A fer de tia em vaig estrenar amb la Clara. A l'agost farà deu anys. Ja a l'hospital la vaig agafar a coll i vaig connectar amb ella de seguida. Com que en Marc ja tenia tres anys i s'estimava molt la Clara vaig poder estar per ella i algun dia a la setmana la tenia al matí. Recordo que era molt bona, dormia quan tocava, no es feia gens estranya i era molt riallera. Només hi havia una cosa, a l'hora de menjar era un drama, costava molt fer-li empassar un parell de cullarades. Un dia, i m'en recordaré sempre, se va acabar tota la papilla, TOTA! No m'ho podia creure. Ara la Clara és una nena encantadora, xerraire, llaminera i trempada, que sempre m'abraça quan ens trobem. Xerrem de l'escola, les companyes i companys i ens posa a tots al dia del safareig de la classe.
I ara seré tia un altre cop. Em fa molta il·lusió. M'agradarà conèixer el meu nebot i si puc cuidar-lo de tan en tan i està amb ell estaré encantada de fer-ho. I és que ser tia és una ganga: te les estimes com una mare, però sense la responsabilitat de ser-ne. Tot són avantatges!
Felicitats!!
ResponEliminaMolt bonic Cristina, fas uns escrits molt macos, una abraçada 🥰🙅♂️
EliminaGràcies! Una abraçada!
ResponEliminaCristina!! Que preciós tot el que expliques...em transportes amb la Clara, la Marina, en Marc i en Salvi!! Fas que sembli que els conec de sempre! Gràcies, m'ha encantat llegir-te 🥰
ResponEliminaGràcies! Encantada que hagis passat per aquí a saludar! Una abraçada!
ResponElimina