Tot passa, l'estiu, també

L'estiu té que adorm la natura, a casa nostra més que l'hivern, gairebé.  Per això la lectura m'ocupa les hores més caloroses dels dies d'estiu. Em capbusso en històries fresques, a plena natura, si pot ser amb neu, llar de foc i boscos frondosos.  Aquestes hores em compensen les masses de gent, l'enrenou i la música a tot arreu, les cues de cotxes i la calor. Últimament estiro molt de clàssics anglesos que us recomano molt, com El jadí secret, qualsevol llibre de la Jane Austen o Bèsties grosses i petites. Encara que l'hivern no hi sigui el protagonista, em recorden un clima on l'estiu és un paradís ple d'una natura exhuberant i colorida amb flors i fruites de totes menes.

         El refugi de les cries de mallerengues que van néixer a principis de juliol o finals de juny. 

Es veia la mare que estava molt enfeinada portant-los menjar i senties els pollets com cridaven des de dins del niu que en volien més.

Algunes i alguns ja ho sabeu, l'estiu m'entristeix , però el meu propòsit és intentar superar-ho buscant refugis i petits racons: escriure, llegir, gaudir de la família i els amics i pensar que, per sort, amb els anys, el temps ja no passa tan lent i que aquesta setmana ja és festa major a Santa Cristina, l'altra a Sant Feliu i d'aquí ben poc ja serem a la Mare de Déu d'Agost, que a les set ja és fosc, i això només vol dir que el dia es va escurçant i que la tardor ben aviat trucarà a la porta. I no cal que us digui que la faré passar pel portal més gran que hi hagi. 

La lluna

De vegades l'entreveiem a la claror del vespre, que treu el nas entre les muntanyes, a vegades és rodona i plena, mirant-nos de fit a fit entre els arbres de sobre el pou, a vegades ens deixa i llavors podem veure les estrelles en tot el seu esplendor i si ens hi fixem de tant en tant la veiem, matinera, davant de casa, esperant que no ens adormim per anar a treballar i al cole. Així la lluna va passant durant tot l'any. La meva lluna preferida és la que creix, petita i prima, allà a l'horitzó, a l'hivern, en un racó de la finestra del menjador i al costat d'una estrella, que per mi és en Benet. En canvi, a l'estiu és just a sobre el cap, esperant que arribi la foscor i la frescor de la nit, igual que jo.

                                                            Les estrelles a la terra...

Avui que parlo de la lluna penso en una professora que vaig tenir, la Bea (Beatriu Cruset). Ha estat una de les mestres que han marcat més la meva vida. Em va ensenyar a observar la natura, a estudiar, a aprendre apunts, a escriure recte a un full en blanc i a saber que m'agradava la biblioteca. Gràcies a ella vaig conèixer l'autor Gerald Durrell i el seu llibre "La meva família i altres animals", que em va encantar, i sobretot vaig acostumar-me a observar la lluna. Ella, la Bea, ens feia fer l'exercici de dibuixar-la cada dia i apuntar a on estava situada. Quan em tocava fer-ho no m'agradava gaire, tot s'ha de dir; ja se sap, totes les obligacions a dotze i tretze anys són una nosa. Però amb el temps tot ho veiem diferent i aquest exercici l'he anat fent de manera inconscient, aprenent a poc a poc a saber on està situada a cada moment de creixament. Ara ja la busco a on toca i quan no hi és la trobo a faltar, tot i que segur, segur que tornarà, al cap d'un parell de dies, i la nit serà una mica més clara i mirant-la, potser, l'estiu es farà una mica més curt. 

...i la lluna al cel.

Enyorant la primavera

Aquests dies ja comença a fer més calor i l'estiu ja el tenim a tocar. De petita aquesta època no era ni tan llarga ni tan dura i segurament els ulls de nena endolceixen moments que de gran idealitzes. Però estareu amb mi que aquests últims anys els mesos d'estiu s'allarguen i es fan difícils de passar. A més a més, aquest any ens han pres la primavera, les flors i els espàrrecs han estat escadussers i ja no diguem la pluja. Els ulls s'han fet un fart de buscar verd i colors, a més de buscar núvols amb possibilitat de pluja. I n'he trobat, per sort, en algun racó, perquè la natura, com sempre, és capaç de sorprendre'ns i sempre pots trobar un petit racó amb una bonica flor o una papallona que investiga on és el millor pol·len, i fins i tot un ruixat et pot agafar desprevinguda una tarda de maig.

