Sempre m'ha agradat sentir històries del trenc petit, el que anava de Sant Feliu a Girona. Avui i aquí no vull pas explicar anècdotes que potser molts ja sabeu o podeu trobar fàcilment. El que pretenc és recuperar una mica la filosofia del trenc petit: a poc a poc i bona lletra. Crec que és com una metàfora de la vida i així un dia m'ho va ensenyar en Josep Vicente.
No hi ha res millor per expressar-ho que l'aquarel·la de l'Eduard Almar, una obra que van comprar els meus pares fa molts anys a la fira del dibuix de Sant Feliu al mateix autor i que al cap de temps ha resultat ser l'avi del meu marit.
Hi ha una cançó infantil que em recorda tot això i que a en Marc li agrada molt: "El tren pinxo de Banyoles". No sé si està penjada a Internet o si hi ha la grabació en algun CD, però em ve de gust transcriure-la en aquest bloc per qui no la conegui:
El tren pinxo de Banyoles
és el més bonic que hi ha:
fet de llaunes i cassoles
i barrets de capellà
tralalara la la
i barrets de capellà!
Quan s'en puja una pujada
ja s'atura a mig camí
dóna temps al maquinista
d'anar a fer un got de vi
tralalara la la
d'anar a fer un got de vi!
Els vagons són de primera
ben cosits i apadeçats,
ningú viatja de tercera
ni pagesos ni soldats
tralalara la la
ni pagesos ni soldats!
