La tia Tresa tenia en Marc a coll. L'una cantava una melodia que feia pensar en una sardana i l'altre picava de mans. Tots dos van gaudir del moment, però cap dels dos el recordarà. A ella els anys i l'Alzheimer li han pres la memòria, a ell li falten anys perquè ho pugui recordar.
Vet aquí perquè pot servir el bloc, per recordar instants com aquest: la unió de dues generacions distanciades en el temps, però unides per la innocència.
Sí, ella és innocent pel fet d'haver-se quedat ancorada en la infantesa; ell, pel fet d'haver-la de superar, encara. Una abraçada dolcíssima, i coratge, i petons...!
ResponEliminaGràcies Cantireta per les teves paraules. Una abraçada per tu, també!
ResponElimina