La flor se sentia forta i vigorosa, resistent i esplèndida. La seva vida anava passant amb dies de sol, més alegres, i amb dies de pluja, més mostius i tristos, però també necessaris.
Un bon dia un bufarut de vent mal intencionat o una pluja inoportuna va emportar-se aquella flor, ja madura, deixant un buit a l'espai. La buidor es feia sentir, la tristesa i el dol suraven a l'aire. Calia passar aquest dol i vessar llàgrimes. Aquella flor forta i vigorosa era com tot a la vida, arriba un moment que s'acaba.
Però potser aquella flor no se'n va anar del tot, potser va deixar tot el que tenia de bo en unes petites i minúscules llavors que ara la terra abraça i mima. Potser amb el temps creixeran, unes flors molt més fortes, resistents i esplèndides que la flor malaurada, capaç d'aguantar ruixats, tempestes i tramuntanades. Potser no s'ha acabat tot i hi ha temps per l'esperança, la il·lusió i la vida. Potser és bonic de recordar-ho.
Dedicat a la meva amiga que estimo moltíssim. Sé, n'estic convençuda, que ella porta el millor del seu pare a dins la seva ànima.
gràcies preciosa!!!
ResponEliminaamb la tea presència sempre m'has donat claredat, serenor, i esperança per tot el que em rodeja.
Gràcies per estar-hi sempre