dilluns, 25 d’agost de 2014

L'últim salt d'en Benet

La primera vegada que vam veure en Benet portava filferros al coll i una cadena arrossegant: s'havia escapat d'un destí poc prometedor. Nosaltres el vam acollir i va formar part de la nostra família. Vam haver d'ensenyar-lo a fer les feines fora de casa; encara recordo el primer dia que va fer pipí durant la passejada del vespre, va ser tot un esdeveniment i una festa. Sempre va tenir por de tot tipus de pals i bastons, per exemple l'escombra o la fragona, segurament els records de quan  era cadell no els va poder deixar mai de banda. Malgrat tot era un gos molt afectuós, tranquil i bo, molt bo.
 
El nom? Bé, era un nom d'una ermita que hi ha pujant a la muntanya del Montclar, i és a prop d'allà que el vam trobar. A partir de llavors en Benet va participar amb nosaltres en els moments més importants de la nostra vida. Va ser protagonista en la invitació del nostre casament, va cuidar en Heavitz (el petit gat negre) quan era un cadellet: jo m'aixecava a la nit, quan en Marc plorava, ell es vestia de paciència per aguantar els miols i jocs del gat acabat d'acollir. I cap al final fins i tot va participar a la setmana cultural sobre animals del col·legi d'en Marc i es va deixar tocar per tots els nens i nenes d'educació infantil.
 
Dissabte passat en Benet havia passat una setmana de patiment molt dur a causa del mosquit de Leishmania. La decisió va ser difícil, però el vam ajudar a fer el darrer salt. No puc dir que el trobaré a faltar, perquè ja el dissabte mateix el trobava a faltar, de fet tots l'enyorem, però sabem que ara ja no pateix, que va viure vuit anys amb nosaltres i que ell va saber que el vam cuidar tant bé com vam poder. A en Marc li hem dit que ara és una estrella i que cada dia, abans d'anar a dormir, li podem dir bona nit i què us puc dir? Que jo també vull creure que és així.
 
 


 
Foto extreta de la página wep de Ceip Vall d'Aro.
 
 

 

2 comentaris:

  1. Des que tinc ús de raó, tota la vida la recordo amb gossos i gats al costat. En Benet però, va ser el meu primer gos. Tot i venir bastants anys després d'en Dui,l'Estay,en Tap o en Meuli. És quelcom que notes sense estar escrit enlloc.
    En Benet va ser un gos excepcional tot i que quan venien extranys a casa s'amagava si no era que els-hi feia festes.
    També vaig haver de deixar de tocar l'harmònica perquè no parava de somicar.
    Ara el trist so de l'harmònica i jo plorem plegats recordant-lo.

    ResponSuprimeix
  2. Sense paraules, i els ulls plorosos...

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...