Cosir i paciència

Ara un punt cap aquí i ara un punt cap allà. Ara toca canviar de color i...òstres! S'ha de desfer que m'he equivocat, sant tornem-hi!

Així és com em dedico a fer punt de creu. Des dels tretze-catorze anys que he anat fent coses i cosetes, però ja en fa uns quants (sis, set?) que vaig començar la meva pròpia Sagrada Família. Reprodueixo en punt de creu el Guernika. No per res, simplement m'agrada el quadre i el que significa i abans de comparar-ne una reproducció em vaig dir: perquè no? El faré en punt de creu! I aquí em teniu atacant la tela amb l'agulla i reptant a una de les qualitats que em caracteritzen, la paciència.

Mireu, ja sé que no és una activitat molt divertida, ni massa productiva, però em permet fer dues coses que m'encanten, escoltar la ràdio i pensar. Malgrat la paciència que gasto, cada punt que faig té un pensament meu i una història al darrere. Tot cosint he superat desamors adolescents, he reflexionat sobre el meu futur, he planejat vacances o caps de setmana, he estructurat treballs... bé, tot el que a vegades pensem al llarg de la vida. I és que cosir té això, et deixa la ment lliure i les mans ocupades.

Doncs aquí ho teniu, un bocinet de la meva vida.

Les llimones

Ja han passat molts mesos des que vam plantar el llimoner davant de casa, just al costat de la finestra de la cuina. Des que van sortir els primers brots de flor no he parat de mirar-me-les. Penso molt en elles: vull que siguin ben maques i ufanoses i diuen que parlar-hi i animar-les hi ajuda.

Les llimones són massa àcides pel meu gust, potser van bé per l'encostipat amb una mica de mel, però jo no les faig servir per això. Per mi les llimones són motiu de celebració: un arròs amb llet, una coca o brunyols. Les postres més dolces que fem a casa. La primera llimona madura i preparada per ratllar servirà per celebrar alguna cosa. Encara no sé què celebrarem, però no crec que sigui un problema, de motius en podem trobar molts, perquè la mateixa vida és un regal.

La fred

Costa que arribin les pluges. La fred, en canvi, ja ha arribat, amb la tramuntana. Un vent tibant i crispador ens ha acompanyat aquesta setmana. Malgrat que a casa encara hi ha una mica d'escalfor de l'estiu, ahir ens va venir de gust encendre foc. Vam tornar a passar un vespre recollit i acompanyats del caliu de la llar. Ja ho sabeu, si un dia us ve de gust a casa teniu un lloc al nostre costat per escalfar-nos i tenir una conversa a la vora del foc.

Desmitificant camioners, admirant un amic

Sí, sí, a casa tenim un amic camioner. En Jordi (aquest és el seu nom) sempre li han agradat els cotxes, les motos i tot el que tingui rodes. Penso que si la vida li hagués anat una mica diferent l'hauríem vist córrer un D'Akar o un ral·li Costa Daurada.

Amb en Jordi hem tingut llargues converses sobre política i hem arreglat el món moltíssimes vegades. Li encanta llegir el diari i anar a fer el tallat (curt de cafè, això sí) al bar. La cervesa ni la toca i estima els animals i la natura.

Després de passar una època sense feina ara és camioner. Ens agrada veure'l entusiasmat amb els viatges que fa a França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia... Quan ve, cap de setmana sí i cap de setmana no, ens explica històries i ens ensenya alguna foto. M'agrada escoltar-lo, són experiències que jo no he viscut ni viuré, però que ell vol compartir amb nosaltres.

Com podeu veure a les fotos en Jordi porta una bici al camió i així aprofita per fer exercici. També té un fogonet i pot menjar com a casa. En Jordi sap espavilar-se molt bé!

La biblioteca del poble Buvilly. No em vaig poder estar de demanar-li fotos de biblios!

I aquest és el camió, bé, el trailer! Déu n'hi dó!

Espero que li vagi molt bé per aquestes carreteres de món i que sempre torni amb una història o altra.

Confessions (un mes més...)

Després de pujar al cim més alt, ara contemplo la vista davant meu: des de d'aquí veig la baixada, ja no tant inclinada ni tant dura com l'ascenció i allà al fons veig la plana, plàcida i serena, però tampoc exempte d'entrebancs ni tampoc amb la seguretat de no tornar a trobar un marge, un turó o una muntanya ben alta.

Així és la vida i ho hem d'admetre: sempre hi haurà un cim per fer i en aquest cas l'esforç és la nostra millor eina per superar-lo. Aquest ja l'he superat... bé d'aquí a un mes ja hauré deixat la muntanya enrere, ara toca baixar-la amb el millor de mi: paciència i bona cara.

A la pujada he pogut descansar de tant en tant:

1. Ha nascut la filla de la meva cosina: l'Ada.

2. He llegit dos llibres fantàstics i totalment recomanables: Les edats perdudes, de la Judith Pujadó i un llibret que es diu l'Arpa sense encordar de l'Eduard Gorey. Dues joies que m'han servit d'avituallament en aquestes parades.

3. He vist un musical divertit i marxós: "Hoy no me puedo levantar"

4. He rebut visites inesperades i molt agradables d'amics del Delta: la Núria, l'Isamel i la Matilde.

5. He rebut mostres de suport, d'estimació i d'amistat de moltíssima gent que estimo.

Aquests petits oasis han contribuit al cim i mereixen que avui els recordi per oblidar quines competències té un ple de l'ajuntament o quines funcions té una col·lecció d'una biblioteca nacional o fins i tot quin contingut té el capítol I de l'Estatut perquè realment ara JA NO M'INTERESSA per res.