Hi havia una vegada un gos

Hi havia una vegada un gos que es deia Tobi. Vivia a una casa amb una família d'aquelles que en diuen desestructurada, amb nens i tot,  on els crits i potser algun cop anaven i venien.  Mai sortia a passejar . En Tobi es va acostumar a la situació. Al cap d'un temps va arribat un cadell d'un gos que li van posar Peluchín. Va decidir que ell, en Tobi, seria el seu pare i que el protegiria tota la vida. Però aquella família es va acabar desestructurant definitivament i els gossos es van haver de separar d'ells. Per sort tots dos, com pare i fill, van seguir junts i van anar a parar a casa d'un noi que els va acollir. Aquell noi els estimava molt a tots dos, però, quina llàstima que ens havia sortit viatger i dins la seva vida no hi cabien dos gossos. 

Per aquells voltants hi vivia una família que feia poc que havien patit la pèrdua d'un cadell per un accident de cotxe. Estaven tots quatre tristos, però amb ganes de cuidar un altre gos que els fes companyia i fos feliç amb ells. A través de xarxes la família va veure els dos gossos que buscaven casa. Els pares de família van pensar que dos gossos ho tenen difícil per trobar una casa tots dos junts, i que ells tenien lloc i ganes d'acollir-los i quedar-se'ls. I així va ser. 

La família els va canviar el nom, ara serien en Panxo i en Pinxo, com dos germanas. En Pinxo era un gos especial, de seguida ho van veure. El primer dia van anar a passejar a la font Josepa i va aparèixer una vespa asiàtica: en Pinxo va detectar que els nens tenien por d'aquell animal i no va dubtar a empassar-se-la d'una sola queixalada. Ja ho veieu, en Pinxo era valent i protector, empàtic i dócil amb els nens i nenes.

De seguida en Pinxo va aprendre a gaudir amb la nova família i tots els amics i amigues. Li encantava l'aigua i només feia que saltar a la piscina i jugar amb els nens. Era tan bo amb els altres que els gats de la casa li van agafar molt d'efecte, també, fins al punt que un d'ells sempre dormia amb ell i el considerava la seva mare.

Però en Pinxo tenia mala peça al teler. Una malaltia a la pell li provocava moltíssima picor i res li calmava aquella coïssor. Només van trobar-li un remei, un medicament que va acabar provocant-li altres mals i, malgrat que era molt valent i fort, els últims dies ja no podia més i la vida se li va apagar.

Un conte d'en Pinxo. El trobarem molt a faltar. Malgrat tot a casa estem contents que hagi viscut amb nosaltres i tenim molt present el que va escriure en Marc fa un temps: cliqueu aquí .

 

Com a casa

Els brunyols, l'estafanòria, la fred, tenir fred de peus*, masmàrria, graiella, llimotja, ubergínia/esbargínia... Aquestes són algunes de les paraules que sempre s'han sentit a casa, formen part del nostre dia a dia.

Fa poc vaig sentir dir a l'Albert Om que les paraules, les expressions que s'han dit a casa, quan els pares o els avis ja no hi són, tornar-les a dir és com fer-los un homenatge, una mica com tornar-los a tenir a prop. Em va fer pensar que potser sí que té raó. De vagades alguna situació em porta a dir expressions que dèia la iaia Montserrat i llavors la recordo com si fos ara. 

Des de ben petita que m'han agradat les paraules, expressions i frases genïnes del català. Ara gaudeixo molt quan les trobo als llibres. Recordo no fa gaire que vaig llegir Guanyaràs una mar llisa, d'en Miquel Martín i vaig llegir-hi la paraula "escarpir". Em va fer molta il·lusió, feia anys que no la feia servir i no la sentia a dir. Escarpir, per qui no ho sàpiga, vol dir raspallar els cabells per treure bé els nusos. Quan érem petites la meva germana i jo, la mare sempre ens dèia: "ja t'has escarpit bé els cabells?". Potser perquè no he tingut nens amb els cabells llargs ni tampoc nenes que hagi de pentinar gaire i encara menys escarpir, aquesta paraula va passar a formar part de les relíquies de la memòria i no l'havia fet servir mai més. En Miquel amb la seva novel·la me la va recordar i em vaig dir que miraria de tornar-la a fer servir. 

Si ho pensem bé, la llengua amb la que ens hem criat és també casa nostra, forma part de la nostra família i val la pena cuidar-la i tenir-la present perquè és un element més per identificar-nos i sentir-nos que formem part d'una família, comunitat o entorn. Per això els que ens estimem la nostra llengua, el català, l'hem de defensar sobretot fent-lo servir, enriquint-lo, coneixent-lo i ensenyant-lo als que no el saben. Alguns diran: els foresters no tenen l'obligació d'aprendre'l. Jo els contestaré: no, és veritat, ni tampoc, de moment i per desgràcia, cap necessitat, però sí que tenen el dret de formar part d' aquest entorn, de ser inclosos i de poder parlar el català sempre que vulguin. El català mai ha de ser una imposició ha de ser una eina per compartir cultura territorial, riquesa i fer comunitat. 

*tenir fred de peus: tenir "gelos" d'algú.

Viure amb la natura

 

De ben petita em fascinava obrir la finestra i sentir la flaire de mimosa cada primavera. Llavors vivia a ciutat i malgrat tot la natura sempre em va atraure: els ametllers florits, els horts dels veïns, els saüquers quan començaven a puntejar el color blanc de les flors... Anar a casa de l’ «uncle», la tia i les cosines, que vivien a la Vall d’Aro, em feia il·lusió, sobretot a l’estiu, que bastàvem les prunes directament de l’arbre, o quan tastàvem aquells préssecs i «abrecocs» tan dolços que ara mai aconsegueixo trobar enlloc. També ens agradava anar d’excursió en dies festius: pel Pilar o Tots Sants anàvem al Puig d’Arques o a Rocacorba o fèiem una excursió pel coll del Matxo Mort, al cor de les Gavarres, i arreplegàvem quatre castanyes. Quan encara podíem, fèiem una mica de foc i amb una botifarra i una torrada cada un ja havíem dinat. El divendres sant, ja havent fet els brunyols el dia abans, ens plantàvem a algun paratge no gaire lluny per buscar un manat d'espàrrecs i fer una truita ben bona per dinar. En canvi, pel pont de maig, buscàvem un riu, a vegades el Daró o el Ridaura, i així ens remullàvem els peus entre els capgrossos. Era un goig compartir aquelles estones junts, amb la família enmig de la natura.

La casa de l'aranya, s'ha deixat la porta oberta

Amb els anys he tingut la sort de viure entre arbres, gaudint de l’aire lliure sempre que surto de casa i tenint com a veïns els els ocells o els senglars. Però no sempre és agradable viure a la natura. A vegades has de veure patir les plantes i els arbres per la sequera o per les plagues, o trobes un niu de vespes asiàtiques. I a l’estiu agafes aquella por pels incendis o fins i tot, amb les garbinades pateixes perquè el vent faci caure un arbre al mig del camí i et quedis atrapat. Tot plegat, però, s’esfuma quan tens el privilegi de despertar-te i veure una mallerenga al costat de la finestra o, un altre dia, passejant el gos et trobes un toixó o una aranya ple d’aranyetes petites carregades a l’esquena o també una salamandra que ha aprofitat que queien quatre gotes per sortir a fer una volta. I després penso quina sort que tenim de viure en un entorn tan bonic i ple de vida i que estaria bé que totes plegades ho veiéssim, ho valoréssim i sobretot ho cuidéssim perquè això no se’ns escapi de les mans.