dilluns, 25 d’agost del 2014

L'últim salt d'en Benet

La primera vegada que vam veure en Benet portava filferros al coll i una cadena arrossegant: s'havia escapat d'un destí poc prometedor. Nosaltres el vam acollir i va formar part de la nostra família. Vam haver d'ensenyar-lo a fer les feines fora de casa; encara recordo el primer dia que va fer pipí durant la passejada del vespre, va ser tot un esdeveniment i una festa. Sempre va tenir por de tot tipus de pals i bastons, per exemple l'escombra o la fragona, segurament els records de quan  era cadell no els va poder deixar mai de banda. Malgrat tot era un gos molt afectuós, tranquil i bo, molt bo.
 
El nom? Bé, era un nom d'una ermita que hi ha pujant a la muntanya del Montclar, i és a prop d'allà que el vam trobar. A partir de llavors en Benet va participar amb nosaltres en els moments més importants de la nostra vida. Va ser protagonista en la invitació del nostre casament, va cuidar en Heavitz (el petit gat negre) quan era un cadellet: jo m'aixecava a la nit, quan en Marc plorava, ell es vestia de paciència per aguantar els miols i jocs del gat acabat d'acollir. I cap al final fins i tot va participar a la setmana cultural sobre animals del col·legi d'en Marc i es va deixar tocar per tots els nens i nenes d'educació infantil.
 
Dissabte passat en Benet havia passat una setmana de patiment molt dur a causa del mosquit de Leishmania. La decisió va ser difícil, però el vam ajudar a fer el darrer salt. No puc dir que el trobaré a faltar, perquè ja el dissabte mateix el trobava a faltar, de fet tots l'enyorem, però sabem que ara ja no pateix, que va viure vuit anys amb nosaltres i que ell va saber que el vam cuidar tant bé com vam poder. A en Marc li hem dit que ara és una estrella i que cada dia, abans d'anar a dormir, li podem dir bona nit i què us puc dir? Que jo també vull creure que és així.
 
 


 
Foto extreta de la página wep de Ceip Vall d'Aro.
 
 

 

divendres, 22 d’agost del 2014

Una mare com qualsevol altra

Fa quatre anys que sóc mare. És tan difícil ser mare com fàcil és estimar els teus fills. Hi ha moments que penses "vaig pel bon camí", n'hi ha altres que "vols dir que anem bé?" Bé, així és la vida mateixa, amb fills o sense, no som perfectes i cal seguir el sentit comú de cadascú, a vegades t'equivoques i a vegades no. Per aquest motiu ser mare m'ha ensenyat a escoltar.
 
A la vida escoltem de diferents maneres: per adquirir coneixaments, per comunicar-nos, per emocionar-nos amb la música. Però essent mare he descobert una altra manera d'escoltar. Saber apreciar el que t'expliquen, entendre el que et volen comunicar, mirar de trobar sentit a tot el que t'envolta, i també, molt important, saber escoltar-se a un mateix. Tenir moments per estar sols és també important. Hi ha una família, sí, cal dedicar-hi temps, sí, però també cal saber qui som nosaltres mateixos i tenir moments d'aquells de no fer res: passejar, llegir, mirar els arbres, el cel, el mar... Allò que s'en diu badar.
 
Jo, que sóc una mare com qualsevol altra, confesso que sóc una aficionada a badar i us animo a fer-ho, és molt bo per la salut, m'ho va dir una vegada un professor de metges, i jo, n'hi que sigui per interès, me'l crec. Bon cap de setmana i no us oblideu de badar una estona, dos dies donen per molt!
 
Cada any, quan en Marc fa anys, apareixen les cerves.
 Recorden que encara som agost, malgrat el temps que fa.
 
Un banc per badar, imprescindible!
 
Cites relacionades amb aquest post
 
"Abans de prendre la decisió de comprar aquella casa, havia de comprobar que li fossin grats els sons que s'hi sentien. Si la remor del vent o el silenci no el complaïen, valia més fer mitja volta i anar-se'n d'allà. Però els sons que va escoltar li van transmetre serenitat. [...]"

 
Ossos al jardí. Henning Mankell. Ed. Tusquets.

dijous, 14 d’agost del 2014

Desgranant una magrana

Em penso que sí. He tornat aquí, per escriure, per pensar, per escoltar, per llegir. L'enyorava, i tant! Però com podia començar un altre cop? Només m'ha fet falta sortir, fer una volta, passejar, mirar, no fer res... i llavors les he vist, unes magranes, encara verdes, petites, però ben plenes; la magrana és tot un món que si el desgranem veiem que cada gra és una història, cada història uns personatges i cada personatge un món d'emocions per explicar. I això és el que em queda i m'espera per escriure, per aprendre i per escoltar: TOT.
 
