Confessions (un mes més...)

Després de pujar al cim més alt, ara contemplo la vista davant meu: des de d'aquí veig la baixada, ja no tant inclinada ni tant dura com l'ascenció i allà al fons veig la plana, plàcida i serena, però tampoc exempte d'entrebancs ni tampoc amb la seguretat de no tornar a trobar un marge, un turó o una muntanya ben alta.

Així és la vida i ho hem d'admetre: sempre hi haurà un cim per fer i en aquest cas l'esforç és la nostra millor eina per superar-lo. Aquest ja l'he superat... bé d'aquí a un mes ja hauré deixat la muntanya enrere, ara toca baixar-la amb el millor de mi: paciència i bona cara.

A la pujada he pogut descansar de tant en tant:

1. Ha nascut la filla de la meva cosina: l'Ada.

2. He llegit dos llibres fantàstics i totalment recomanables: Les edats perdudes, de la Judith Pujadó i un llibret que es diu l'Arpa sense encordar de l'Eduard Gorey. Dues joies que m'han servit d'avituallament en aquestes parades.

3. He vist un musical divertit i marxós: "Hoy no me puedo levantar"

4. He rebut visites inesperades i molt agradables d'amics del Delta: la Núria, l'Isamel i la Matilde.

5. He rebut mostres de suport, d'estimació i d'amistat de moltíssima gent que estimo.

Aquests petits oasis han contribuit al cim i mereixen que avui els recordi per oblidar quines competències té un ple de l'ajuntament o quines funcions té una col·lecció d'una biblioteca nacional o fins i tot quin contingut té el capítol I de l'Estatut perquè realment ara JA NO M'INTERESSA per res.