Potser arriba la tardor i agafem grips i passes de la panxa. Potser ens costa acostumar-nos al nou ritme. Potser és difícil agafar-se temps per un mateix. Potser és complicadíssim llegir i escriure al blog. Però el temps passa i ja han arribat les pluges, la tardor, els panellets, el canvi d'hora, les fires de Girona... I és que és inevitable: tempus fugit, els dies s'escolen, les hores passen... i per tant carpe diem! Nosaltres vivim la vida tal com ve, i un rellotge de sol ens ho recorda a la façana de casa. Mentrestant en Marc ha après a fer un dels gestos més bonics del món: l'abraçada. A tots vosaltres, els que encara teniu la paciència de seguir-me, us envio una abraçada de les seves: sincera i tendra.
 |
| Tots tenim un nino preferit, el que no deixàvem per res del món quan érem petits. Aquest és el de l'Eduard, amb els ulls fets de nou per la Marta. En Marc li fa moltíssimes abraçades acompanyades sempre per un "Aiii!!" |
Les teves paraules són tan tendres que escalfen el poc fred que de moment sentim al Penedès, la calidesa d'aquest em durarà fins ben entrat l'hivern...
ResponEliminaAi... què poc costa fer-ne i què breus són... com la flama del foc a terra...
ResponEliminaGràcies per la teva abraçada. Ara que puc més, abraço tot el què considero bonic i m'hi entretinc per què el termòmetre de la felicitat vagi pujant. Al visitar-te ja ha pujat més!
ResponEliminaM'agraden les abraçades d'en Marc i les citacions llatines de la seva mare! Una abraçada llatina, Cristina!
ResponEliminaCamil·la gràcies, jo també guardaré la calidesa de les teves paraules!
ResponEliminaCantireta, a mi també m'agrada el foc a terra, i és cert, massa curt, però sempre es pot incentivar, com les abraçades.
M. Antònia, estic molt contenta de contribuir a fer pujar aquest termòmetre, tots hauríem de fer més abraçades!
Mariàngela, m'agradaria tant recordar més frases d'Horaci, Ovidi... però la memòria no dóna per tant. Mentrestant també t'envio una abraçada llatina i també catalana!