Blanca de la col. Vaig aprendre'n el nom durant els dies de la pandèmia amb els tastets de natura que preparàvem per les xarxes socials de la biblioteca.

I el meu cap barrina i pensa en aquell any 2020 que tots recordem tan bé, que el món es va parar i la natura va guanyar terreny. Va ser una primavera tan verda i plena d'aigua! Hi havia flors i espàrrecs per parar un carro. Recordo que des de la biblioteca penjàvem a les xarxes socials petits tastets de natura i anava cada dia a passejar pel camp de baix a "caçar" alguna flor o algun bitxo amb el mòbil. En Salvi m'hi ajudava, eren tardes precioses que tots dos ens passàvem buscant algun animaló que estigués parant el sol en una flor o herba. No puc dir que enyoro aquells dies, van ser durs i difícils, sense poder veure família ni amics, però una cosa sí que val la pena dir-ho: vam tenir l'oportunitat de veure que les coses poden ser diferents.

Hauríem de reflexionar tots plegats del que deixarem als nostres fills i mirar de frenar una mica el ritme de vida que portem, potser així podrem gaudir de la natura, perquè no ho dubteu, segur que ens ho sabrà agrair. I quin millor regal per tots els nostres fills i filles que aquest! 

Xerrem?

Cafè no en prenc. Xocolata la justa. Te, en vaig prendre una vegada i amb prou feines vaig poder dormir. I és que no em fa falta cap estimulant per poder xerrar pels descosits. És un fet que xerrar t'ajuda a posar en ordre les teves idees i ajuda a veure el món des de la prespectiva d'una altra persona. A alguns i algunes de vosaltres us conec i sé que n'hi ha que us agrada la conversa, en canvi en sé d'altres que no, que sou més de fets. Ja de petita, abans de tenir una germana amb qui jugar, m'entretenia xerrant amb la veïna imaginària que veia per la finestra de la cuineta que m'havien portat els reis. Després, com tothom que aprèn a llegir, vaig començar a fer-ho en veu alta i a jugar a clics inventant-me situacions i converses. Després, quan ja dormia a l'habitació amb la Roser, m'encantava poder-li llegir algun tros dels llibres dels Hollister. Ja més gran, quan vaig haver de començar a posar colzes, estudiar en veu alta era l'opció més efectiva per les llargues hores d'estudi, fos al terrat prenent el sol de primavera o a l'habitació. I sempre hi ha hagut llargues xerrades amb les amigues i amics, a més de la família i, és clar, explicar contes als meus fills.

              Just ara la til·la comença a florir. És bona per relaxar-se i xerrar sense passar-se.
                                 

Després va arribar la pandèmia i passàvem potser massa hores en silenci o convivint amb els mateixos,  i per això quan trucaves a algú o et trucaven costava penjar, era com un oasi al desert. Per sort tot s'ha anat normalitzant i ara sembla que tinc xerrera acumulada i m'agrada parar a parlar ara amb aquest, ara amb l'altre, trobant romagueres a cada cantonada, això sí, amb control, és clar, no fos cas que em faci massa pesada. 

Avui també m'he decidit a escriure aquestes quatre ratlles per recordar les llargues xerrades que tinc amb la meva mare, la meva sogra, amb l'Emma, amb amics que ens veiem cada deu mil anys, com l'Anna i l'Adolfo, la Farners, que quan comencem no pararíem, la Roser, la Daniela i l'Emma, que passem tardes senceres xerrant, amb la meva germana, la Roser, que ens veiem poc, però quan ho fem també ens agrada posar-nos al dia, la Marta, la Pietat, l'Angelina, les companyes de feina, a moltes usuàries i usuaris de la biblioteca,  a tots els companys i companyes bibliotecàries, tots els i les cantaires de les dues corals, amb qui sempre hi he trobat gent molt maca amb qui parlar, mares i pares de companys i amics d'en Salvi i en Marc. Sempre és un plaer parlar amb vosaltres, sapigueu que m'ho passo pipa, aprenc moltíssim de totes les converses i que per això per mi xerrar forma part de la vida.

