Abraçades!

Potser arriba la tardor i agafem grips i passes de la panxa. Potser ens costa acostumar-nos al nou ritme. Potser és difícil agafar-se temps per un mateix. Potser és complicadíssim llegir i escriure al blog. Però el temps passa i ja han arribat les pluges, la tardor, els panellets, el canvi d'hora, les fires de Girona... I és que és inevitable: tempus fugit, els dies s'escolen, les hores passen... i per tant carpe diem! Nosaltres vivim la vida tal com ve, i un rellotge de sol ens ho recorda a la façana de casa.  Mentrestant en Marc ha après a fer un dels gestos més bonics del món: l'abraçada. A tots vosaltres, els que encara teniu la paciència de seguir-me, us envio una abraçada de les seves: sincera i tendra.

Tots tenim un nino preferit, el que no deixàvem per res del món quan érem petits.
Aquest és el de l'Eduard, amb els ulls fets de nou per la Marta.
En Marc li fa moltíssimes abraçades acompanyades sempre per un "Aiii!!"

Fent memòria

La tia Tresa tenia en Marc a coll. L'una cantava una melodia que feia pensar en una sardana i l'altre picava de mans. Tots dos van gaudir del moment, però cap dels dos el recordarà. A ella els anys i l'Alzheimer li han pres la memòria, a ell li falten anys perquè ho pugui recordar. 

Vet aquí perquè pot servir el bloc, per recordar instants com aquest: la unió de dues generacions distanciades en el temps, però unides per la innocència.

Quan el dia dóna la mà a la nit

Són quarts de set de la tarda. 12 de setembre. La plaja de Sant Pol. Poca gent. No fa gens de vent. Sorra. El trencar de les onades. Simplement un vespre d'un estiu que no vol acabar i amb tota la il·lusió del primer dia de vacances carregada a les espatlles.

Fa un any. Metges. Febre alta. Ingrés al Trueta d'en Marc. Cinc llargs dies amb cinc solitàries nits.

Els mals records s'han d'intentar esborrar, tan ràpid com les petjades a prop de les onades.

 Un bon vespre per oblidar males estones, just en el moment que el dia dóna la mà a la nit.

Sense anar més lluny

Fa uns dies, tard, ja ho sé, em va arribar a les mans el llibre d'en Jaume Ramot "Sense anar més lluny". Un dietari sobre el nostre entorn més immediat, la Vall d'Aro. Em va agradar el seu esperit d'encomanar l'amor per la natura i la nostra terra. I és que en Jaume forma part del Grup Natura Sterna i és molt actiu organitzant excursions i tallers per la mainada.

Pàgina del llibre "Sense anar més lluny". Les il·lustracions del mateix autor són precioses i el contingut és molt ric popularment i científicament. Un llibre per fullejar de tant en tant.

En Jaume només el conec de vista i allò que s'en diu enraonar-hi només ho he fet una vegada, fa molts anys. Llavors jo anava a l'institut i els treballs eren l'ordre del dia. Un d'ells, de "natus" (naturals) l'havíem de fer entre dos. Així que la meva amiga i jo vam decidir fer-lo dels ocells de la Bassa del Dofí. No sabíem per on començar i ens vam decidir per anar-hi. Vam fer molta sort de trobar-hi en Jaume: pràcticament ens va fer el treball. Es pot dir que li devem la meitat de la nota. On va anar a parar la nostra feina? Doncs encara el té la professora, que de tant en tant encara me la trobo i em recorda que el guarda com a record.

Després de tant de temps ara visc a la Vall d'Aro, on ell sembla que n'és un puntal de tot allò relacionat amb la natura. I ja podem estar ben orgullosos de saber que hi ha algú així al poble, que ensenya a estimar-lo i a valorar-lo a tothom que l'envolta. De moment, a casa, pugem al carro que ell estira i animem a tothom a fer-ho, perquè si no estimem el nostre territori nosaltres, llavors qui ho farà?

Records a sota el suro

El suro

Després de tres anys passo pel camí, al costat del pou i em paro sota el suro. És llavors que encara em noto aquell nus a la gola i les llàgrimes a punt de vessar, el mateix que vaig sentir quan vaig veure el centenar de familiars i amics que fins llavors havien format part de la nostra vida. Un dia per no oblidar,un dia que va ser l'esforç de molt d'amor i de les ganes de forjar una família, un dia per recordar als que hi van ser i ja no hi són (l'uncle Antonio, la iaia Montserrat i l'Emiliano), un dia per mostrar l'alegria pels que han arribat: en Marc i l'Alba, però sobretot un dia per agraïr a tothom que va fer possible que aquest dia fos una realitat.

El pou, ben mudat pel gran dia

Dormir

A sobre la falda, en un lloc tranquil i fosc. Ell em dóna la maneta i jo li deixo els meus dits per jugar-hi. La son fa estona que volta i els somnis arriben amb el joc de mans.

Llums de setembre



 Córre l'aire de setembre. Es nota. Ara cada dia surt el sol, que encara escalfa de valent, però la llum i la intensitat és diferent. Us hi heu fixat que es fa fosc més aviat? I és que l'agost s'en va i ja ha arribat l'hora de tornar a la quotidianitat i deixar enrere els turistes, els concerts, les festes majors, els cotxes a tot arreu i l'olor de crema solar. Fa dies que ja es respira aires d'abans d'anar a cole. Com quan érem petits. Amb la il·lusió de retrobar amics, comprar llibretes, estoigs i sobretot una cartera nova (que segur que aquest any tot ho cuidaré molt bé: una promesa que em feia cada any, però que no hi havia manera de complir). També ara em toquen els primers preparatius per anar a cole, tinc tota una llista de coses per portar a l'escola bressol. Ja m'han avisat: que m'hi vagi acostumant que això ja no m'ho treuen fins que el noi vagi a l'institut (o a la universitat?).



Aquells que heu fet vacances, que heu passat un estiu com déu mana de relax, tranquil·litat i molta alegria us desitjo un bon retorn ple d'il·lusió i ànims per reemprendre el camí. El dia a dia agafat amb empenta i energia sempre et guarda petits plaers, que, en definitiva, són el que fan la felicitat.



Figuerasses amb les seves figues de moro a punt de solfa.