divendres, 16 de setembre de 2011

Quan el dia dóna la mà a la nit

Són quarts de set de la tarda. 12 de setembre. La plaja de Sant Pol. Poca gent. No fa gens de vent. Sorra. El trencar de les onades. Simplement un vespre d'un estiu que no vol acabar i amb tota la il·lusió del primer dia de vacances carregada a les espatlles.

Fa un any. Metges. Febre alta. Ingrés al Trueta d'en Marc. Cinc llargs dies amb cinc solitàries nits.
Els mals records s'han d'intentar esborrar, tan ràpid com les petjades a prop de les onades.
 Un bon vespre per oblidar males estones, just en el moment que el dia dóna la mà a la nit.

4 comentaris:

  1. I tant , les males estones, un cop passades ni esmentar-les val més utilitzar aquesta energia per descriure un moment com el que tú descrius.

    ResponSuprimeix
  2. Quan surt aquella pregunta tan típica i tòpica que diu "què t'agradaria que s'inventés que encara no existeixi?", sempre he pensat que un botó, una palanqueta que perfectament inserida al cervell humà permetés esborrar els mals records.

    Com sembla una utopia, ens conformarem amb allò, també tan típic i tòpic, que diu que gràcies als mal tràngols anem creixent.

    ResponSuprimeix
  3. Camil·la, així m'agrada, ben optimistes, que les coses dolentes sempre vénen soles i en canvi les bones val la pena aprofitar-les. Gràcies pel comentari!

    Òscar, potser el que dius són tòpics, però a vegades són ben certs, com és el cas. Gràcies per participar al bloc!

    ResponSuprimeix
  4. La manivela, podria anar combinada amb esprai per fer desaparèixer els que provoquen aquests mal tràngols? Ho diré als xinesos, perquè hi vagin rumiant :-)
    Petons per a tu i el Marc.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...