L'àvia Lola

Maria lluïsa, farigola, menta, magraner, suro, til·ler, palosanto, glicínia, lilà, mimosa... I tantes altres plantes que he anat aprenent d'aquí i d'allà, a vegades de casa: la mare, el pare, la sogra,  a vegades de professores o persones amigues o conegudes, però sempre espigolant per aprendre'n una mica més. Penseu que les plantes a mi se'm moren sempre, a casa no en tinc ni una. M'estimo més sortir a fora i veure les que creixen salvatges i lliures, que s'espavilen soles amb el que tenen i que, pobres, déu n'hi do l'esforç que fan. 

A l'àvia Lola es veu que li agradaven molt les plantes i els animals. No vaig conèixer-la, es va morir quan la meva mare només tenia catorze anys. Però últimament penso com hauria estat tenir una àvia. Les que vaig conèixer eren les dues iaies (la iaia Montserrat i la iaia Mercè), però diria que tenir una àvia hauria estat diferent. Avui us transcric un petit escrit de com m'imagino haver-la conegut. És una petita ficció i li he donat veu i opinió a l'àvia Lola, m'agradaria pensar que no hauria estat gaire diferent.

"Avui cuidaré la meva neta, la Cristina. Anirem a berenar a la font del Ferro. Hem carregat la motxilla amb una cantimplora, una mica de pa amb fuet i un parell de galetes amb xocolata. La Cristina és una nena sensible i tímida que li costa la gent, per això m’agrada emportar-me-la a la natura, allà s’hi sent a gust i li ensenyo tot el que puc de les plantes i els animals. Ara fa uns dies que ha florit la farigola i ja n’hem collit per assecar-la i tenir-ne per quan hi ha encostipats. També vam aprofitar per collir una mica de llort perquè va ser diumenge de Rams i no podia faltar. De passada ens servirà per posar a algun rostit de diumenge. Aquest temps és un goig mirar la natura, tot floreix i a mi, què voleu que us digui, això m’aixeca l’ànim i em fa somriure. Sempre treballant a casa i a l’hort, anar a vendre a plaça, les vaques... alguna il·lusió hem de trobar. Per sort ja fa un temps que no en tenim, de vaques, i ara ja només fem hort i anem a vendre a Sant Feliu. Ara tinc una mica de temps per estar amb les meves netes. Fa uns dies que va ploure, tot està preciós i ja es pot veure algun capgròs al torrent, fins i tot alguna salamandra als vespres. A la Cristina li encanta trobar-ne. A veure si avui a la tornada, que ja fosqueja, en trobem alguna. Ara que hi penso, agafaré una mica de romaní, també. M’agrada la seva flaire i en faré un ramet, potser també alguns caps d’ase... Ara fa un temps que m’estic rumiant de participar a Sant Isidre, potser la Cristina també s’hi apuntarà i totes dues podem fer alguna cosa bonica i original."

M'imagino l'àvia fent-se gran i com podria haver estat el meu pensament després de tot el que m'hagués ensenyat.

"L’àvia Lola  s’ha fet molt gran. Ja no pot caminar i ja no podem anar d’excursió. Ella m’ha ensenyat a mirar la natura amb ulls amables i a estimar-la, a més de fer-la útil pel dia a dia. És una dona admirable: treballadora i bona persona, sempre disposada a ajudar als altres. Ara ens toca cuidar-la a ella. Avui vaig d’excursió amb el meu fill. Li intento ensenyar el que he après amb l’àvia. Pujarem pel sot i després fins on hi havia el tancat de conills, ens desviarem i agafarem el camí de les fonts. Anirem a la font de la Palmera a berenar. Li portarem a l’àvia una mica de romaní i si veiem una puput pel camí, que sempre s’hi paren, li farem una foto. A l’àvia segur que li agradarà veure’n una."

Aquesta ficció és un petit, molt petit homenatge a una dona treballadora, valenta, que estimava la natura i que de ben segur que les netes l’haurien volgut conèixer i tenir-la de referent.

