Fa uns dies l'Angelina i jo parlàvem de com havien viscut la guerra i la postguerra les nostres famílies. Amb aquella conversa em vaig adonar que no en sabia gran cosa. Aquell mateix vespre vaig aprofitar per preguntar-ho als meus pares.
Em van explicar que durant la guerra, mentre l'avi Pere (el meu besavi) estava al front amb el bàndol dels republicans, l'avi Rafael (el meu rebesavi) tirava llenya a la llar de foc per escalfar famílies que es refugiaven a Can Garnota. La majoria eren de Sant Feliu que es refugiaven a pagès per por de les bombes; també a bosc es refugiaven homes que s'amagaven per no haver d'anar al front. Eren gent senzilla que només volien viure, no tenien esperit de lluita ni ideals i per això fugien de la guerra. L'avi Pere tampoc va demostrar ser massa idealista: quan va veure que el seu bàndol ja estava perdut es va passar als nacionals. Ell només volia viure i tornar a casa, amb la seva família, i així ho va fer. Va ser gràcies a ell que jo avui sóc aquí. No vaig tenir un avi que podem qualificar d'heroi, però sí que vaig tenir un avi que s'estimava la vida i que segurament va fer tot el bé que va poder essent jutge de pau, encara que fos en el règim franquista.
Avui i aquí vull fer un homenatge a tots els de la meva família que van patir durant la guerra i donar-los les gràcies per tirar endavant. Miraré de conservar la casa on visc, tots els records que tinc d'ells i totes les ganes de viure que em van deixar d'herència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada