Quan la muntanya fa baixada

 M'hi he fixat i està comprovat: a la tardor no tinc entrades al blog. Aquest primer mes de gener he estat rumiant per quina raó em passa això cada any. I és que escriure és una teràpia, com llegir, escoltar música, cantar, i quan l'any ja fa baixada no necessito aquest bàlsam que és aquest blog. I és que l'any és com una muntanya. Just quan comença estem al pla, amb una pujadeta al principi, després de Nadal, que sempre costa una mica amb els turrons i una pila d'emocions a l'esquena. Llavors arribem a un collet, una esplenada que ens deixa respirar fins Setmana Santa o Sant Jordi. Però llavors comença la pujada de debò, maig, juny i fins al setembre, on amb les vacances, hem arribat a dalt de tot i contemplem les vistes de l'any que passem. És la millor part: el dia s'escurça i ja no apreta la calor, comencen les escoles, els clubs de lectura, el nou curs a les corals i el compte enrere per Nadal. 

Potser les baixades no són les meves preferides. Si alguna vegada he fet un cim, baixar-ne sempre em costa més que pujar-hi. Els turmells són el meu taló d'Aquil·les. Però bé, en el cas de l'any la baixada la considero lleugera, sense esforç i amb un terra ben arreglat, amb una mica d'herba i molt poques pedres que et puguis regirar els peus. I així és la tardor per mi. 

La taula de Nadal. La mare sempre s'hi llueix molt. Tot boníssim!

La tardor. Els panellets. Quan era petita la iaia feia panellets. Quan arribava a casa seu ja en sentia la flaire i no se n'anava fins que s'acabaven. Els guardaven a l'habitació de la iaia Mercè, la besàvia. No és que m'agradessin gaire, quan era petita el dolç no era precisament el que m'agradava més. I aquest és l'únic record de panellets que tinc. A casa, amb els pares, no en teníem costum de fer. Després, quan vaig tenir en Marc i vaig conèixer l'Emma, vam començar la tradició de fer panellets i ara cada any trobem un dia per fer-ne amb els nostres fills. I és que ja hi pot haver Halloween, però els panellets tenen una cosa que l'altra festa no té: et dona opció a compratir el temps amb algú que estimes, és una tradició que no són ells sols a fer-los, els fem junts, tots, grans i petits, i sempre amb bromes, passant-ho bé i xerrant d'altres coses. Això per mi és una bona tradició, la que ens reuneix amb la gent que estimes. 

I així baixant per octubre i novembre, arriba la fred i encenem el foc. Fem torrades, escalivada, coem el tall de carn en un moment al caliu: animar el foc, cremar la graiella, escampar una mica de caliu i el tall de carn a sobre, dos minuts i llestos! Això és vida. No em cal res més.