A la biblioteca cada dia tenim adolescents. Vénen a estudiar, a l'ordinador, però també a passar-se paperets per lligar, a enganxar xiclets a sota la taula, a gravar les taules amb noms d'uns i altres, a xerrar, a riure... És una edat difícil, també ho va ser per mi. És el moment clau per triar què has de fer amb la teva vida, però al mateix temps només tens ganes de passar-ho bé i deixar-te d'obligacions. Per això és important que nosaltres, els que ja som més grans, els mirem d'entendre i escoltar. Sóc la primera a dir que em costa fer-ho, però també veig que si ho fem els resultats són més bons. Un exemple clar són Acció festiva: un grup jove amb ganes de fer música i fer-la ben feta. Sé que aquest estiu han triumfat per Gualta, Verges i algun poble més que se m'escapa. Aquests són els adolescents als que ens hem de fixar. Aquest són els que faran el futur del nostre país i en ells cal posar-hi la confiança.
Encara recordo les paraules d'una persona que em va explicar una vegada que en Gerard Quintana cantava molt bé des que no formava part de Sopa de Cabra. Jo, incondicional de Sopa de Cabra perquè era de l'època de la meva adolescència, em vaig quedar sense saber què dir-li, però em va saber greu. Després tot pensant vaig dir-me: sí, potser per un crític en Gerard Quintana ara és millor com a cantant, però no hauria arribat aquí sense Sopa de Cabra. I és així. No menyspreem els inicis, no tots són bons, és més, la majoria són difícils i durs i fàcilment criticables, però no per això deixen d'ensenyar-nos coses.
Per això avui faig homenatge a l'adolescència, a la meva també. Malgrat ser una època molt difícil em va ensenyar moltes coses, entre elles l'amistat. La millor amiga de l'adolescència i que encara dura és el millor record que en conservo, la Mireia. Nits senceres parlant de cinema, nois, música, balls, amigues, amics... Ella era l'estiu de la festa major, les bogeries, els vestits alegres...Només esperava Setmana Santa perquè arribés la Mireia de Barcelona i poder fer-ho tot juntes.
Ara tot ha canviat, però la Mireia i jo tenim un fil que ens uneix i que mai es trencarà. Som amigues d'adolescència i això marca per sempre.
És preciós, Cristina. Aquella relació tan intensa que teníem no l'he tornat a sentir, com si hi hagués una part de la meva ànima (o, potser, la meva ment) que es va que quedar al sofà de casa teva. No la puc compartir amb la resta perquè no hi és. Era la bogeria de tenir la millor amiga del món, saber que l'afinitat era tan total que podia espantar, tenir la certesa que, sense ser dues gotes d'aigua, fèiem el tot. L'estiu era llarg i a Sant Feliu hi passava només dues setmanes, però aquests dies omplen el record com si no hi hagués res més que la Festa Major, els nostres amors, les parides, en Guillem i na Marta discutint-se, el cinema i els somnis que s'han anat complint.
ResponEliminaQuan veig els adolescents pel carrer que criden i riuen i s'expressen d'aquella manera tan exagerada que jo també feia sento enveja de poder deixar-me anar i, interiorment, somric. Són tant indecisos, amb el cos que a vegades encara no s'ha acabat de fer, les idees canviants, es volen fer grans i necessiten que els guiïs. Si no estic d'un humor fantàstic em posen nerviosa com una mala cosa, però reconec que he estat així i m'he sentit extremadament feliç. I tu hi formaves part.
Mireia
Gràcies Mireia, un escrit preciós. Un petó mooolt fort guapíssima!
ResponEliminaAh!! I pots comptar amb el sofà virtual, segur! M'encanta aquest nom que l'hi has posat, és molt encertat.
ResponEliminaSi jo fos la Mireia, t'estimaria com a amiga fins que els meus ossos diguessin prou.
ResponElimina