En Marc està aprenent a compartir, encara costa una mica amb dos anys, però ho intentem. Divendres passat l'Assumpta Montellà va compartir amb la gent de Torroella un relat commovedor relacionat amb la Maternitat d'Elna. Vaig tenir tota l'estona les llàgrimes als ulls i un nus a la gola. No puc dir que el relat fos agradable, no és la paraula, sinó que tot era real, proper, sincer. És difícil explicar-vos tot el que ella ens va transmetre en una hora: el viatge silenciós de l'exiliat, el patiment de la set, la gana, la fred a una platja lluny de casa... però el més dur va arribar amb les dones i els nens. L'Elisabeth Eidenbenz va ser com una estrella per la plaja d'Argelés, plena a vessar de gent i amb mares desnutrides amb nens afamats. Ella s'enduia tots els nens i les mares, totes les embarassades, les cuidava i les mimava perquè parissin amb dignitat a una maternitat a Elna, al sud de França. En va salvar 597. No us vull explicar res més, cal que llegiu el llibre, cal que aneu a escoltar a l'Assumpta, cal que visiteu la Maternitat d'Elna al sud de França, cal que llegiu el blog sentiments a flor de pell.
Per això avui aquest petit escrit, no massa ben relatat, una petita illa enmig d'aquest mar de silenci d'aquest blog, però en definitiva un intent per compartir amb més gent el que vaig sentir. Us deixo amb aquesta frase d'un fill de la maternitat d'Elna.
"La meva mare va donar-me la vida a la maternitat d'Elna i l'Elisabeth la confiança en el gènere humà"
Sergi Barba.
 |
| Totes les mares, felices i contentes d'estar amb els seus fills, comparteixen la seva mirada, la seva vida. |
 |
| Què pot ser més esperançador que una mirada alegra d'un nen? |
Nina, des que sóc mare no he conegut un amor tan sincer ni tan fort com el que et lliga al teu fill. Si tens un mal dia o si les coses no et surten bé, només amb una rialla ets la més feliç del món. Et desvius pel seu benestar. Entenc com les sevs mirades cómplices son plenes d'alegria perquè crec que, la felcitat absoluta i plena, no existiria sense la maternitat.
ResponEliminaHola Cuc! Tens tota la raó. Però si coneixes la història dels exiliats és plena de trencament de tot això que tu i jo estem vivint, però gràcies a una persona va existir l'esperança per mig miler de dones que havien de portar el seu fill o filla al món. És un llibre dur, però que explica moltes coses del nostre passat. "La maternitat d'Elna" de l'Assumpta Montellà, no te'l perdis, de veritat. Una abraçada!
ResponEliminaSi ser mare cura de sustos, m'agrada ser mare. Perquè una abraçada de fill és millor que res. Bé, mentida, la xocolata negra la supera... o no ;)
ResponEliminaNena, ben tornada!! Petons!
Gràcies Cantireta!! Escric quan puc, que és poc i llegir els altres blogs encara menys... Sobretot ara que no tinc ni ordinador ni internet a casa. Però bé, estic contenta que encara algú em llegeixi. Una abraçada des de la Vall d'Aro!!
ResponElimina