La por de l'estiu

Fa un parell d'anys a la Vall d'Aro hi va haver un incendi. Va ser una sort que el que havia de ser casa nostra no li passés res. Sempre estarem agraïts als bombers, els ADFs, els forastals i tothom que va ajudar a apagar les flames. Tot i així vam patir.

Cada dia, quan vaig a passejar els gossos just als marges de sobre a casa veig els arbres que van ser víctimes del foc. La majoria són suros. Alguns, els més petits, es van salvar i ara rebroten, però altres es van morir. Precisament feia poc que els havien pelat i van quedar totalment despullats davant de la força de les flames. M'imagino els suros, com nosaltres, les persones: algunes ens en salvem; a altres el foc els roba allò que els ha costat l'esforç i la suor del dia a dia i, malgrat tot, tornen a començar; i uns tercers que desgraciadament perden tots els records i tota la feina de generacions senceres. Però tots, arbres i persones, tenim en comú una cosa: patim davant de la sequera, la calor, l'estiu, la negligència i la bogeria d'algun perturbat.

Avui em solidaritzo amb tots els de les terres de ponent que aquestes últimes setmanes han patit els incendis, amb la pobra gent de Galícia, una terra on cada dia el foc és protgonista i fins i tot amb Austràlia, un dels lloc on s'han cremat més hectàrees de bosc. Però també em solidaritzo amb els suros que veig cada dia i desitjo que ben aviat acabi l'estiu i tornem a tenir el torrent ple d'aigua, la terra humida i molsa amarada de pluja.