Detalls

Plou. Soc darrere la finestra, veient com plou al terrat de casa la iaia. Miro com una gota llisca vidre avall. La iaia Montserrat no hi és, deu ser a comprar o fent feina al safreig. Només tinc cinc o sis anys, però estic tranquil·la, avui em quedo amb la iaia Mercè, la meva besàvia. Ella està fent puntes de coixí i fa anar els buixets cap aquí i cap allà fent unes filigranes complicadíssimes. Té el coixí recolzat a la paret del costat de la finestra on ara mateix hi soc jo, mirant com plou. La iaia Mercè, no sé perquè, sempre fa un "xxxx" o "ssss" continuat mentre fa les puntes. No sé pas perquè, sempre m'ha encuriosit, però no he gosat mai preguntar-li.

Plou. La finestra del "cuarto" de jugar hi llisca una gota vidre avall. Mentre em miro la gota penso que avui pot ser un bon dia per jugar a clics amb la Roser: és cap de setmana i amb aquest temps la mare ens deixarà fer tota la parada. La Roser accepta i totes dues ens disposem a buscar totes les peces per muntar-nos una casa per jugar. Haurem de negociar qui es queda què, però al final, si no hi ha prou peces per totes dues ja farem anar la imaginació. Ens passem el dia remenant el baúl i buscant els detalls, encara que sigui d'un altre joc o d'objectes que tenim a l'abast: el ram de flors, el telèfon, els vestits de tota la família de la casa, aquell esquellerinc que farà de telèfon o una esperdenya que farà de cotxe. Finalment ens en cansarem i haurem de recollir, ja s'haurà acabat el cap de setmana.

Avui, divendres 6 de març del 2026, plou. Miro per la finestra de casa meu i observo com una gota baixa vidre avall. El detall. Que bonics que són els petits detalls. La meva vida sense ells no seria res. Els detalls em fan recordar el meu passat, però també han construït el meu present. 

L'Eduard. Per això és el meu home i la persona que estimo i comparteixo la vida, per tots els detalls que sempre em regala: unes poques paraules ben dites i ben posades, o un gest que t'ajuda més que res al món. No puc fer res més que almenys agrair-li que sempre hi sigui. 

Els fills. L'abraçada de rigor d'en Marc, que quan no hi és la trobo a faltar (Marc, avui quan arribi al vespre m'en fas una, d'acord?). Les bromes d'en Salvi, com aquella del ratolí a dins al llit, o les sorpreses que em fa quan surt de dibuix, que cada vegada fa il·lustracions més boniques.

El dia a dia ple de detalls: anar a passejar el gos i veure aquell petit racó on s'acumula l'aigua i que no pots evitar mirar sempre que hi passes, a veure si els ocells hi podran anar a veure aigua. Recordar que ara que es fan espàrrecs també floreixen aquelles altres flors que he de pensar a agafar-ne un parell per fer un ramet a casa, dinar amb el foc escalfant-te la ronyonada i un tallet de xocolata negra amb avellanes per postres, abans d'anar a treballar. 

A la feina. M'agrada recordar detalls de tota la gents que ve a la biblioteca, com es diuen i què els agrada, m'és impossible, és clar, però ho intento, i m'emplena com res al món: la Pepita, amb 99 anys, encara ve a buscar llibres amb lletra grossa, l'Olga, uns pocs anys més jove, en canvi, vol novel·les d'autores catalanes; en Martí, un pare de família, sempre ve a buscar còmics; la Queralt és una noieta molt joveneta que és súperlectora i llegeix ja novel·les i llibres d'adults, la Yasmin i la Fatou llegeixen com llimes, i encara van a primària, l'Arlet i la Coral·lí, unes jovenetes d'ESO són súper lectores i es passen les recomanacions. La Dolors, una mestra jubilada, ve a tots els clubs de lectura i no es perd cap presentació de llibre ni activitat... La Purita, la Margarita i la Dolors, companyes de feina d'una botiga que es van passant els llibres; en Jaume, que sempre ve a llegir el diari i el llibre del club de lectura, súperusuari de la biblioteca, però que sempre es compra els llibres perquè li agrada subratllar-los; en Josep, un senyor que li agrada novel·la d'intriga i que per saber si l'ha llegit escriu una petita marca en llapis a la primera pàgina del llibre... I així podria emplenar el blog de tota la gent amb qui xerro cada dia i que aprecio.