I és que conversar és de la mateixa família que escriure, per això a més de xerrar escric aquest blog, per ordenar les idees, posar-les per escrit i recordar alguns dels molts pensament que em venen al cap cada dia. 

Regalar temps

Regals. Quan arriba un aniversari pensem què podem regalar a aquella persona, perquè ens l'estimem i perquè li volem demostrar que pensem en ella. Però ara recordant els aniversaris propis, no sé vosaltres, però a mi em ve més a la memòria els dinars familiars, les festes, els sopars que no pas els regals materials. No dic que no facin il·lusió, ni que no siguin útils, ni que no m'hagin agradat, simplement molts no els recordo, ni de lluny s'assemblen al regal de tenir, aquell dia,  a la gent que estimes a prop.

Cada any que passa i això suposo que va amb l'edat, m'adono més de la importància del que has viscut i per mi són regals que guardo i reviso molt sovint. Dels meus aniversaris recordo les festes al terrat de casa, amb amics del col·legi i del carrer, i amb unes coques que feia la mare boníssimes (la de xocolata coberta amb mantega i sucre era la meva preferida), recordo els dinars a la font amb la família i la Regina, la meva millor amiga de l'infantesa, els sopars amb els amics ja de més gran, abans de casar-nos i tenir família. Després, sent mare ho celebràvem tot més per dinar, que ja se sap, amb mainada no és el mateix. També recordo un aniversari de pizza amb la Roser i l'Emma i l'endemà aixecar-nos ben aviat amb l'Emma i fer una caminada al bosc de bambús, però no us penseu, hi havia vi blanc i tot! Em ve al cap com si fos ara l'any que ho vam celebrar amb la família a la font Josepa, envoltats de guindes que penjaven dels arbres. 

També són maques de recordar les celebracions amb la coral de la Vall d'Aro: des que hi canto, cada any m'agrada compartir amb totes les companyes i companys alguna cosa per menjar i una mica d'alegria, a canvi de les bones estones que passem tots junts cantant.

Hi va haver un aniversari, però,  amb un regal bomba, va ser l'any que vaig començar la feina de bibliotecària a Torroella. Sí, ho heu encertat, la vaig començar tal dia com avui fa divuit anys. Ha estat un  dels millors regals d'aniversari que he tingut. He estat molt afortunada de poder trobar una feina que m'agrada i m'omple. Torroella és un poble molt acollidor, sempre m'hi he sentit ben rebuda. Ja la Sabina, la tècnica de cultura i la persona que em va ajudar els primers temps, em va dir una vegada: Torroella és de bon entrar i de mal sortir (no recordo si ho dic exactament bé), volent dir, que la gent s'hi sent a gust, a Torroella. Vaig tenir molta sort de trobar-hi bones companyes i amb elles he après moltíssim. La gent que ve a la biblioteca és molt agraïda i jo ara ja els considero a molts part del meu entorn més proper.  

Avui una mica de retrat dels aniversaris passats, plens d'estones boniques i compartides, estones que m'agradaria repetir aquest any i molts més anys. No ho hem d'oblidar mai, fer anys és bonic, sobretot si tenim moments per compartir-ho. 

Colors: el verd

El verd diuen que és el color de l'esperança; a casa estem envoltats de color verd; quan mengem verd solen ser aquelles amanides grosses i maques, que a més d'enciam hi ha de tot i força; el verd als boscos significa aigua i sol; hi ha els ànecs de coll verd, tan elegants; el verd és un color imprescindible per Nadal. Tots aquests significats i molts més té el color verd. Per mi dir color verd vol dir natura i passejar-m'hi, per això el meu esport preferit és caminar. Caminar és l'esport més natural del món i és una sort poder-ho fer: et permet conèixer l'entorn, escoltar els ocells, les fulles dels arbres com belluguen o l'aigua d'un petit torrent.

Quan vaig conèixer l'Eduard, ens vam aficionar a  pujar muntanyes a la Garrotxa i fins i tot vam pujar al Puigmal. Vam fer molts quilòmetres, de fet vam acabar junts a dalt del Monsant, a plena muntanya. Després amb els nens vam canviar les grans excursions per les petites sortides. Per això d'excursions com les d'abans amb l'Eduard ja no en fem gaires, tot i així aprofitem quan podem per gaudir-les. Caminar amb la persona que estimes i hi convius és molt bonic, entre altres coses perquè hi ha poques ocasions per estar sols, i caminar per la muntanya ens agrada a tots dos. Comentar la jugada, el paisatge, fer alguna broma o parar a fer una fotografia, compartir el silenci còmplice i de tant en tant una mirada. 

