Les cerves i en Marc

Fa un any em costava passejar pel camí: s'em feia cansat i la panxa em pesava moltíssim. Em distreia veient com la Neula, la nostra gossa, es menjava les cerves que hi havia per terra. No devia ser un bon any per les cerves, perquè eren una mica verdes i eren totes a terra.

Ja ha passat un any. Ara passo pel camí ben carregada amb en Marc a coll. La Neula no es menja cap cerva perquè estan totes a l'arbre. Un any pròsper per les cerves i per mi també. En Marc ja té un any i només amb aquest any m'ha ensenyat moltes coses. Només desitjo seguir aprenent cada dia que passa i que d'aquí a un any pugui tornar a fer un escrit per celebrar-ho.

A la foto: en Marc amb en Heavytz, el gat negre. Tenen la mateixa edat. Un dia, quan en Marc tenia dies, l'Eduard va anar a la ferreteria i va tornar amb un parell d'eines i un gatet a sota el braç: era ben bé una boleta negra com el carbó i uns ulls del color de la fulla d'olivera. S'han criat junts i com podeu veure són molt amics.

Com una fulla

Era blanca i fina de pell, amb un caràcter fort i un parell de cuixes de can Taron. Va néixer i créixer a Sant Joan de les Abadesses, en una família que vivia gràcies a la indústria tèxtil: el pare era corronaire. Sempre li va agradar ballar: sardanes, valsos, passos dobles. Va anar a servir després de la guerra a Vic i a Mataró. Es va casar amb un noi que feia el servei a Camprodon i que va resultar ser l'hereu de can Rufí, de Sant Feliu de Guíxols. Sempre va ser molt moderna: es va treure el carnet de conduir cap als 50 anys i va ser la primera de la família de tenir a casa rentadora, rentaplats i microones. Malgrat tot no es perdia mai la missa de diumenge: en directe, a la ràdio o a la tele. Li agradava cosir, fer ganxet o mitja; començava moltes coses i n'acabava les que li feien realment gràcia d'acabar. Viure la guerra la va afectar per això ho acumulava tot i evitava mirar pel·lícules, llegir llibres o parlar del tema. Li encantava menjar xocolata desfeta, sobretot després de la missa del gall. Va tenir dos fills, tres nétes, un nét i un besnet. Es va apagar com una espelma el 28 de desembre del 2010. Va viure tota una vida i era la meva àvia.

El perquè d'aquest post: impedir que tot el seu món s'en vagi volant, COM UNA FULLA.

La força de les pedres

En Marc, d'encara no un any, va voler palpar les pedres de la paret. Tota l'experiència de centenars d'anys es van concentrar en aquell contacte. M'agradaria creure que aquest moment li donarà encara més energia i força per viure, com també me l'ha donat a mi des que visc en aquesta casa.

El trenc petit

Sempre m'ha agradat sentir històries del trenc petit, el que anava de Sant Feliu a Girona. Avui i aquí no vull pas explicar anècdotes que potser molts ja sabeu o podeu trobar fàcilment. El que pretenc és recuperar una mica la filosofia del trenc petit: a poc a poc i bona lletra. Crec que és com una metàfora de la vida i així un dia m'ho va ensenyar en Josep Vicente.

No hi ha res millor per expressar-ho que l'aquarel·la de l'Eduard Almar, una obra que van comprar els meus pares fa molts anys a la fira del dibuix de Sant Feliu al mateix autor i que al cap de temps ha resultat ser l'avi del meu marit.

 Hi ha una cançó infantil que em recorda tot això i que a en Marc li agrada molt: "El tren pinxo de Banyoles". No sé si està penjada a Internet o si hi ha la grabació en algun CD, però em ve de gust transcriure-la en aquest bloc per qui no la conegui:

El tren pinxo de Banyoles

és el més bonic que hi ha:

fet de llaunes i cassoles

i barrets de capellà

tralalara la la

i barrets de capellà!

Quan s'en puja una pujada

ja s'atura a mig camí

dóna temps al maquinista

d'anar a fer un got de vi

tralalara la la

d'anar a fer un got de vi!

Els vagons són de primera

ben cosits i apadeçats,

ningú viatja de tercera

ni pagesos ni soldats

tralalara la la

ni pagesos ni soldats!

Quan l'estiu no és ben bé estiu

Fa uns dies que no sembla estiu. Això de poder tancar finestres al vespre, tenir pell de gallina quan ets sota una ombra i dormir ben tapada m'agrada. Ahir vaig veure que al camp hi ha crescut una capa prima d'herba verda i que algunes flors han decidit créixer per aquí i per allà. No em vaig poder estar d'anar a sota l'ombra del palosanto i fer aquesta foto. Guardem un pessic d'aquest aire fresc que ben aviat tornarà a venir la calor i la humitat.

Un camí amb estrelles

Algun vespre trec a passejar els gossos fins a sota casa. A la primavera és molt agraït perquè tot és verd i florit, però a l'estiu dominen els colors terrosos i la calor. L'altre dia va sorpredre'm una flor tossuda que floreix en aquesta època i no vaig poder-me estar de pensar que eren com estrelles enmig de la nit: il·luminen i t'acompanyen quan fas camí.

Una mica d'aire fresc

Sempre s'agraeix una mica d'aire fresc quan l'ambient és humit i carregós.

I és que molt sovint els petits detalls són el més important a la vida.