A la coral i les amistats. Un somriure quan has tingut un dia dolent, regalar-te uns guants sense dits per poder cantar a l'esglèsia gèlida de la Bisbal, donar-te unes flors per posar al pessebre del proper Nadal, acompanyar-te a passejar el gos, fer alguna caminda, fer panellets juntes... la broma que ja sabem i que sempre fa riure, que ja és nostra, les cançons que sempre cantem tots junts al voltant de la taula després de dinar o sopar. 

No em direu que no són bonics els detalls. Cal buscar-los i guardar-los, jo ho penso fer i el blog és el detall que em permet fer-ho. 

 

Quan la muntanya fa baixada

 M'hi he fixat i està comprovat: a la tardor no tinc entrades al blog. Aquest primer mes de gener he estat rumiant per quina raó em passa això cada any. I és que escriure és una teràpia, com llegir, escoltar música, cantar, i quan l'any ja fa baixada no necessito aquest bàlsam que és aquest blog. I és que l'any és com una muntanya. Just quan comença estem al pla, amb una pujadeta al principi, després de Nadal, que sempre costa una mica amb els turrons i una pila d'emocions a l'esquena. Llavors arribem a un collet, una esplenada que ens deixa respirar fins Setmana Santa o Sant Jordi. Però llavors comença la pujada de debò, maig, juny i fins al setembre, on amb les vacances, hem arribat a dalt de tot i contemplem les vistes de l'any que passem. És la millor part: el dia s'escurça i ja no apreta la calor, comencen les escoles, els clubs de lectura, el nou curs a les corals i el compte enrere per Nadal. 

Potser les baixades no són les meves preferides. Si alguna vegada he fet un cim, baixar-ne sempre em costa més que pujar-hi. Els turmells són el meu taló d'Aquil·les. Però bé, en el cas de l'any la baixada la considero lleugera, sense esforç i amb un terra ben arreglat, amb una mica d'herba i molt poques pedres que et puguis regirar els peus. I així és la tardor per mi. 

La taula de Nadal. La mare sempre s'hi llueix molt. Tot boníssim!

La tardor. Els panellets. Quan era petita la iaia feia panellets. Quan arribava a casa seu ja en sentia la flaire i no se n'anava fins que s'acabaven. Els guardaven a l'habitació de la iaia Mercè, la besàvia. No és que m'agradessin gaire, quan era petita el dolç no era precisament el que m'agradava més. I aquest és l'únic record de panellets que tinc. A casa, amb els pares, no en teníem costum de fer. Després, quan vaig tenir en Marc i vaig conèixer l'Emma, vam començar la tradició de fer panellets i ara cada any trobem un dia per fer-ne amb els nostres fills. I és que ja hi pot haver Halloween, però els panellets tenen una cosa que l'altra festa no té: et dona opció a compratir el temps amb algú que estimes, és una tradició que no són ells sols a fer-los, els fem junts, tots, grans i petits, i sempre amb bromes, passant-ho bé i xerrant d'altres coses. Això per mi és una bona tradició, la que ens reuneix amb la gent que estimes. 

I així baixant per octubre i novembre, arriba la fred i encenem el foc. Fem torrades, escalivada, coem el tall de carn en un moment al caliu: animar el foc, cremar la graiella, escampar una mica de caliu i el tall de carn a sobre, dos minuts i llestos! Això és vida. No em cal res més.