar tota la seva infantesa i joventut a Sant Joan de les Abadesses fins que es va casar. Allà, a aquella època,  els hiverns eren realment crus i gèlids, amb neu que quedava glaçada i costava molt de fondre's. 

Finalment, però, fa unes setmanes ens vam decidir a anar a Molló a tocar la neu. En Salvi ja havia vist neu, però era tan petit que per ell era com la primera vegada: baixar amb trineu, fer un ninot de neu, guerra de boles de neu... Tot era divertit i nou!  

La seva il·lusió i alegria em va fer pensar en tot aquest 2022, que també hem anat reprenent tot allò que la ditxosa pandèmia no ens havia deixat fer durant dos anys: sopars i dinars amb la família, amb els amics, amb companys de professió, cantar sense mascareta, somriure'ns i poder-ho veure, fer-nos petons, abaraçades... . Tornar a viure allò que ja havíem viscut, però que ens semblava tan llunyà que era com si fos la primera vegada. Jo no soc especialment optimista, els que em coneixeu ja ho sabeu, però potser val la pena tenir aquesta visió positiva i quan recordem la pandèmia puguem dir que almenys ens ha permès viure i apreciar el que ja havíem viscut com si fos la primera vegada. 

Carta a en Salvi

Hola Salvi,

Segurament quan llegeixis aquestes paraules ja seràs gran. Ara mateix, però, mentre t'escric la carta, estàs encara a dins la panxa, just falta un mes escàs perquè surtis i veiem la teva cara. Voldria explicar-te que tots tres estem molt contents que arribis a la nostra vida. Podríem dir que t'esperem amb impaciència. Ara mateix en Marc, el teu germà, té quatre anys, és un nen espavilat, xerraire, sensible i molt carinyós. Té molta curiositat per tot, li agraden molt els contes i jugar amb els altres. El teu pare és molt bona persona, carinyós, és molt manetes i mai té un no per ningú. De mi et diré poca cosa, potser llegint aquest blog veuràs com sóc molt millor que si t'ho explico.

En aquest moment aquest és el nostre retrat, però encara faltes tu. No sabem com seràs: ros, moreno, cabells arrissats, estirats, a qui t'assemblaràs? Seràs de menjar, de dormir? Seràs tranquil, mogut, plorener, rialler? Tossut (em sembla que això no te n'escaparàs per cap costat...)? T'agradarà la lectura, la bicicleta, la moto, el futbol, anar a buscar espàrrecs? Doncs de moment tot això encara no ho sabem.

Així vaig començar la carta fa vuit anys. Ara ja t'hem vist la cara, ja et coneixem i t'estimem tal com ets. Tots quatre ja tenim bromes en comú, anem tots a buscar espàrrecs, a passejar gossos i de vegades ens venen atacs de riure. Ja sabem que no t'agrada el futbol, que vols aprendre skate i que t'encanta la tirolina. Ets tímid, però espavilat, al cole t'encanten les matemàtiques. T'agrada jugar amb la Marina a pokémons, muntar legos i més que llegir de moment t'agrada que et llegeixin. 

Salvi, ara ja som quatre, la família al complet! A partir d'aquí ens passarà de tot, bo i dolent, però ens tindrem uns els altres per tirar endavant, gaudir-ho i superar-ho. 

Com sempre, avui res acaba, tot just comença i que per molts anys hi siguem per gaudir la vida tots junts!