L'àvia Lola

Maria lluïsa, farigola, menta, magraner, suro, til·ler, palosanto, glicínia, lilà, mimosa... I tantes altres plantes que he anat aprenent d'aquí i d'allà, a vegades de casa: la mare, el pare, la sogra,  a vegades de professores o persones amigues o conegudes, però sempre espigolant per aprendre'n una mica més. Penseu que les plantes a mi se'm moren sempre, a casa no en tinc ni una. M'estimo més sortir a fora i veure les que creixen salvatges i lliures, que s'espavilen soles amb el que tenen i que, pobres, déu n'hi do l'esforç que fan. 

A l'àvia Lola es veu que li agradaven molt les plantes i els animals. No vaig conèixer-la, es va morir quan la meva mare només tenia catorze anys. Però últimament penso com hauria estat tenir una àvia. Les que vaig conèixer eren les dues iaies (la iaia Montserrat i la iaia Mercè), però diria que tenir una àvia hauria estat diferent. Avui us transcric un petit escrit de com m'imagino haver-la conegut. És una petita ficció i li he donat veu i opinió a l'àvia Lola, m'agradaria pensar que no hauria estat gaire diferent.

"Avui cuidaré la meva neta, la Cristina. Anirem a berenar a la font del Ferro. Hem carregat la motxilla amb una cantimplora, una mica de pa amb fuet i un parell de galetes amb xocolata. La Cristina és una nena sensible i tímida que li costa la gent, per això m’agrada emportar-me-la a la natura, allà s’hi sent a gust i li ensenyo tot el que puc de les plantes i els animals. Ara fa uns dies que ha florit la farigola i ja n’hem collit per assecar-la i tenir-ne per quan hi ha encostipats. També vam aprofitar per collir una mica de llort perquè va ser diumenge de Rams i no podia faltar. De passada ens servirà per posar a algun rostit de diumenge. Aquest temps és un goig mirar la natura, tot floreix i a mi, què voleu que us digui, això m’aixeca l’ànim i em fa somriure. Sempre treballant a casa i a l’hort, anar a vendre a plaça, les vaques... alguna il·lusió hem de trobar. Per sort ja fa un temps que no en tenim, de vaques, i ara ja només fem hort i anem a vendre a Sant Feliu. Ara tinc una mica de temps per estar amb les meves netes. Fa uns dies que va ploure, tot està preciós i ja es pot veure algun capgròs al torrent, fins i tot alguna salamandra als vespres. A la Cristina li encanta trobar-ne. A veure si avui a la tornada, que ja fosqueja, en trobem alguna. Ara que hi penso, agafaré una mica de romaní, també. M’agrada la seva flaire i en faré un ramet, potser també alguns caps d’ase... Ara fa un temps que m’estic rumiant de participar a Sant Isidre, potser la Cristina també s’hi apuntarà i totes dues podem fer alguna cosa bonica i original."

M'imagino l'àvia fent-se gran i com podria haver estat el meu pensament després de tot el que m'hagués ensenyat.

"L’àvia Lola  s’ha fet molt gran. Ja no pot caminar i ja no podem anar d’excursió. Ella m’ha ensenyat a mirar la natura amb ulls amables i a estimar-la, a més de fer-la útil pel dia a dia. És una dona admirable: treballadora i bona persona, sempre disposada a ajudar als altres. Ara ens toca cuidar-la a ella. Avui vaig d’excursió amb el meu fill. Li intento ensenyar el que he après amb l’àvia. Pujarem pel sot i després fins on hi havia el tancat de conills, ens desviarem i agafarem el camí de les fonts. Anirem a la font de la Palmera a berenar. Li portarem a l’àvia una mica de romaní i si veiem una puput pel camí, que sempre s’hi paren, li farem una foto. A l’àvia segur que li agradarà veure’n una."

Aquesta ficció és un petit, molt petit homenatge a una dona treballadora, valenta, que estimava la natura i que de ben segur que les netes l’haurien volgut conèixer i tenir-la de referent.