 |
| El suro |
Després de tres anys passo pel camí, al costat del pou i em paro sota el suro. És llavors que encara em noto aquell nus a la gola i les llàgrimes a punt de vessar, el mateix que vaig sentir quan vaig veure el centenar de familiars i amics que fins llavors havien format part de la nostra vida. Un dia per no oblidar,un dia que va ser l'esforç de molt d'amor i de les ganes de forjar una família, un dia per recordar als que hi van ser i ja no hi són (l'uncle Antonio, la iaia Montserrat i l'Emiliano), un dia per mostrar l'alegria pels que han arribat: en Marc i l'Alba, però sobretot un dia per agraïr a tothom que va fer possible que aquest dia fos una realitat.
 |
| El pou, ben mudat pel gran dia |
Va ser un casament molt bonic, amb els sentiments a flor de pell.
ResponEliminaMireia
Molt boniques paraules que defineixen un munt de sensacions...enhorabona...!!
ResponEliminaMònica
Mireia, jo també ho vaig percebre així. Petonassos!
ResponEliminaMònica,gràcies per la felicitació. Una abraçada!
Pous dels desitjos, d'il·lusions i de ràbia. Pou rodó i fons negre, com la boca abans d'emetre un so. Tot és possible vora un pou.
ResponEliminaSóc la Cantireta ( la Montse, vaja ). Gràcies per formar part dels cantirers de casa meva. Espero que siguem amigues per molt temps. Una abraçada des de l'Urgell.
Gràcies per les teves paraules, Cantireta, Montse. Aquell dia va ser possible que molta gent fos feliç, entre ells tota la nostra família. Una abraçada també per tu, des de la Vall d'Aro.
ResponElimina