Però com que no sempre es pot combinar ser mare i pare i poder anar fer llargues caminades, tinc una companya ideal, l'Emma. Aquestes hores ens permeten escoltar i entendre'ns una a l'altra i l'altra l'una  i conviden a la intimitat: compartir preocupacions, fer-les  més petites i  estrènyer vincles. També és divertit quan arriba l'hora de l'esmorzar i el comparteixes: si tu em dones un tall d'això jo et dono un tal d'allò, jo et dono mitja taronja i tu mig kiwi... I al final sempre hi ha alguna galeta o algun bombó que ens dona l'empenta per tornar a reprendre el camí. L'endemà ens costa moure'ns, però ja tenim ganes de tornar-hi i comencem a "wikiloquejar" per trobar una altra ruta.

El color verd de la vida, el color per guardar talment com si fos l'esperança, el color de caminar entre els boscos, respectar-los i estimar-los.

Viatge a un record

Som a l'hivern, fa poc ha plogut i hem quedat per anar a les Cadiretes a fer un dinar amb un foc per escalfar-nos. Què celebrem? Segurament res i tot. La qüestió és trobar-se i passar una bona estona xerrant.  Hem acabat el dinar, carn a la brasa i allioli, però no del tot, apareixen unes galetes, una coca, unes mandarines... una mica de limoncello pels grans i també el cafè fet al caliu.  

Allioli, amb una mica trojo de cas perquè no es negui.

A prop del foc hi ha la Roser. Amb ella fa molt que ens coneixem. Tot i que viu a Barcelona ja la sentim nostra, de casa. No vam començar a tenir-nos confiança de veritat fins que vam ser mares totes dues. Sempre recordaré les xerrades sota les estrelles d'agost la setmana que venia a casa amb l'Aleix i després amb l'Ona, també. Llavors vaig saber que era molt valenta, forta i sensible. Valenta perquè va acollir els seus nebots amb els braços oberts, malgrat les dificultats, forta perquè sempre ha entomat els problemes i els ha superat i sensible perquè ho ha fet per la gent que estima. La seva sinceritat la fa transparent i les seves rialles la converteixen en l'ànima de la festa. 

Recolzada a un arbre i amb la gossa a la falda hi ha l'Emma. A ella la vaig conèixer més tard, just quan vaig començar a ser conscient que era mare, a l'espai nadó. Quedàvem moltes tardes per parlar dels nostres fills, en Marc i l'Aina. Tots dos han crescut com germans i nosaltres com dues mares "bessones". D'ella ja n'he parlat aquí, però no em cansaré mai de dir que n'he tingut molta sort de l'Emma, sobretot a crear el vincle amb en Marc: veient-la com tractava l'Aina vaig aprendre a gaudir i no a patir de ser mare. Ara, amb els anys, som amigues i sempre hi puc comptar, igual que ella amb mi. Compartim l'afició a la natura i quedem de tant en tant per fer excursions, sigui totes dues soles o en família. 

A prop, hi ha uns ulls que miren atents i prudents alhora, però plens de bondat. És la mirada de la persona més sensible que conec, la Daniela. Atenta, simpàtica i molt carinyosa, sempre està disposada a donar-te un cop de mà. Tot i la seva joventut és una persona que ha viscut molt i això fa que xerrar amb ella sigui molt interessant i enriquidor. Ara acaba de ser mare, i just està vivint el que nosaltres tres fa temps que vam viure. Sap que si ens necessita som aquí i desitjo que ho tingui ben present. Mentrestant la Sara anirà creixent, tot anirà canviant i nosaltres esperem ser al seu costat per ajudar-la en el que calgui. 

Ara els nens estan animant el foc amb branques i troncs, ajudats per l'Eduard. En Joan apareix amb la guitarra i les seves partitures d'acords i fem el repertori de cançons a vora del foc. Mentre tots riem, cantem i ens mirem feliços, jo ja trobo a faltar una altra trobada com aquesta.