Les llimones

Ja han passat molts mesos des que vam plantar el llimoner davant de casa, just al costat de la finestra de la cuina. Des que van sortir els primers brots de flor no he parat de mirar-me-les. Penso molt en elles: vull que siguin ben maques i ufanoses i diuen que parlar-hi i animar-les hi ajuda.

Les llimones són massa àcides pel meu gust, potser van bé per l'encostipat amb una mica de mel, però jo no les faig servir per això. Per mi les llimones són motiu de celebració: un arròs amb llet, una coca o brunyols. Les postres més dolces que fem a casa. La primera llimona madura i preparada per ratllar servirà per celebrar alguna cosa. Encara no sé què celebrarem, però no crec que sigui un problema, de motius en podem trobar molts, perquè la mateixa vida és un regal.

La fred

Costa que arribin les pluges. La fred, en canvi, ja ha arribat, amb la tramuntana. Un vent tibant i crispador ens ha acompanyat aquesta setmana. Malgrat que a casa encara hi ha una mica d'escalfor de l'estiu, ahir ens va venir de gust encendre foc. Vam tornar a passar un vespre recollit i acompanyats del caliu de la llar. Ja ho sabeu, si un dia us ve de gust a casa teniu un lloc al nostre costat per escalfar-nos i tenir una conversa a la vora del foc.

Desmitificant camioners, admirant un amic

Sí, sí, a casa tenim un amic camioner. En Jordi (aquest és el seu nom) sempre li han agradat els cotxes, les motos i tot el que tingui rodes. Penso que si la vida li hagués anat una mica diferent l'hauríem vist córrer un D'Akar o un ral·li Costa Daurada.

Amb en Jordi hem tingut llargues converses sobre política i hem arreglat el món moltíssimes vegades. Li encanta llegir el diari i anar a fer el tallat (curt de cafè, això sí) al bar. La cervesa ni la toca i estima els animals i la natura.

Després de passar una època sense feina ara és camioner. Ens agrada veure'l entusiasmat amb els viatges que fa a França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia... Quan ve, cap de setmana sí i cap de setmana no, ens explica històries i ens ensenya alguna foto. M'agrada escoltar-lo, són experiències que jo no he viscut ni viuré, però que ell vol compartir amb nosaltres.

Com podeu veure a les fotos en Jordi porta una bici al camió i així aprofita per fer exercici. També té un fogonet i pot menjar com a casa. En Jordi sap espavilar-se molt bé!

La biblioteca del poble Buvilly. No em vaig poder estar de demanar-li fotos de biblios!

I aquest és el camió, bé, el trailer! Déu n'hi dó!

Espero que li vagi molt bé per aquestes carreteres de món i que sempre torni amb una història o altra.

Confessions (un mes més...)

Després de pujar al cim més alt, ara contemplo la vista davant meu: des de d'aquí veig la baixada, ja no tant inclinada ni tant dura com l'ascenció i allà al fons veig la plana, plàcida i serena, però tampoc exempte d'entrebancs ni tampoc amb la seguretat de no tornar a trobar un marge, un turó o una muntanya ben alta.

Així és la vida i ho hem d'admetre: sempre hi haurà un cim per fer i en aquest cas l'esforç és la nostra millor eina per superar-lo. Aquest ja l'he superat... bé d'aquí a un mes ja hauré deixat la muntanya enrere, ara toca baixar-la amb el millor de mi: paciència i bona cara.

A la pujada he pogut descansar de tant en tant:

1. Ha nascut la filla de la meva cosina: l'Ada.

2. He llegit dos llibres fantàstics i totalment recomanables: Les edats perdudes, de la Judith Pujadó i un llibret que es diu l'Arpa sense encordar de l'Eduard Gorey. Dues joies que m'han servit d'avituallament en aquestes parades.

3. He vist un musical divertit i marxós: "Hoy no me puedo levantar"

4. He rebut visites inesperades i molt agradables d'amics del Delta: la Núria, l'Isamel i la Matilde.

5. He rebut mostres de suport, d'estimació i d'amistat de moltíssima gent que estimo.

Aquests petits oasis han contribuit al cim i mereixen que avui els recordi per oblidar quines competències té un ple de l'ajuntament o quines funcions té una col·lecció d'una biblioteca nacional o fins i tot quin contingut té el capítol I de l'Estatut perquè realment ara JA NO M'INTERESSA per res.

Confessions (i II)

Ja sóc a la recta final de tota aquesta història de les oposicions. Ja s'acaba, per sort! Puc dir que finalment he aconseguit treure el costat positiu de tot plegat, no sense ajuda:

-El got mig ple de la Marta.

-Els ànims de l'Angelina i el seu afany per les oques.

-La sensibilitat de companys de professió, com l'Esther, en David, la Montse, la Mercè, la Isabel...

-La incondicionalitat dels usuaris com en Tatay, l'Àngela, la Judit i tants altres que m'han donat suport.

-Les converses amb amics: la Marta, l'Òscar, l'Esther... Com ajuda una conversa a temps!

-La meva família, sempre al meu costat.

-I l'Eduard. Ell m'ha ensenyat, sense ni una paraula, que per estudiar cal descansar i tenir moments d'esbarjo, sinó tot es veu negre. Bé, també he de reconèixer que cuina com els àngels i això aixeca els ànims a qualsevol!

Una curiositat: per molts estudis i feines en joc que hi hagi no deixaré mai de tenir un llibre a la tauleta. Per coses de la vida vaig acabar el de l'Anna Gavaldà, Junts i prou i just en aquell moment em va venir a les mans Les edats perdudes, de la Judit Pujadó. Quina sort la meva! Podré acabar de preparar-me les oposicions acompanyada d'una de les usuàries més especials de la nostra biblioteca. Judit, si estàs llegint vull que sàpigues m'encanta la teva novel·la i que la penso recomanar a tothom, comprar-me'l i demanar-te'n una firma, una dedicatòria i una abraçada!

Com que no m'acomiado pas, ni penso desinflar-me com un globus al final d'una festa, us puc prometre que aviat us parlaré d'aquest llibre, de la tardor, us posaré fotografies de la Vall d'Aro i estaré més activa que mai: passi el que passi estaré un temps llaaarg sense tocar un llibre de dret administratiu (a no ser que l'hagi d'endreçar al prestatge de la biblioteca, és clar!).

Un petó a tots i fins el dia 2 d'octubre, és a dir JA!

Vespre

El vespre sempre ha estat la meva hora preferida. Després d'un dia d'activitat arriba la clama, l'hora de trobar-se amb la família per sopar, per comentar com ha anat el dia; al bon temps sents les orenetes que xisclen i respires una mica d'aire fresc, una treva després d'un dia de calor intensa i xafogosa. Amb la fred és l'hora d'encendre el foc i preparar una sopa ben calenta, és l'hora d'arreplegar-se davant del caliu i fer una torrada i una mica d'escalivada, és l'hora de... Ui! Em sembla que ja enyoro la fred i la pluja. Només espero que no es facin pregar gaire, mentrestant gaudiré dels vespres de setembre:

a un costat el dia es va fonent,

a l'altre costat la nit comença a prendre protagonisme.

Adobant xarxes

Xarxes i més xarxes, dia rere dia. No s'acaba mai. Sempre n'arriba alguna de marc a punt per adobar (o remendar). Però potser un dia s'acabaran, potser un dia ja no caldrà pescar més, potser un dia em despertaré i m'adonaré de com la vida no para de donar voltes.En aquests casos un barret de cop et pot ajudar a acceptar les batzegades que et dóna la vida.