Flaire

Les paraules a vegades són capritxoses i flaire n'és una: es veu que a alguns llocs vol dir mala olor, mentre que a casa sempre l'havíem fet servir per coses agradables. La flaire de la mimosa al febrer, la flaire dels brunyols de setmana santa, la flaire del bosc humit, la flaire del mar passejant pel moll... I és que l'altre dia, passant pel carrer, em va arribar la flaire de fusta acabada de serrar. De cop, com amb la madalena de Proust, em va venir al cap les hores que passàvem amb la Núria i l'Antoni al taller del meu pare, jugant entre la flaire de flocs, o "serrín", que dèiem llavors. I en aquell moment, mentre recordava tot això, em vaig preguntar: quina serà la flaire de "serrín" d'en Marc? Quins seran els seus records de flaire?

I és que les mares som així, sempre acabem pensant en els nostres fills.

Retorn?

Avui fa un any i un dia que no passo pel blog. Però no l'he abandonat mai. De tan en tan en pensava alguna per penjar, fins i tot rumiava quina foto hi podria posar, però ja ho veieu, les coses són així.

Ara sóc mare. Tot ha canviat, res és igual. M'agrada ser-ne i gaudir-ne fins l'últim minut del dia, quan ell s'adorm. Però aquella estona pel blog el trobo a faltar, sí. Per això avui només us dic que he tornat. Sense foto, sense massa contingut, però amb ganes i il·lusió per seguir escrivint (si puc).

Adéu

Era el germà del meu pare, el fill de la meva àvia, el pare dels meus cosins, el marit de la meva tia: era el meu "uncle". Van llegir aquesta poesia per ell, avui jo l'escric al meu bloc, també per ell.

A l'altra banda del camí

La mort no és res: jo tan sols sóc a l´altre costat.

Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.

El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.

Anomeneu-me pel nom que sempre m´heu anomenat.

Parleu com sempre ho heu fet:

no empreu pas un to diferent, ni solemne ni trist.
Continueu rient del que ens en rèiem junts.

Reseu, somrieu, penseu en mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra com sempre s´ha fet,

sense èmfasi ni angoixa.

La vida significa el que sempre ha significat.

L´eix és el que sempre ha estat.

El fil no s´ha tallat.

Per què estar fora del vostre pensament,

simplement perquè sóc fora de la vostra vida?

Jo us espero. Jo no sóc pas lluny,

just a l'altra banda del camí.

Charles Peguy

Hormones

No estic sèpia, com diria l'Emi. Només seré mare. Estar embarassada és bonic, sí: tothom et diu que estàs guapa, sents que tens una vida a dins teu, et cuiden: els pares, la sogra, la germana i sobretot el marit. És agradable. Però també té costats que normalment no es diuen: et canses més aviat, no pots menjar pernil salat ni fuet, ni aquell bistec un pèl cru, tens massa gana, vas a classes de part, treballes a mig gas, però sobretot hi ha una cosa que no pots controlar: les hormones. Un dia et fan sentir contenta i feliç, però l'endemà tot s'ensorra. No és just ensorrar-te quan tot et ve de cara, però no hi puc fer res.

Diumenge passat, el meu aniversari. Dinar familiar, un dia radiant envoltada de la família i...les hormones decideixen actuar pel costat negatiu. Mala sort!

Primavera d'obsessions

Ja fa dies que la primavera ha arribat: la verdor de l'herba que s'ha d'estassar, el til·ler ben vestit de baix al camp i tots els puntets vermells que veig des de l'entrada: són les roselles, segurament plenes d'abelles enfeinades. Però també hi ha al·lèrgies, llagastes, insectes, canvis de temps... La primavera és com la vida, té coses bones i dolentes.

Mentrestant aquest blog ha quedat abandonat unes quantes setmanes. I és que les hormones tenen això, no avisen i t'omplen el cor d'obsessions: pel pes, pel nen, per si vas amb un bon metge, per si fas tot el que has de fer, per si tens massa obsessions... Uf!! Vaig acabar ben marejada. Per sort ara s'han calmat i malgrat que aquest post no diu massa res, aprofito per "penjar-hi" la primavera que encara no es palpava al blog.

Setmana Santa a casa

L'aire que es respira per Setmana Santa, a casa, és de brunyols, primavera, vent de quaresme i també unes miques de pluja. Mai hem seguit tota la litúrgia catòlica i la veritat és que mai m'ha despertat la curiositat, tot aquest món. Per això, com cada any, hem seguit la tradició popular, la pagana. Hem fet uns bons brunyols, hem anat a buscar espàrrecs i hem sopat i dinat amb família i amics. Molts d'aquests amics vénen de lluny, disposats a passar estones junts i riure de tot i de res.

Des que en Marc forma part de mi, tots aquests petits plaers es transformen en felicitat i em recorden la meva infantesa: records intensos que no s'han esborrat mai. En Marc també ho viurà, vull que també un dia senti aquesta alegria i recordi tot allò que de petit li vam regalar en forma de petits moments feliços. Ser mare d'aquí a molt poc em fa sentir alegria i optimisme, però també por. Suposo que a moltes dones els passa. Penses, ho aconseguiràs? No ho sé, però ho intentaré amb totes les meves forces i sé que l'Eduard estarà al meu costat.

Aquestes petites vacances han estat intenses i amb el ventre ple de futur i alegria. Ara, un cop retornats a la normalitat, només espero trobar un moment relaxat per tornar a sentir com unes bombolletes a la panxa i notar com en Marc es mou i em recorda que ja no falta tan perquè surti.

Dones (II)

Per acabar d'arrodonir l'anterior post us escric aquesta poesia. La vaig llegir a un autobús de Granada, aviat farà un any. Espero que també us agradi.

Y dios me hizo mujer,

de pelo largo,

ojos,

nariz y boca de mujer.

Con curvas y pliegues

y suaves hondonadas

y me cavó por dentro,

me hizo un taller de seres humanos.

Tejió delicadamente mis nervios

y blanceó con cuidado

el número de mis hormonas.

Compuso mi sangre

y me inyectó con ella

para que irrigara

todo mi cuerpo;

nacieron así las ideas,

los sueños,

el instinto.

Todo lo que creó suavemente

a martillazos de soplidos

y taladrazos de amor,

las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días

por las que me levanto orgullosa

todas las mañanas y bendigo mi sexo.

Gioconda Belli

(Nicaragua)