 

dijous, 20 de juny del 2013

Camprodon, com a casa

Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Setcases, Ripoll... És una mica com ser a casa. Sempre hi hem anat, la meva àvia era d'allà. Quan creues els túnels de Capsacosta tot és diferent: l'aire és més fresc, els colors vius i la natura exuberant. M'agrada poder veure-hi xais, vaques i cavalls pasturant aquí i allà, netejant els camps. Avui el més bonic que tinc per ensenyar són unes quantes fotos, potser no massa ben fetes, potser millorables, però plenes de la il·lusió i el record de totes les vegades que hi he anat. 






 
Cada dia creuo les aigües del Ter, just abans d'arribar a la Gola, però el meu pensament sempre va més enllà, a les muntanyes que veig lluny a l'horitzó, però que me les sento ben properes.

divendres, 14 de juny del 2013

La vida

La flor se sentia forta i vigorosa, resistent i esplèndida. La seva vida anava passant amb dies de sol, més alegres, i amb dies de pluja, més mostius i tristos, però també necessaris.

Un bon dia un bufarut de vent mal intencionat o una pluja inoportuna va emportar-se aquella flor, ja madura, deixant un buit a l'espai. La buidor es feia sentir, la tristesa i el dol suraven a l'aire. Calia passar aquest dol i vessar llàgrimes. Aquella flor forta i vigorosa era com tot a la vida, arriba un moment que s'acaba. 

Però potser aquella flor no se'n va anar del tot, potser va deixar tot el que tenia de bo en unes petites i minúscules llavors que ara la terra abraça i mima. Potser amb el temps creixeran, unes flors molt més fortes, resistents i esplèndides que la flor malaurada, capaç d'aguantar ruixats, tempestes i tramuntanades. Potser no s'ha acabat tot i hi ha temps per l'esperança, la il·lusió i la vida. Potser és bonic de recordar-ho.
 
 
Dedicat a la meva amiga que estimo moltíssim. Sé, n'estic convençuda, que ella porta el millor del seu pare a dins la seva ànima.

dijous, 6 de juny del 2013

Somriure a la vida

Heu ballat mai la música del Telenotícies mentre pareu o despareu taula? Heu posat mai els gots i les olles al rentaplats entonant la musiqueta del Tetris? Heu inventat passos de ball mentre sofregiu la ceba per l'arròs o els macarrons?
 
JO SÍ! M'encanta fer el pallasso al meu dia a dia, a casa, quan em toca fer feines avorrides, pesades o monòtones; em trec la màscara de bibliotecària, de dona responsable i seriosa. I no sóc pas jo sola, des que som dos i des de fa gairebé tres anys, que som tres, compartim aquestes petites bromes. Que ens toca anar a passejar gossos, doncs bé, què millor que canviar lletres a cançons ben conegudes.
Jugant
 
Un exemple: recordeu el famós, i pesadíssim, "envàs on vas?" Doncs vam canviar-li la lletra i la vam dedicar a la nostra gossa, la Neula, que no acaba mai la gana:
 
"encara que sigui una plastaaaa,
la Neula no s'ho menjarà!"
 
La Neula
Va ser el hit durant moltes setmanes a casa, a en Marc el fascinava la musiqueta, i la lletra també, la trobava propera i divertida.
 
Què vull dir amb tot això? Bé, que a vegades no cal esperar que la vida et somrigui, millor somriure a la vida; hem vingut només una vegada a aquest món, mirem de passar-ho tan bé com puguem.

dijous, 30 de maig del 2013

Paciència, constància i una història d'amor

Avui us explicaré una història senzilla.

"Hi havia una vegada una noia que es va enamorar d'un noi alt, ben plantat i amb ulls de mar. Aquell noi li agradava la vida tranquil·la, la música, la natura i semblava tan tímid o més que ella. Tot apuntava a una atracció mútua. La noia va fer el pas. Un no tranquil, pausat i amb ànims de mantenir l'amistat va sortir de la boca del noi. La decepció i el dol va fer que ella volgúes prendre distància, però ell valorava molt la seva amistat.

I ella va viure dos anys entre el desconsol i l'esperança, entre l'estimació i el patiment. Que lent que passa el temps quan tenim vint anys! Va arribar un juny, un juliol i un agost amb una llum diferent, semblava que l'esperança guanyava terreny i el cos d'ella va omplir-se d'il·lusió. El setembre, finalment, aquell noi va fer un pas en ferm.

Des del setembre de fa tretze anys aquella noia i aquell noi estan junts: la convivència, la casa, una festa d'unió...i finalment va arribar un nen amb ulls de mel.

La paciència i la constància van ajudar a aquella noia. Ara tots dos comparteixen la vida i saben con en són d'importants aquests valors; bàsics per aconseguir aquells pessics de felicitat que cal buscar a la vida. Volen ensenyar a aquells ulls de mel què és la vida i a saber apreciar-la."

No és fàcil explicar una història així. Parlar d'un mateix és molt complicat, ho constato cada cop que vull escriure en aquest blog. Però la paciència i la constància m'han acompanyat sempre i m'han ajudat a ser on sóc. Calia deixar-ho escrit.





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...