De vegades l'entreveiem a la claror del vespre, que treu el nas entre les muntanyes, a vegades és rodona i plena, mirant-nos de fit a fit entre els arbres de sobre el pou, a vegades ens deixa i llavors podem veure les estrelles en tot el seu esplendor i si ens hi fixem de tant en tant la veiem, matinera, davant de casa, esperant que no ens adormim per anar a treballar i al cole. Així la lluna va passant durant tot l'any. La meva lluna preferida és la que creix, petita i prima, allà a l'horitzó, a l'hivern, en un racó de la finestra del menjador i al costat d'una estrella, que per mi és en Benet. En canvi, a l'estiu és just a sobre el cap, esperant que arribi la foscor i la frescor de la nit, igual que jo.
Avui que parlo de la lluna penso en una professora que vaig tenir, la Bea (Beatriu Cruset). Ha estat una de les mestres que han marcat més la meva vida. Em va ensenyar a observar la natura, a estudiar, a aprendre apunts, a escriure recte a un full en blanc i a saber que m'agradava la biblioteca. Gràcies a ella vaig conèixer l'autor Gerald Durrell i el seu llibre "La meva família i altres animals", que em va encantar, i sobretot vaig acostumar-me a observar la lluna. Ella, la Bea, ens feia fer l'exercici de dibuixar-la cada dia i apuntar a on estava situada. Quan em tocava fer-ho no m'agradava gaire, tot s'ha de dir; ja se sap, totes les obligacions a dotze i tretze anys són una nosa. Però amb el temps tot ho veiem diferent i aquest exercici l'he anat fent de manera inconscient, aprenent a poc a poc a saber on està situada a cada moment de creixament. Ara ja la busco a on toca i quan no hi és la trobo a faltar, tot i que segur, segur que tornarà, al cap d'un parell de dies, i la nit serà una mica més clara i mirant-la, potser, l'estiu es farà una mica més curt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada