dilluns, 21 de novembre del 2011

La casa dels records

De tant en tant torno a la casa dels records. Així és com m'agrada anomenar la casa que em va veure créixer juntament amb els meus pares, la meva germana i en Roc, el nostre gos. Ara tot és molt diferent: parets de colors, mobles moderns, televisió ultraplana i cuina americana. Sembla que no és la mateixa, però... per mi ho és. Encara puc mirar per la finestra del menjador i veure la silueta de l'Ardenya il·luminada per la posta de sol; encara puc mirar si hi ha algú a casa la meva tia i també si aquest cap de setmana ha pujat gaire gent de Barcelona mirant la il·luminació dels apartaments d'en Villaseñor. Si vaig a la finestra del davant, encara podré veure les cases dels carrers de més enllà, algunes habitades per la mateixa gent, altres buides i altres amb nous veïns.

I és que jo sempre he sigut de mirar per la finestra: quan estudiava, quan estava malalta i era al llit, quan esmorzava tota sola escoltant els contes del casset, quan estava al sofà mirant la tele i feien anuncis. Per això em sé tots els detalls i totes les prespectives de la casa dels records i també per això per mi no ha canviat.

Sí, tinc la sort de poder visitar-la, tot i que jo no hi visc, tot i que els meus pares no hi viuen. Però hi viu la Roser, la meva germana, amb en Xavi. Ara ells formen una família i això és casa seva. Espero que no els faci res que jo continuï pensant en la casa d'abans, evocant records cada vegada que miro per la finestra (encara tinc aquest "vici"), però també creant-ne de nous: en Marc jugant amb el "tito", pujant i baixant escales, anant de quatre grapes a tot drap; sopars de cosins agradables; i sobretot futurs moments, futures trobades i futures emocions formaran part d'aquests records a través de la meva mirada que travessen les finestres de la casa dels records.
La meva mirada va topar amb aquesta vista milers de vegades, cada cop que feia deures, estudiava o simplement estava llegint a l'escriptori de la meva habitació.

5 comentaris:

  1. Gràcies per haver fet aquest escrit, aquesta casa continuarà sent casa teva i dels teus senglanets.
    Una abraçada,
    "els titus"

    ResponElimina
  2. La casa és com una part d'un mateix, els records que tenim viscuts en ella, no se'n poden desvincular.

    Fa anys vaig fer una "Casa" que porta per títol "la casa del record", si la vols.... veure.http://camillaperezsalva.blogspot.com/2011/02/vius-i-morts-conviuen-en-la-nostra.html

    ResponElimina
  3. Gràcies "titus"!! Molts petons!!

    Camil·la, gràcies pel teu enllaç i pel comentari. Tens raó, una casa no és només un lloc, sempre t'evoca molts sentiments i esdeveniments viscuts. Records!

    ResponElimina
  4. Ens fem nostres els llocs i continuen sent nostres, encara que de fet no ho siguin, en el pensament, per la força del record.

    ResponElimina
  5. Sí Mariàngela, i com més vius més llocs com aquests acumules. Sempre m'ha agradat recordar-los pel que veig per la finestra. Gràcies per passar de tant en tant. Abraçades!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...